Foto: 

GM
El Joan i l'Elena ultimen els detalls per l'actuació

Joan i Elena (Micro Troupe): “Les limitacions dels titelles els aporten, paradoxalment, la seva gran expressivitat”

La veterana companyia de titelles de Sant Pere de Riudebitlles, amb 17 anys de trajectòria, estrena un nou espectacle basat en ‘El Llibre de les Bèsties’ de Llull
Goretti Martínez
,
24/05/2017
Espectacles
Ens hem trobat al Celler Can Pardas, a prop del camí de les Hortes que uneix els municipis altpenedesencs de Torrelavit i Sant Pere de Riudebitlles. És l’espai que han triat el Joan Gispert i l’Elena Mesa, la companyia Micro Troupe, per representar el seu darrer espectacle, ‘Circ Lull’, i enregistrar-lo en vídeo. S’han atrevit a fer una adaptació lliure de ‘El Llibre de les Bèsties’ amb titelles catalans adreçada al públic familiar. Micro Troupe, després de 17 anys de trajectòria, continua captivant el públic amb els seus espectacles, continua investigant en la construcció dels titelles. I continua il·lusionant grans i petits amb històries de sempre, clàssics de la literatura i la poesia i ara també del pensament.
"Igual que nosaltres hem mantingut les ganes d’explicar històries, la gent continua tenint ganes que els n'expliquin"

- Parleu-me del vostre darrer espectacle, 'Circ Llull'.
Elena: L’espectacle que presentem ara és ‘Circ Llull’, una lliure adaptació del ‘El Llibre de les Bèsties’ de Ramon Llull. L’obra reflecteix molt bé els jocs de poder, les intrigues i les trames que són el pa de cada dia als entorns de poder. La nostra adaptació és un espectacle de titella català que fem en un castellet i on tenim la Renard, com no podia ser d’altra manera, l’elefant, el lleó, la pantera, el lleopard i el cavall. Són els animals que hem triat perquè, com que en aquesta adaptació ens movem en un entorn de circ, eren els que més ens encaixaven amb aquest món.

- ‘El Llibre de les Bèsties’ és una obra que s’ha treballat per al públic infantil sobretot en literatura. En espectacles també s’ha fet?
Joan
: Els Comediants tenien un espectacle molt xulo (estrenat l’any 1995), en què anaven amb unes màscares.
Elena: I l’any passat també se’n va treure algun altre.
Joan: De fet, la idea nostra era treure’l l’any passat, coincidint amb el 700 aniversari, però no vam arribar a temps. De totes maneres, teníem tota la feina feta i un Llull sempre serà un Llull.

- Si continua sent vigent 700 anys després, no en ve d’un.
Elena:
Era prou atractiu perquè el tiréssim endavant.
Joan: Exacte. La veritat és que no sabem si s’ha fet ‘El Llibre de les Bèsties’ en titelles. Potser no. Clar, adaptacions d’aquest tipus en titelles potser sí que se n’ha fet alguna però, vaja, no massa. Nosaltres en tenim més, d’espectacles literaris. Tenim ‘Les extraordinàries aventures d’en Perico Calderer’, basat en ‘Invasió subtil i altres contes’ de Pere Calders i ‘Bon profit, Miquel’, basat en la poesia de Miquel Martí i Pol.


La Renard

- I com us funcionen aquests espectacles que busquen l’essència de grans escriptors i poetes?
Joan:
Potser ‘Circ Llull’ té més dinamisme que els altres dos. Però, en tot cas, aquests espectacles més literaris no són per posar-los en una plaça per la festa major. No ens hem d’enganyar. Necessiten un “pèl d’atenció” addicional perquè hi ha una història al darrere, que a més a més intentem respectar al màxim. En el cas de ‘Circ Llull’, encara no l’hem rodat massa, però potser pel tipus de titella que estem treballant ara és més dinàmic: hi ha percussions, garrotades... Hem volgut mantenir el gènere del putxinel·li.

- Per què vau començar a fer titelles?
Elena:
Nosaltres vam començar com a companyia de pallassos fa disset anys. En aquells moments ens atreia molt el pallasso. De fet, ens continua atraient molt perquè el pallasso té mecanismes molt similars al titella. La manipulació d’objectes era molt present i, de fet, el titella dóna vida a objectes que no en tenen. Després, les trajectòries van com van. Vam començar primer amb manipulacions d’objectes i finalment vam començar a construir titelles. Han anat guanyant cada cop més espai als nostres espectacles. Clar, hi ha una part que ens agrada molt, que és la construcció del titella. I, darrerament estem treballant molt el titella català. És aquest titella de guant que té tres forats per posar els dits centrals, té més espatlla...
Joan: Té més presència escènica, més cos.
Elena: I també ens agrada molt treballar el cartró. Treballem el cartró, modelem, fem la unió de la peça de cartró amb el tac de fusta. És un dels elements que és característic nostre, aquest treball amb el cartró.
Joan: A més, val la pena dir-ho, estem en un poble paperer (Sant Pere de Riudebitlles), cosa que ens fa reafirmar-nos en el treball amb el cartró. Tot i que també hem treballat amb altres materials que es fan servir avui dia per fer titelles i, de fet, tota la imatgeria popular: fibres de vidre, neoprens... Coses d’aquestes, ens semblen bé, però preferim treballar amb el que tenim més a l’abast.

- Feu diferents tipus de titelles que conviuen als vostres espectacles?
Elena:
Normalment conviuen, sí. A ‘Circ Llull’, per exemple, hi ha alguns titelles o elements de tija. Sense adonar-nos-en, a la majoria dels espectacles barregem diferents tipus de titelles, encara que predomini un. I també, el que hem mantingut, perquè nosaltres venim d’un treball actoral, de pallasso, és que sempre ens agrada sortir. En algun moment apareixem per darrere del castellet.
Joan: Ens involucrem en la història com a actors presencials, a més d’actors titellaires. Una altra cosa relacionada amb el ‘Circ Llull’ és que, a banda d’haver-hi diferents tècniques, també hi hem incorporat ombres. És en escenes molt curtes però la veritat és que les ombres ens comencen a ser molt atractives. No serà l’última cosa que fem amb ombres, segur.

- Esteu fent honor al “més difícil encara!” del circ!
Joan:
Deu ser com tots els treballs, que intentes investigar i anar més enllà. Hi ha tècniques amb les que et trobes més a gust però no vol dir que en rebutgis les altres o que no en provis de noves. A vegades, una cosa et porta a l’altra. Hi ha històries que les muntes i les veu molt clares: “Això amb titella de tija pot anar millor que amb titella de guant”, per posar un exemple. O el cas de les ombres. Al ‘Circ Llull’ fem servir les ombres per explicar una faula dins de la faula. Ho podíem haver fet parlant, però vam preferir fer-ho amb acció.

- Ara que parleu d’aquests moment de creació dels espectacles. Com ho feu?
Joan:
Jo penso un títol. Sóc molt ordenat i em va molt bé tenir un títol clar.
Elena: Normalment el Joan escriu el guió, l’ànima que ens orienta i ens ajuda a començar a dibuixar els personatges.
Joan: L’Elena és qui construeix els personatges físicament, al taller. I la resta és bastant coral. Hi ha especialitzacions, per dir-ho d’alguna manera, però el treball és força conjunt.
Elena: No sabem ben bé com però la cosa va sempre tirant endavant.

- I en aquests 17 anys, com heu vist el públic? Hi ha hagut canvis?
Joan:
Jo diria que depèn molt on vas a actuar. I quan dic a on no ho dic per la gent. Per exemple, és molt diferent actuar a la sala La Puntual de Barcelona, que és un teatre únicament i exclusivament per titelles, a anar a una plaça de festa major. Els dos llocs són vàlids i lloables, clar, però hi ha moltes diferències. En un context de festa major, la necessitem alguna cosa una mica “grossa” pels dos-cents nanos que tenim allà davant i no pots anar a un producte com, per exemple, ‘Circ Llull’, que és un espectacle d’interior. Normalment, quan hi ha un espectacle infantil hi ha berenar, festa, festa major... això convida molt al carrer. Si tu fas una cosa més elaborada, amb un guió literari, costa una mica més. Però, en general, jo estic content.
Elena: Penso que igual que nosaltres hem mantingut les ganes d’explicar històries, la gent continua tenint ganes que els n'expliquin.
Joan: I amb teatre de titelles.

- Què tenen els titelles, que ens deixen embadalits?
Elena:
Els titelles tenen limitacions. Nosaltres juguem a donar-los vida però la seva limitació de moviments els hi aporta paradoxalment la seva gran expressivitat. És aquesta mena de contradicció: tu li vols donar vida perquè té limitacions i no pot fer el que faria una persona i, d’altra banda, et destapa la imaginació perquè com que no és una persona pots fer amb ell el que vulguis. Tot tira endavant!
Joan: Jo afegiria que també aporten tendresa i que desperten la imaginació. Qualsevol nano sap que aquí darrere hi ha dos actors i que estem manipulant els titelles, tant si hi ha castellet com si actuem a vista. Però, per molt que t’estiguin veient a tu, ells miren el titella. I et diuen que se n’ha anat per allà! Encara que vegin que ets tu qui l’està movent. I això no és ingenuïtat. Al teatre t’expliquen una història i la condició és que te la creguis, i això ens passa a tots. I, quan veus que els nanos, responen saps que estan desenvolupant-se com a espectadors.

- Esteu satisfets després de tants anys?
Joan:
Jo em considero molt afortunat. Hem anat treballant i és difícil guanyar-se les virolles amb aquest ofici. Hem estat en contacte amb públics molt macos, amb altres professionals molt macos. Hem intercanviat moltes experiències. Ara fa poc hem estat a Lleida i per mi, en aquests moments, el teatre de titelles està gaudint d’una bona salut. Segurament perquè l’estem mantenint la gent que ens estimem l’ofici. Tot i que espais per fer titelles n’hi hagi tan pocs. Hi ha llocs on pots fer titelles però no espais preparats per fer-ne. No n’hi ha pràcticament en tot Catalunya. Però, tot i això, estem molt contents.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

Web de Micro Troupe

A

També et pot interessar