Matar el Rei: una idea vilanovina

El 31 de maig de 1925, la Guàrdia Civil va detenir a l'estació de trens de Garraf sis joves que, aparentment, aprofitaven aquell matí de diumenge per a realitzar una excursió. La realitat era que aquells nois tenien la intenció de col·locar una bomba sota les vies, dins un túnel, per fer-la esclatar al pas del comboi on viatjaria el rei Alfons XIII, de tornada cap a Madrid després d'una visita oficial a Barcelona.

Aquells homes formaven part de les ales més extremistes d'Estat Català i Acció Catalana de la ciutat de Barcelona. Tot i que l'intent de regicidi va ser orquestrat sense el coneixement de les direccions dels dos partits polítics (llavors a l'exili a causa de la dictadura de Primo de Rivera), la idea inicial va sorgir dels escamots d'Estat Català de Vilanova i la Geltrú.

Context
Feia ja més d'un any i mig que el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, havia realitzat un cop d'estat amb l'excusa d'acabar amb el pistolerisme i el descontentament social i laboral. Per aquest motiu, tant la monarquia com el principal partit català, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, van rebre el cop amb els braços oberts. Però en el rerefons de l'acció militar també hi havia la preocupació per l'increment del separatisme.

I és que, al llarg del segle XX, la Lliga Regionalista havia anat perdent progressivament el seu poder i influència a favor d'altres formacions polítiques que superaven de llarg els seus plantejaments de cooperació amb l'Estat espanyol. El 1922 s'havien fundat l'Estat Català de Francesc Macià, directament independentista, i Acció Catalana, a favor del dret a l'autodeterminació.

Aquestes dues formacions apostaven també clarament per una preparació militar dels seus integrants. La intenció era imitar Irlanda, país que l'any anterior (1921) havia aconseguit independitzar-se del Regne Unit després d'una guerra de dos anys. Per aquest motiu, Acció Catalana va crear la Societat d'Estudis Militars (SEM), on nacionalistes catalans de qualsevol filiació política aprenien l'ús de les armes i dels explosius a més de realitzar maniobres militars.

Estat Català, per la seva banda, va crear els anomenats escamots amb uns objectius similars als de la SEM. Una paraula (escamot) que, segons l'historiador Enric Ucelay da Cal, també tindria un origen vilanoví. En el pròleg al llibre La batalla i altres textos (Daniel Cardona, 1984) escriu: “El militant Salat, de Vilanova i la Geltrú, fou l'originador del terme escamot, segons Manuel Pagès”.

El cop de Primo de Rivera va truncar aquest nacionalisme creixent. Les activitats de la SEM i dels escamots van passar a la clandestinitat, mentre que les direccions dels respectius partits van haver de fugit a França. Començava així un període de letargia en l'activitat catalanista, cosa que impacientava els elements més extremistes que s'havien quedat a Catalunya.

L'intent d'atemptat
Dos d'aquests elements impacients eren Marcel·lí Perelló i Jaume Compte, líders dels escamots de Barcelona. Davant les negatives de Francesc Macià a donar llum verda a atemptats personals, ells dos i vuit persones més van crear La Bandera Negra (maig de 1925), una suborganització d'Estat Català a favor de l'acció armada. Aquesta entitat va comptar amb el suport de Daniel Cardona, antic cap dels escamots i llavors exiliat a Perpinyà. A la llarga, Cardona s'allunyaria de l'estratègia de Macià i fundaria l'organització militar Nosaltres Sols!, un calc del Sinn Féin irlandès.

Les motivacions de La Bandera Negra es trobaven justificades en el context repressiu de la dictadura. La suborganització d'Estat Català va prendre com a exemple l'atemptat que l'abril del 1925 va matar un dels generals que dirigien amb mà de ferro la dictadura que aleshores també regia a Bulgària. L'acte va tenir lloc en una església de Sofia, i va ser realitzat amb una bomba. Per això, quan un mes després es va anunciar la visita d'Alfons XIII a Barcelona, els ànims dels nacionalistes catalans radicals estaven molt esverats.

L'historiador Joan Crexell revela en el seu llibre El complot de Garraf (1988) que la primera idea d'atemptar contra el rei “va néixer al si dels escamots de Vilanova i la Geltrú”. Citant un dels complotats, Marcel·lí Perelló, Crexell explica que “aquests companys van fer saber als de Barcelona el seu propòsit de fer saltar la via fèrria al pas del tren reial amb un dispositiu elèctric que farien connectar des d'una barca en el mar”.

Així, els independentistes vilanovins van demanar eines als de Barcelona. Aquestes eines van consistir en “dos filaberquins, unes broques, un martell i altres peces menors”. La persona que els va facilitar aquest material va ser Abelard Tona, el qual mantenia contacte amb sis antics membres de la SEM que res tenien a veure ni amb Estat Català ni amb La Bandera Negra.

Crexell explica que el mateix Tona diria anys més tard que els vilanovins “havien intentat fer uns forats en la pedra d'un pontet d'un rierol i que no ho havien aconseguit perquè la pedra era molt dura i trencà les broques”. Però la idea ja havia quallat entre els radicals de Barcelona.

De fet, el mateix Tona ho comentaria amb els seus companys de la SEM. Un d'ells va proposar de fer-ho ells mateixos, però la idea es va rebutjar per manca de preparació tècnica. En canvi, van decidir passar la proposta als membres de La Bandera Negra, a través del seu contacte, Abelard Tona.

La suborganització d'Estat Català va acceptar la idea, no sense recels. Però es van haver de posar en marxa ràpid, ja que es va triar el 26 de maig com la data de l'atemptat, és a dir, el dia de l'arribada de la comitiva reial. El primer intent de col·locar la bomba (que pesava 40 quilos) va fracassar perquè els va ser impossible arrencar la grava de les vies. El segon intent també va ser frustrat, ja que la Guàrdia Civil ja vigilava fortament el trajecte per on havia de passar el monarca.

Lluny de rendir-se, els complotats van decidir matar el rei quan aquest anés a una funció del Liceu, prevista per al dia 29. Si aquest atemptat fallava, la bomba de Garraf hauria d’esclatar quan el tren reial tornés cap a Madrid, el 6 de juny. L’executor del crim del Liceu havia de ser Jaume Julià, membre de La Bandera Negra i un dels artífexs de la bomba.

Però el dia 27, Julià va desaparèixer, i ningú no va voler prendre'n el relleu. Els membres de La Bandera Negra van esperar en va l’aparició de Julià fins el darrer moment. Dies més tard se sabria que el seu pare el va tancar amb clau i forrellat quan va anar a acomiadar-se d'ell preveient que moriria durant l'acció.

Davant aquesta situació, els complotats decideixen fer esclatar la bomba quan Alfons XIII torni a Madrid. Però el dia 31, els sis encarregats de col·locar definitivament la bomba, són arrestats. Havien estat delatats.

Els dies posteriors a la detenció, la Guàrdia Civil va detenir prop d’una vintena de persones, però només deu van ser encausades pel complot. La instrucció va estar plena d’irregularitats, i els detinguts van al·legar haver patit tortures. Al final, els deu acusats van ser condemnats a diversos anys de presó.

L'alliberament
Un moviment de solidaritat va néixer al voltant dels processats pràcticament des del mateix moment en què l'opinió pública va tenir coneixement dels fets. De seguida es va fer creure que tot el complot era una mentida de la dictadura, una trampa del govern. El 1930, coincidint amb un període d'extrema feblesa de la monarquia i de la dictadura, el moviment de solidaritat es va incrementar.

A l'abril d'aquell any, Alfons XIII va signar l'indult a tots els empresonats per la causa de Garraf. L'acte formava part d'una sèrie de mesures que intentaven millorar la seva imatge pública. Unes mesures que, a la llarga, no li servirien de res. Just un any després, hauria de fugir a França. Havia arribat la Segona República.