Marta Rius
,
22/01/2018
Activa't

Judith Barbacil: “El 21 de gener del 1939, Vilanova estava preparada pel què havia d’arribar”

El 21 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Vilanova i la Geltrú per prendre'n el control. 79 anys més tard, la ciutat ret homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme
Judith Barbacil a la plaça de la Vila de Vilanova.

Foto: 

Marta Rius
Judith Barbacil davant de l’Ajuntament de Vilanova, a la plaça de la Vila.
L’exèrcit franquista, amb l'ajut de l’aviació alemanya i italiana, va ocupar Vilanova i la Geltrú el 21 de gener de 1939, tres mesos abans que finalitzés la Guerra Civil, que suprimiria les institucions i legislació de la II República. L’episodi d’angoixa es recorda encara avui entre testimonis vius que fan pal·lesa la necessitat de reivindicar la memòria històrica, la reparació i fugir de l’oblit. Judith Barbacil és historiadora; professora de ciències socials a l’IES Rafecas de Vilanova i la Geltrú; coordinadora del taller 'Dones amb memòria' i membre de la Comissió de la Memòria Històrica de Vilanova i la Geltrú. Ha estat conferenciant a l’acte institucional del 21 de gener, Dia d’homentage a les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, celebrat aquest diumenge al Saló de Plens vilanoví.
“Al carrer Jardí hi havia “la txeca”, coneguda popularment com “la tintoreria” perquè tothom qui hi entrava en sortia blau”

- Què va passar el 21 de gener de 1939 a Vilanova i la Geltrú?
La Guerra Civil és considerada un assaig de la II Guerra Mundial. Vilanova ja havia patit una dotzena de bombardejos previs des del gener del 38, que van causar una trentena de morts, per espantar la població i dificultar la fugida de fidels a la República. Vilanova, el 21 de gener del 1939, estava preparada pel què havia d’arribar. S’intuïa perquè les tropes franquistes ja havien entrat a Tarragona i la costa era la línia d’arribada. Les cròniques de l’historiografia local -bibliografia de Francesc Puig Rovira, Albert Tubau o el diari íntim de la Conxita Ventosa- presenten el neguit que es respira a la ciutat els dies abans. El Govern republicà havia fugit. El dia 21, les tropes del General Yagüe acompanyat del Cuerpo del Ejército Marroquí van entrar a les set de la tarda, en una ciutat silenciosa amb tothom expectant: uns tancats amb por i altres amb ganes. Els infants estaven alertats: “no sortiu per a res”. El caràcter sanguinari de “la Tropa Mora” i del “Moro Juan” era sabut. D’altra banda, el bàndol republicà havia destruït la Pirelli per a que l’exèrcit franquista no es trobés res aprofitable, també s’ha de dir. En aquest laboratori que va ser Vilanova, la població doncs, ja estava desgastada.

- I l’endemà?
El 22 de gener es va celebrar una gran desfilada per la Rambla Principal, aleshores d’El Generalísimo. Als i les nenes petites se’ls hi donava trossos de pa i llaunes de sardines. La Rambla estava plena. I l’actual plaça de la Vila, que havia estat la de la República, va ser renombrada Plaza del Levantamiento del 18 de Julio. Aquí començà la Dictadura, la repressió, la censura, els camps de concentració franquistes...

- Se’n parla ben poc de l’existència de camps de concentració franquistes...
Sí, a diferència dels nazis. El Valle de los Caídos és un dels camps de concentració franquistes més coneguts. Però entre el 1936 i el 1947, Franco tenia 180 camps a Catalunya, León, Burgos, Sevilla... No tenien càmeres de gas o crematoris però eren camps de treball on s’hi tancaven presoners de guerra del bàndol republicà, dissidents polítics, homosexuals i presos comuns. Hi ha molts espais dels que encara cal fer-ne memòria.

- Quins espais estan tacats a Vilanova per la repressió franquista?
Vilanova es va convertir en capital del jutjat. El mateix Saló de Plens de l’Ajuntament és on s’hi celebraven els consells de guerra. S’hi dictaminaven empresonaments cap a la Model, a Barcelona, i més tard, cap als camps, probablement. D’altra banda, al carrer Jardí hi havia “la txeca”, coneguda popularment com “la tintoreria” perquè tothom qui hi entrava en sortia blau. També hi ha una quinzena de refugis antiaeris construïts entre el 1937 i el 1938 a iniciativa del veïnat, en molts casos. El més gran està situat sota la plaça de la Vila -on hi cabien unes 300 persones-, i el de sota l’Església de Sant Antoni Abat. El primer té els accessos segellats al públic per perill d’esfondraments; el de Sant Antoni és visitable.


Refugi antiaeri de la Plaça de la Vila | FONT: www.vilanova.cat

- Coordines un taller únic i referent pel què fa a la visibilització de la història de les dones. Parlem de les oblidades en aquest (i tots) els conflictes bèl·lics.
Les dones del taller que coordino tenen al voltant de 70 i 80 anys i els seus records coincideixen força. Són filles dels vençuts. Fa 19 anys que fem el taller i a l’inici, els hi costava parlar de la seva pròpia història. Moltes d’elles van veure com les tropes nacionals s’enduien el pare; o bé va marxar a l’exil·li i no n’han sabut res més; algunes d’elles, com a encarregades de recuperar la roba dels pares assassinats, van descobrir cartes amb alguns silencis. I algunes van descobrir que els pares havien estat deportats a camps de concentració franquistes. Hi ha episodis dels que costa parlar encara avui. Els records es remouen i els fa mal. Les testimonis parlen d’abans i després de la guerra, fet que evidencia com les va marcar com un punt d’inflexió. Van ser les qui van patir més violències per totes bandes i, malgrat tot, aixecar el cap per treballar a casa, a les fàbriques o al camp i tirar endavant les famílies, enmig de la misèria.

- Al taller hi troben un espai on guarir-se i apoderar-se, doncs.
Sí, cada dimarts a la tarda, “les meves nenes” ho deixen tot per trobar-se al taller i explicar les seves experiències. Aquell dia, ni cites al metge ni fer d’àvies. S’ha convertit en una necessitat. Recorden i posen de relleu qui són en col·lectiu. Els seus testimonis han donat fruit a l’edició de la col·lecció 'La memòria del futur' que, amb deu volums, recull la memòria oral de les vilanovines fins a la Transició, per ara. Es tracta d’un document únic perquè transmet una part de la història, la que sovint queda amagada entre els grans fets protagonitzats per homes, que és l’altra meitat imprescindible. Crec que va ser una bona aposta de la regidora de Cultura que hi havia fa 20 anys, la Teresa Llorens, que ara ho torna a ser i la tècnica d’Equitat, Rosa Català. S’ha de posar en valor que una institució s’ho cregui i hi destini recursos perquè és un taller únic a Catalunya. Altres poblacions i investigadors de tesis ens han vingut a consultar sobre la iniciativa.

- Així, encara queda feina per legitimar la vivència de les dones a la història...
Des de finals dels noranta del segle XX s’ha posat a l’alça la necessitat de reescriure la història general incorporant la història de les dones. Obviar-les des de sempre ha estat un gran despropòsit, una tergiversació de la realitat. Les participants al taller van a escoles i instituts a explicar de primera mà les seves memòries. Per alguns alumnes és la primera vegada que senten a parlar de la Guerra Civil i del franquisme, i ho fan des del punt de vista d’una dona que podria ser la seva besàvia. L’aproximació des de l’exemple personal és més forta. I s'ha traduït en un augment de treballs de recerca al voltant del paper de la dona al conflicte bèl·lic. És evident que la transmissió des de l’experiència viscuda és molt més atractiva i potent per a qualsevol persona. Per això m’agrada dir que sóc transmissora de la història.

- Avui, reivindicar la lluita contra el feixisme és un exercici de resiliència històrica?
Hauria de ser normal reivindicar la memòria històrica. No ens ho han deixat fer. En aquest país es va fer una carpetada a la Guerra Civil, al fraticidi i al franquisme sense cap reparació, com sí que s’ha fet a altres països europeus amb una profunda voluntat reparadora per a les víctimes de guerres. No es pot tancar la ferida que no s’ha curat. Parlem-ne les vegades que calgui. Només així visibilitzarem la història de totes i tots per conscienciar als qui vindran després. Aprofitem que encara són vives algunes de les persones que l’han viscuda.


La Memòria Històrica té un espai al web www.vilanova.cat

També et pot interessar