Jump to navigation
- Quin va ser l'origen de la creació 'El Jardí'?Jordi: Vam tenir la idea després de veure un espectacle al Mercat de les Flors en el qual tres cossos enfundats en una mena de segona pell de làtex brillant experimentaven una espècie d'orgia. Tenia un component hipnòtic. I vam pensar que ens agradaria molt veure allò amb un gran desplegament de gent.Olga: Teníem al cap les imatges del fotògraf Spencer Tunick, en grans espais exteriors amb cossos totalment nus. I, a partir d'aquí, vam començar a fer una roda de pensaments.Jordi: Que ens va dur al Jardí del Bosco. Un espai diàfan, obert, on veus una gran quantitat de petits grupuscles de gent que actuen. No saps on mirar i la mirada et marxa d'un lloc a l'altre.Olga: Ens venia molt de gust fer un treball contemplatiu, més que un treball narratiu o de conflicte. Anar modificant aquest cos que ja no és dansa, que és moviment, que té un component escultòric i transformar-lo en una acció escenogràfica però, a la vegada, instal·lativa.
- Quins temes us interessen i què heu abordat a 'El Jardí'?Olga: Des de la companyia sempre hem treballat temes com la mort, l'amor, la violència o el sexe. Totes les coses que ens fan humans ens interessen profundament. I, en aquest cas, amb la idea de veure cossos estimant-se vam anar a petar al Bosco buscant aquest element contemplatiu de no poder fixar la vista en cap lloc concret. Que no tinguis clar què és el centre, què és la perifèria, què és el fil narratiu. Si no que et trobis un paisatge en el qual et puguis perdre. La idea que ens va atrapar tenia molt a veure amb l'ideari de La Taimada.
- Com definiu aquest ideari?Olga: Fins que no vaig coincidir amb el Jordi, La Taimada treballava amb la dansa. Però, l'any 2015, quan es van fusionar l'imaginari més audiovisual que tenia el Jordi amb l'imaginari teatral o dansístic que tenia jo, hem anat a la recerca d'un cos que es mou a l'escenari, però que a la vegada conforma una imatge per ser mirada, perquè ens repti. Quan vam tenir aquesta idea d'un cos orgiàstic format per molts cossos on no puguis parar l'atenció sobre cap d'ells en concret ja estàvem situats en aquest imaginari de La Taimada després d'haver fet 'El octavo día', 'La mort' o 'Lo.li.ta'.Jordi: Hi havia d'haver una representació de la humanitat, i per això la tipologia de cossos havia de ser diversa. Vam obrir-ho al màxim possible: gent amb mobilitat reduïda, amb altres capacitats, etc.Olga: Teníem ganes de mostrar que l'ésser humà és exactament idèntic en totes les seves formes. El que mou l'ésser humà no és la forma física del seu cos sinó l'imaginari.Jordi: Aquesta diversitat ens ha demostrat que la gent es fragilitza en veure altres cossos que no són els seus. Ha estat una gran descoberta perquè al principi veiem situacions molt dures. Plantejàvem que la gent que va amb cadira de rodes hagués de baixar per ser un cos més. Al principi volíem que tots els cossos estiguessin enfundats. No volíem veure els rostres de la gent, només els cossos.Olga: Però quan ens vam començar a trobar amb cossos diversos de veritat ens vam adonar que enfundar-los creava un dèficit en l'impacte real que podien tenir amb la seva mirada i la seva expressió. Enfundar els cossos és per a quan els cossos ja són tots molt iguals. Llavors els hi treus la importància dels rostres i els estàs fisicalitzant.Jordi: És més, vam comprar una pila de maillots i ens els vam acabar menjant.
- Treballeu a partir d'idees. Però varia molt la idea inicial que pugueu tenir al cap respecte el que acabeu materialitzant?Olga: Depèn de cada obra. Per exemple, 'Lo.li.ta' és exactament el que havíem pensat. 'El octavo día' es va matisar bastant, però la idea és molt fidel a la que teníem al cap.Jordi: 'Oblea', que era una peça d'encàrrec per al festival Danseu, era tal qual l'havíem imaginat. El que també ha anat variant és la tipologia d'obra. Sempre han estat obres petites o de mitjà format, però hem anat creixent i necessitant un equip humà més ampli.
Foto: Toni Galitó- Com us vau trobar?Olga: El vaig contractar com a realitzador de vídeo per a una residència a la Companyia Nacional de Dansa, a Madrid. Ens van deixar espai per acabar d'investigar sobre 'Crash', una peça que havia tingut èxit en aquells moments. Però a mi ja se m'havia acabat un període de deu anys d'investigació i quan vaig anar a Madrid ja hi anava amb una mirada de deconstrucció. No d'augmentar el que havia trobat sinó de destruir-ho. Començava a trobar el que jo anomenava la mirada interna. El Jordi es va quedar tota la setmana per intentar captar aquesta mirada. Llavors vam fer un pacte: ell em va dir que em cobrava una mica menys a canvi que li deixés treballar amb els ballarins.Jordi: Volia fer coses noves i, quan acabaven els assaigs, em deixaven una estona per gravar petites escenes de vídeo. Li plantejava idees i vam veure que podíem treballar conjuntament.Olga: Va ser impactant perquè jo estava buscant l'essència que resideix dins del ballarí. I començava a veure-la als ulls, a les mans, als peus... I ell gravava ulls, mans, peus... amb una gran sensibilitat en aquesta direcció de copsar el petit detall. Amb els ballarins va començar a fer el que ell en deia fotografia en moviment i vaig dir "Merda, això és el que estic buscant!".Jordi: I llavors vam començar a construir els "monstres". Eren retrats estàtics en els quals, en un lapse de temps molt concret, es construïa quelcom que s'anava deformant i que després retornava a la posició original. Eren petites troballes. Aquella setmana vam construir la peça de 'La mort', l'origen de 'El octavo día'.Olga: Ell deia una cosa i jo una altra i ell una altra i construíem. Va ser un amor a primera vista.Jordi: Era increïble, la sensació.
- Us havíeu de trobar tant sí com no.Olga: Ja feia temps que col·laboràvem junts, però mai havíem entrat en el mateix pla. I allà ens vam trobar amb l'essència de les idees. Després, en les formes, som molt diferents i venim de mons diferents. Jo li havia d'explicar que estem en el món escènic, que hi ha coses que no es poden fer. Però, alhora, vaig haver de fer una baixada del burro molt gran.Jordi: Ella en el fons va acabar entenent el gran pla general. El punt de vista total: la centralitat i la geometria de l'espai.Olga: Vaig tenir una epifania. Perquè estava treballant tot al contrari. Havia fet un treball que es deia 'Malícia', que buscava la part de l'espai escènic més visible. I vaig acabar arribant a la conclusió que no hi havia cap espai més visible que un altre. Perquè a vegades poses un element en una cantonada i, segons el que estigui fent o contra què estigui lluitant, el zoom de l'espectador variarà. La meva finalitat era anar deconstruïnt l'espai escènic i destrossant el pla de platea - escenari per plantejar que l'espectador estigués a quatre bandes. Però quan ell va entrar a la companyia me'n vaig adonar que el que jo volia expressar físicament amb els cossos tenia molt més poder si estava abanderat per un pla general o per un pla frontal en el qual jo podia treballar la tridimensionalitat. Estava buscant l'escultura, estava buscant donar la volta.Jordi: En la construcció de 'El octavo día', quan assajaven, jo m'aixecava i començava a vorejar els cossos per tal de veure aquella espècie de tridimensionalitat, com s'ubicaven i com conformaven escultures. S'ha de tenir molt clar el punt de vista general sent conscients que això també serà vist per punts de vista diferents des del públic perquè estan col·locats en diferents angles.
- Parleu-nos més sobre aquesta deconstrucció.Olga: Hi havia quelcom en l'espai escènic que jo volia destruir i no sabia com. Volia destruir la part més floral, que era curiosament la part més dansística. Com més dansa posava a allò que volia expressar menys expressava el que volia dir.Jordi: D'això també ens n'hem adonat veient peces d'altres companyies. Amb una peça molt ballada, intentes recopilar després el que has vist i pots recordar moviments, però no t'impacta res concret. Per això nosaltres intentem focalitzar en imatges que et quedin gravades inconscientment amb un treball molt acurat. Què t'emportes després de veure una obra, un espectacle, una pel·lícula? Les imatges icòniques que t'han arribat. Aquestes imatges s'han d'aguantar i el que passi després és una transició cap a una altra imatge. Pot ser fins i tot la idea d'un pla seqüència on tot va succeint. I l'Olga sempre diu que les transicions són molt importants. Perquè moltes companyies fracassen en aquest aspecte. Tot ha d'estar encadenat.Olga: Ha de ser part de l'escena o que tinguis un disruptor. En altres coses podem fallar, però en això som molt bons, curosos i obcecats.
- Quin tipus d'imatges voleu construir?Olga: Busquem imatges que se't quedin a la retina. La nostra primera obra la vam construir de nit, passejant amb una cervesa a la mà, d'una forma instintiva. Ja buscàvem aquestes imatges. El que passa és que jo, en aquell moment, no tenia ni idea de si es podia fer.Jordi: La primera peça que vam fer junts va ser 'La mort', que és una de les escenes que apareix a 'El octavo día'. Però era tan potent que la podíem desglossar.Olga: Quan vam veure que podíem fer 'La mort' ens vam passar unes quantes nits pensant imatges que ens commovien i ens col·lapsaven entorn de la violència de l'ésser humà. La gran diferència quan ens vam unir, és que van aparèixer les imatges com a principal motor de la construcció. Fins llavors jo les tenia al cervell, però no era capaç d'utilitzar-les. Les degradava amb el moviment. Les construïa amb temporalitat llarga i a l'espectador no se li quedava la imatge, se li quedava el recorregut. El que passa és que quan tenia els cossos davant em tornava a trobar amb el conflicte amb el qual batallava: em sentia amb l'obligació de fer-los ballar.
- Parleu d'una mena de destil·lació?Olga: Sí. El que passava en els primers temps és que jo feia anys que volia explicar una cosa que no sabia com explicar. Intentava, des de la dansa, des de petites imatges que tenia i des de certes coloracions com el negre, el blanc i el vermell, explicar quelcom que em col·lapsava moltíssim. Però les peces se n'anaven: a vegades eren massa performatives, o massa narratives o massa d'investigació del cos. I quan em posava dins la sala a entrenar els cossos o a mi mateixa em perdia a la dansa. Per què? Perquè la bellesa de la dansa és tan gran que jo pensava que no podia defraudar a l'espectador i a mi mateixa, d'alguna manera, sense posar-li dansa. Però dins meu, quan acabava cada peça, curiosament, no les rodava. Tenia prou diners per construir-les, tenia els teatres per fer la primera posada en escena, però quan ja l'havia vist, anava a buscar-ne una altra. Perquè volia explicar un dolor, preguntar-me per què l'ésser humà és com és, per què som tan erronis, per què som tan fràgils, per què ens estimbem sempre amb la mateixa pedra. Jo volia explicar la història de la meva vida: per què no sóc capaç de fer el que vull fer? Doncs perquè tinc por. Què va passar quan em vaig trobar amb el Jordi? Que, de cop i volta, veig que estabilitzo la imatge i estic explicant el que volia explicar.Jordi: Vam fer diverses residències amb intèrprets. A vegades em posava darrere l'Olga i pensava "és que no m'agrada com caminen' perquè caminaven com ballarins sobre l'escenari, no com persones al carrer. En l'audiovisual hi ha la part documental i la part de ficció. Doncs a mi m'agradava la idea que hi hagués el component documental de la vida quotidiana en les nostres peces.Olga: Mira, a 'Lo.li.ta', quan hi havia la baralla entre l'home de negre i el cos Lo.li.ta, jo m'espantava cada vegada. Quan ho fèiem bé, hi havia un sotrac dins del meu cos. Ja sé que ho he construït jo, que és una extrapolació de la violència fictícia, perquè hi he posat uns temps, uns espais, uns colors... Està claríssim que és fals, però el que jo sento en aquell moment és real.
- El que feu incomoda?Olga: A 'El octavo día' un dels intèrprets feia d'abusador verbal contra una persona que tenia a cinc metres i el nostre tècnic de llums un dia es va aixecar i es va haver de contenir per no fotre-li una hòstia.Jordi: I és l'única escena que la gent marxava de la sala. Va passar en diferents dies.Olga: No és que vulguem que la gent marxi, però és una decisió. Jo també, si estic mirant una pel·li de terror massa bèstia, potser decideixo parar-la.Jordi: Tothom sap on té el límit i hi ha coses que no pot suportar. A mi m'interessa molt més això que no pas que em diguin "Molt bé, molt bonic". El fet de no deixar indiferent és molt més reconfortant.Olga: El dia que ens vam trobar i només vam parir idees, estàvem pensant en un pla cinematogràfic del fet escènic i mai ens vam plantejar que el que posaríem a dalt de l'escenari podia arribar a incomodar el públic tal com l'hem incomodat. Del cinema no veiem que la gent surti tan incòmoda.
Foto: Toni Galitó- A 'El Jardí' heu treballat amb persones voluntàries. Com ha estat aquest treball?Olga: 'El Jardí' és sobre l'acte i l'oferiment d'estimar. La sexualitat és bonica, hi ha petons, manetes, posicions escultòriques. La primera pregunta era com podem tenir molts cossos estimant-se? Vam fer una crida i vam començar a investigar amb una residència. No sabíem on aniríem a parar. I, de fet, encara pensàvem a traslladar-ho després a cossos professionals enfundats. Però al final vam obrir-ho a tothom, a totes les mobilitats. I ens vam adonar de la gran plasticitat, bellesa, profunditat i humanitat que ens aportava aquest cos humà. I tenia molt a veure amb la segona pregunta que ens fèiem: Tots els cossos poden estimar? I la resposta era sí. Quan vam començar a baixar gent de les cadires de rodes, a acompanyar a una persona cega, a persones amb síndrome d'ossos de vidre, amb autisme, amb seqüeles d'un ictus... La gran resposta va ser que estimar és molt fàcil.Jordi: La gent estava superagraïda.Olga: Nosaltres sempre hem treballat amb accionadors i intèrprets. Els accionadors preparen les escenes i els intèrprets reaccionen amb la seva interpretació. Quan vam començar a fer 'El Jardí' ens vam adonar que el cos no era interpretatiu: era real. Això, amb gent del carrer, no intèrprets, no ballarins, ens aporta verisme. I és una demanda de la companyia en la seva pròpia recerca: accionar amb cossos que reaccionin amb el màxim verisme possible dalt de l'escenari. Ens ho vam trobar sense voler, només sabíem que volíem aquest gran cos amatori.Jordi: Vam fer dues residències l'any 2019, al juliol i al setembre. Se'ns va presentar tanta gent que vam haver de fer cinc grups.Olga: Com que hi havia tanta gent interessada, no ho vam tancar i cada cop ens trobàvem amb més cossos reals estimant a la seva manera. I cada cop ens agradava més. I quan vam acabar, vam tenir clar que ho volíem amb ells. Amb les seves expressions, la seva cara, la seva por, la seva inclusió, la seva voluntat de més i de menys... Totes les petites fragilitats al voltant del fet d'estimar, van aparèixer totes. I el que jo volia al començament, aquelles petites formes escultòriques que encara estava dissenyant coreogràficament, les vaig anar eliminant, eliminant, eliminant fins que ens vam quedar amb el que en dèiem "la platja", que eren tots asseguts a terra i tots estimant-se. Vam sortir l'any 2019 amb aquesta recerca que després s'ha transformat en una cosa molt més bosquiana. Vam fer noves residències perquè la gent estava tan entusiasmada que no vam voler parar. I llavors va venir la Covid. Per això vam matar 'El Jardí' i vam fer 'L'Infern'. 'L'Infern' era una peça més senzilla pel que fa a construcció.
- Per tant, quant de temps porteu amb 'El Jardí'?Jordi: Han estat quatre anys. 'El Jardí' l'hem assajat molt perquè hem estudiat moltes possibilitats i perquè hem treballat a diferents ritmes. A més, vam fer tallers a Madrid i a Vilafranca, també amb persones voluntàries i que acabaven amb unes portes obertes.
- Ens podríeu descriure la mirada de La Taimada?Olga: Tenim una mirada del món poètica i metafòrica, contemplativa. I tot el fet contemplatiu té una tendència a la tristesa. Qui acciona no sent tristesa, però qui mira sí. Tristesa, nostàlgia, melangia, posa-li el matís de la paraula que vulguis. A vegades ens diuen que som obscurs, però no treballem amb l'horror. Treballem amb la violència però no amb l'horror.Jordi: Perquè no fem un judici.Olga: El que fem és plasmar alguna cosa que conté amor, violència, sexualitat... És qui mira qui en realitat ens ofereix paraules com "això era horrible, això em fa por, això em trasllada a quan a mi em passava tal cosa". Però això per a nosaltres és bonic.Jordi: El judici l'atorga qui està observant. Nosaltres únicament plasmem. I jo crec que artísticament, això ens purifica. És una espècie d'alliberament. I sempre tenim el plantejament de fer l'obra que nosaltres voldríem veure.Olga: Ara ens agraden les nostres obres. A mi, abans, no m'agradaven les meves obres. Veia que l'espectador quedava convençut i content. I jo deia, sí, hi ha l'essència del que vull expressar, però m'he quedat a les portes. Amb 'Crash' me'n vaig adonar. Estic a les portes d'alguna cosa meravellosa que no acaba d'aparèixer del tot. Em sentia contenta d'haver aconseguit una cosa bonica, però no estava convençuda d'haver expressat el que volia expressar. No em volia morir sense dir el que penso. Ara estem oferint la imatge que ens commou a nosaltres. A mi a la meva manera, al Jordi, a la seva, i a l'espectador, a la seva. Que això a vegades pot contenir horror? Potser sí. Sexe? Potser. Bellesa? Segur. Tristesa? Segur.
- I quin paper té la bellesa en tot plegat?Jordi: Nosaltres volem, i aquest és un concepte que m'agrada molt, la supremacia estètica. L'estètica i la bellesa per sobre de tot.Olga: És una frase de l'Angélica Liddell.Jordi: La bellesa ho pot tot. És després, quan es comencen a fer lectures partidistes des d'ètiques tendencioses quan la gent comença a assignar determinats matisos en l'àmbit ideològic i polític. I aquí és on nosaltres no hi hem volgut entrar mai.Olga: El problema és la ideologia. El problema és quan mires les nostres obres sota un paradigma ideològic, sigui el que sigui. A nosaltres se'ns ha titllat de pornògrafs, de feministes o de masclistes. El nostre espectador, encara que estigui envoltat de gent, està sol quan mira les nostres obres. I es forma el seu parer. Ja sigui per sentir-se increpat, emocionat, estèticament conforme o amb rebuig.
Web La Taimada Web Mercat de les Flors
