Jump to navigation
- Vas començar el projecte d’Agraïments l’any 2019, en tot aquest temps has pogut veure quina transcendència té la feina que has fet per mostrar que hi ha altres maneres d’acompanyar el dol i d’acomiadar els morts?Sí, alguna cosa està canviant. Sobretot a l’àrea de Lleida que és on vaig començar. Tampoc és que jo hagués inventat res perquè en el món del dol i del dolor des de diferents prismes ja existien altres formats de cerimònies laiques, sobretot en capitals com Barcelona o Girona. També hi ha les associacions, que fan una tasca increïblement gran perquè assisteixen i acompanyen moltes persones en dol. Jo vaig començar amb Agraïments amb la passió de fer homenatges de vida sense pressa i a Lleida estàvem més desvalguts. Hi ha moltes persones que tenen la necessitat de fer aquests homenatges fora de l’espiritualitat catòlica i no hi havia ningú que ho fes i si que he anat veient que el format de cerimònies laiques està incrementant a la província de Lleida.
- Quina acollida té Agraïments i com veus l’evolució de parlar de la mort a la societat?Doncs mira que fa temps que rondo i així i tot moltes persones em diuen que no sabien que existia ni que es feien aquestes cerimònies. Això em porta a pensar que encara hi ha molta feina per fer. I no parlo de lluitar, sinó de sembrar un projecte autònom, perquè no estic en cap associació. De vegades sí que sembla que xoquis amb un mur perquè les associacions fan una feina molt maca, però tenen molt suport i si ets autònom no tens el suport de cap institució, encara que estiguis fent la mateixa tasca que una associació. Jo parlo de sembrar aquest projecte on la pota principal són els homenatges de vida i la gent mostra interès en aquest tipus de cerimònies. També veig que aquella por que tenim de parlar de la mort a poc a poc es va dissolent de manera orgànica, natural i bonica. A més el projecte 'Jo també ploro' ens han permès entrar a les escoles amb la Núria Caballol, que és una bèstia dins de les arts escèniques, i amb mi com a especialista en dol, de fet ara ja puc dir terapeuta en dol. Això ha suposat un gran canvi i el retorn que tenim per part del professorat i els alumnes és espectacular.
- Imagino que deu sorprendre molt veure les reaccions de la canalla, que des de la seva innocència i el fet de no tenir filtres ni tabús els permet expressar-se amb total llibertat. Com ha estat l’entrada a les escolesHem après molt dels nens i nenes. A l’hora d’iniciar aquests tallers tenia com a referent la Xusa Serra, que ho feia a Barcelona sota el paraigua de l’Hospital General de Catalunya. Ara ja està jubilada, però va començar un projecte molt maco i agosarat, diferent del nostre. Ella em va il·luminar quan vaig començar amb Agraïments perquè penso que en aquesta societat tot rau en l’educació. Miris el ram que miris, sempre aniríem millor si l’educació anés d’una altra manera i tampoc és que vagi malament, sinó que no hi ha prou recursos per atendre tot el que hauríem de vetllar. Vaig pensar que m’agradaria poder aterrar a l’educació els homenatges de vida, l’espiritualitat laica o mixta per honrar la vida d'aquella manera que ho veig jo. I ho hem pogut fer.
- Com plantegeu les sessions?La Núria agafa la paella pel mànec amb els més petits, dels 3 als 8 anys. Els presentem una història en què busquem una amiga que es diu Mai i que és una puça petiteta. Els diem que és velleta, que està malalta i finalment acaba morint. Anem introduint terminologia i llavors els nens es pregunten què poden fer, si li poden cantar una cançó. N’hi ha d’altres que s’identifiquen perquè els van sortint històries personals i anem traçant una constel·lació molt bonica. Hi ha algunes llagrimetes, i nosaltres continuem amb la puça, busquem un lloc per enterrar-la i li fem un homenatge. Amb els més grans, entre 9 i 12 anys, la Núria m’ajuda a mi a portar el taller i aquí ja sí que hi ha un treball més elaborat, perquè comencem a parlar pròpiament d’emocions com l’enyorança o la tristesa. Es tracta de validar totes les emocions. En tot moment són ells els que parlen i fan la gestió del taller. Surten coses maques i a tenir en compte, que fins i tot algun professor ens diu que se’ls havia escapat. Ja ens hem posat en contacte amb escoles per veure què podem fer el curs vinent. Comencem per etapes infantils i anem creixent fins a arribar als adults.
- Aquí també hi ha molta feina a fer. Els nostres padrins convivien amb la mort, als pobles la gent moria i es vetllava a casa, però això després va canviar i realment ens falten eines per gestionar-ho.No ens han ensenyat a validar aquestes emocions, ens hem de poder expressar i en els adults sí que hi ha molta feina a fer. Jo ja puc dir que soc terapeuta en dol i darrere hi ha un esforç molt important. Moltes hores intenses d’autosanar-te a tu mateixa perquè quan estàs fent les formacions parles de dol contínuament i et veus emmirallada en tots els casos clínics on pràcticament el dolor d’aquelles persones és el teu dolor. No només el dol per mort, qualsevol mena de trauma que pot portar una persona a una consulta. Quan rasques com a terapeuta, et diria que gairebé un 90 % de les persones venen de sofriments socials, biogràfics, coses no explicades, tabús, una emoció reprimida, un tema no parlat, un patiment institucional... Si a sobre darrere hi ha un dol no tractat, ho portes dins i això pot derivar en trastorns molt bèsties. Fent les formacions, m'adono que vaig pel bon camí perquè amb els homenatges de vida acompanyes a les famílies en el moment del comiat, que és el més dur i si allò ho pots fer d’una manera honrosa, delicada, amorosa i de la mà de la família, tota la resta és molt més fàcil.
- Com et prepares per mantenir distància emocional i aixecar un mur de protecció perquè no t’afecti personalment?Just he acabat una formació d’autocura del terapeuta, perquè evidentment afecta. Tots els homenatges de vida i totes les històries impacten, però n’hi ha que et toquen de més a prop, per la causa de la mort o l’edat de la persona i és en aquests casos on he de tenir els recursos de desconnexió, de neteja i de posar límits, com per exemple tenir apagat dos dies el telèfon. Sé que potser no és la millor solució, però són necessaris aquests parèntesis perquè cada homenatge de vida és molt intens. Són vint-i-quatre o trenta-sis hores en què t’has de preparar, mirar el que has de dir paraula per paraula, vigilar no ferir a ningú, fer-ho d’una forma que englobi tot el dolor. En la mesura del possible anar més enllà perquè potser hi ha alguna història familiar que si la treus en aquell moment farà bé i pot sanar. Quan passes per això, has de desconnectar i fer una transformació. Jo soc molt social, però també faig meditacions, escolto música i continuo formant-me. Vull tenir eines i estratègies per poder estar tranquil·la amb mi mateixa i per a mi la formació és el meu taló d’Aquil·les i alhora és el meu refugi.
- Quan qui mor és una persona gran, ens refugiem en frases com “ha tingut una vida plena” o “ja ho tenia tot fet a la vida”... Però hi ha morts sobtades, inesperades que generen ràbia, impotència i fins i tot sensació d’injustícia. Com canvia l’acompanyament del dol segons les circumstàncies de la mort?És molt complicat i depèn en gran part en com t’ho comunica la família. Quan es tracta d’una persona que ja és gran i veus que la família està serena, que ha estat una mort molt acompanyada després d’una malaltia de llarga durada, els veus que sintonitzen amb aquest dolor amorós, que no és traumàtic ni obre una ferida, això permet fer un comiat des d’un altre prisma. Després et trobes amb altres situacions molt bèsties, com ara fa poc la mort sobtada d’una noia de disset anys que va ser un comiat dur de gestionar i tot un repte personal per a mi. La família estava trencada, però alhora sabien que volien que el comiat fos una festa i ho tenien molt clar, i això en certa manera, t’allibera. En aquest cas em va ajudar una amiga de la família, els amics de la noia i això em va donar molta seguretat.
- I com ho fas?En el moment en què passa això, jo exposo a la família que no puc ser la protagonista, perquè en un comiat d’aquest tipus has de donar l’opció que el protagonisme el tinguin els altres. I quan dic protagonisme em refereixo al fet que en els homenatges jo faig els escrits i parlo en cas que la família no tingui un recurs humà que s’atreveixi a agafar el micròfon. Si tenen prou recursos humans i es veuen amb cor de parlar, jo passo a un segon terme. En el cas d’aquesta noia, la feina que van fer els seus amics va ser espectacular, van ajudar en tots els rituals que es van fer, van escriure, hi va haver música en directe, van ser-hi els seus professors. Va ser una cerimònia molt màgica i molt dura i jo l’únic que feia era estirar el fil.
- Quin impacte estar fent un comiat tan bonic en una situació en què hi ha tant dolor... Semblen idees contraposades, parlar de bellesa en un moment tan fràgil i dur.Si, però la mort ens ha d’arribar, forma part de nosaltres i no tenim un termòmetre o una agenda amb el dia anotat i això és el que ens costa a tots d’entendre. Des de petits ho volem tot, no volem perdre res del que és nostre, si perdem el mòbil ens morim! Doncs imagina’t la persona estimada. Una de les frases que es diu quan algú mor jove és que sembla que es trenqui l’arbre de la vida o la jerarquia de l’edat i no és així. Són frases que utilitzem per calmar-nos, i ja està bé perquè hem de tenir frases protectores del dolor. Hi ha bebès que moren acabats de néixer perquè la vida els va durar aquells moments. I aquesta noia, que era molt potent, va gaudir de la seva vida durant disset anys. Tot el seu llegat és el que aquell dia es va fer valdre. La va rebre una batucada perquè el toc del tambor és com el batec i sí, va ser maco, va ser un comiat espectacular, molt participatiu i jo crec que es va fer una feina molt sanadora per a tothom. Els homenatges de vida són homenatges a la vida del que ha marxat, perquè el dolor sigui més fàcil de transitar.
- És clar, el dolor hi és, però per als que queden és necessari poder-ho transitar de la millor manera possible...Els que tenen espiritualitats i són creients d’alguna religió, la que sigui, potser ho tenen més fàcil. En els homenatges de vida no n’hi ha cap que sigui igual. Jo soc partidària dels mixtes, tot i que cada vegada en faig menys, perquè a les esglésies de vegades hi ha mossens que no sempre els hi cau bé la meva participació. La meva mare era supercreient i vam fer una cerimònia mixta, el mossèn va fer la seva feina molt ben feta i segur que a la meva mare li va agradar molt el discurs i jo vaig fer el meu i estic segura que també li va agradar. En els homenatges laics, jo pregunto a la família si entre els assistents hi ha creients i si volen que es resi un Pare Nostre, o una poesia de Sant Agustí perquè d’aquesta manera la tranquil·litat que queda a tothom és extrema. Penso que hem de tenir amplitud de mires amb les emocions, amb la vida i amb la mort.
- Segurament moltes persones que han conegut la teva trajectòria i han viscut la serenor que transmet la teva feina s’han plantejat preparar el seu propi comiat. Què diries a qui sent aquesta intuïció o necessitat?Sempre dic el mateix, igual que et prepares la festa dels trenta, els quaranta o els cinquanta anys o saps que te l’estan preparant, el que s’ha de fer és parlar-ne amb la família i dir el que voldries: un funeral catòlic, en una església determinada, incineració, fer donació d’òrgans, tràmits per demanar l'eutanàsia en cas d’arribar a situacions de patiment. Si la família no en vol parlar, perquè sempre passa que no se’n vol parlar, doncs és tan fàcil com anar al notari i deixar les últimes voluntats escrites on quedi tot reflectit i donar una fotocòpia a la família. També hi ha l’opció del “ja s’ho trobaran”, però si ho vols fer fàcil, s’ha de deixar per escrit. Jo des del 2018 tinc el cos donat a la ciència i la meva família sap perfectament la festa que han de fer perquè està tot escrit. Una altra cosa és que l’hauran de muntar ells perquè no els podré ajudar. I també sé què volen els meus fills, perquè els hi he preguntat.
- Aquesta és una pregunta molt complicada de plantejar-se i de fer...L’he fet en alguna xerrada amb pares: “Us heu preguntat mai com voleu que sigui el comiat dels vostres fills?”. Aquesta pregunta esgarrifa i la resposta sempre és: “No, no, és que no hi volem ni pensar”. I tenen tota la raó perquè és dolorós, però si mai us atreviu i posant-nos en una situació de radicalitat, pregunteu: “Si us passés, què voldríeu?”. Tant de bo no passi.
- És molt complicat de gestionar, perquè no estem ni preparats ni educats per pensar-hi.Una anècdota. En una de les escoles on vam fer els tallers, un nen de Primària se’m va apropar i em va dir que em coneixia perquè jo havia fet l’homenatge de vida de la seva padrineta i em va dir que va ser bonic, que van fer fotos i que ho recorden sovint. Em va explicar que quan el tiet de la padrineta estava trist li posaven els vídeos. Aquest nen té nou anys i la seva padrineta era una noia que estava al final de la vida per un càncer. Em va seguir per xarxes perquè volia un homenatge de vida fora del tanatori amb una sèrie de coses espectaculars i es va fer tot. Va deixar una carta escrita amb el meu nom i entre la seva millor amiga i la seva neboda ho vam fer tot. I va ser màgic. Hi havia nens per tot arreu, taules amb dibuixos perquè pintessin, hi havia un esbart dansaire... Quan aquell nen em va dir tot això, vaig pensar que alguna cosa estem fent bé.
Web Agraïments
