Jump to navigation
- Què és una tipògrafa?És una dona que es dedica a la tipografia [riu]. Això, en el sentit ampli. Però hi ha una distinció pel que fa al llenguatge. D'una banda, és la dissenyadora de tipografies, que jo també en soc. Dibuixo marques i alfabets. I de l'altra, la tipògrafa també és aquella dissenyadora que fa servir tipografies, que decideix quines tipografies fer servir, com les combinarà, com maquetarà aquell llibre o aquella web.
- Com a dissenyadora gràfica en quin moment comences a focalitzar-te en la tipografia? I per què? Per què t'atreuen els alfabets i la forma de representar-los?Va ser una cosa bastant orgànica. Va venir a través de l'ofici de dissenyadora gràfica. Vaig començar a treballar la tipografia de manera analògica. Soc d'una generació que encara no teníem ordinadors personals. La primera feina vinculada a les tipografies va ser amb Salvador Martells que dibuixava les lletres i jo havia de fer un esbós d'aquell packaging o titular d'una pàgina de revista amb unes lletres transferibles. Havia de buscar quina era la més semblant i compondre el que ell havia dibuixat.
- I també et ve de família?Sí, el meu pare i el meu avi eren impressors. Tinc una relació molt propera amb la lletra des de sempre. Recordo que quan era nena tenia passió per llegir rètols dels carrers. Anava en autobús i em dedicava a llegir els rètols de les botigues. Sona molt romàntic! Però m'agrada pensar que és una atracció que em ve de petita. Ara hi ha un revival de la impremta analògica, gent que vol preservar aquest ofici. Jo soc d'una època predigital i amb aquesta feina analògica vaig agafar l'ull de diferenciar tipografies entre elles. Saber quina és la diferència entre una Arial i una Helvètica, que a la gent li poden semblar molt similars, però per mi hi ha moltes diferències. En aquella època vaig desenvolupar aquesta habilitat. Va ser als noranta quan vam començar a explorar amb les tipografies digitals, ja farà trenta anys! En aquell espai tan petit d'una lletra hi ha una capacitat d'expressió increïble.
Secció de l'exposició 'Invisible' | Foto: Jordi V. Pou- En l’exposició es presenten 10 rètols, alguns dels quals corresponen a establiments encara en funcionament. Sembla que amb la pèrdua el comerç local, les tipografies també és fan més uniformes i costa trobar aquella autenticitat d'abans. Aquest fenomen sociològic marca aquesta necessitat de rescat?Jo vaig començar a observar la retolació de les ciutats a través dels viatges. Vaig obrir un compte d'Instagram per donar la meva visió de les ciutats a través de la seva identitat tipografia. De fet, va començar quan vaig anar a La Haia per fer el màster de disseny en tipografies. Una de les pràctiques que es feien allà era sortir al carrer a veure tipografies i veure com aquestes tipografies també formaven part de la història i de les identitats de la ciutat. Allà vaig connectar moltes coses, perquè allò que ja intuïa, vaig comprovar que exisitia, que hi havia persones que hi estaven fent recerca. Vaig veure que els rètols formaven part de l'arquitectura. Per exemple, aquí a Catalunya, veiem que durant el Modernisme als rètols es van integrar totes les artesanies. Veiem lletres fetes amb forja, amb vidrieres. Durant aquella època també es va tenir cura de la representació gràfica tipogràfica. Perquè dona identitat als edificis de l'època. Per mi, els rètols son patrimoni.
- Abans hi havia els retolistes?Sí, eren les persones que dibuixaven i pintaven els rètols. I és molt interessant perquè tots ells tenien la seva identitat, la seva inspiració o gust. Per exemple, a l’exposició “Invisible” podem detectar que els dos rètols del mercat els va fer el mateix retolista, perque hi ha coincidències en la manera de pintar en número de la parada. Cada rètol era únic perquè estava fet a mà. Quan arriben els catàlegs de lletres digitals, ja comença l'homogenització. Una cosa molt bonica és que cada ciutat té la seva identitat pel que fa als rètols.
- A través dels rètols pots esbrinar moltes coses de la història d'una ciutat? Aquí a Lleida o Barcelona hi ha diferències respecte a altres zones d'Europa?Sí, està molt determinat per les influències arquitectòniques. Del 1880 al 1920 és aquesta època d'expansió europea a través de la revolució industrial. Quan hi ha materials com la pedra o la ceràmica els rètols duren més, a diferència dels rètols que han estat enganxats a la paret que tenen menys durabilitat. Són més efímers. Aquí a Lleida o Barcelona veus que tot el que s'ha fet amb ceràmica o serigrafiat perdura. És indestructible. A la Barceloneta, als anys seixanta, els vidres dels bars estaven pintats a mà: anxoves, calamars, hi deia. Tot el que s'oferia estava pintat al vidre. Això s'ha perdut molt, perquè canvien els vidres i això desapareix. A Barcelona es va destruir molt amb aquest esperit de renovació, amb aquest boom del disseny i de l'entrada a Europa. S'ha estès molt la idea de renovar en lloc de la de preservar.
- Aquesta part antropològica és molt important. Es prefereix la renovació a la preservació?Sí. Per exemple a Portugal, si vas a Porto o a Lisboa, hi ha molts rètols. No s'ha destruït. Quan Portugal i Espanya van entrar a la Comunitat Econòmica Europea, aquí va haver-hi aquest afany de renovació, i a Portugal els recursos es van gestionar d'una altra manera. I ara a Portugal hi ha molt més patrimoni gràfic que aquí. Aquí no se li va donar el valor que tenia, i realment, és una llàstima! Ara hi ha aquestes associacions de rescat de rètols. Per exemple a Varsòvia, hi ha un museu dels neons, amb tots els neons que es van baixar de les façanes grans per seguretat, perquè no volessin. Jo moriria per tenir un museu del rètol aquí, a prop nostre!
Activitat complementària 'Sisters. Lletres i Paraules' | Foto: La Panera- Potser aquesta exposició a La Panera és un inici.Sí. A La Panera em van convidar a presentar un projecte expositiu sobre el meu treball tipogràfic i vam decidir que podríem fer alguna cosa amb els rètols de Lleida. Vam pensar que potser podríem fer alguna cosa amb els rètols de Lleida. I quan vam pensar que podríem despenjar els rètols i portar-los a la sala, vam dir: "uau!" Perquè aquesta és la força que té l'exposició, portar els rètols a un centre d'art. Donar-los un valor artístic. Molts tornaran al seu lloc d'origen i això em sembla brutal. 'Invisible' és un projecte global que no s'acaba a la Panera. La nostra idea és portar el projecte a altres ciutats. Volem seguir revindicant que això també és cultura i patrimoni.
- Són rètols que estan en ús i d'altres no?
Alguns estàven dins de la botiga, d’altres son de col·leccions privades, altres de locals en desús, I d’altres en funcionament. En el vídeo que hem gravat es veu com es despengen i com els portem al centre d’art.
- Ciutats com Barcelona estan perdent molta identitat pel que fa als rètols? Hi ha una simplificació molt gran de la cartelleria. Com si no fos important.Potser per desconeixement. Si tu encarregues un logotip i encarregues unes targetes, també hauries d'encarregar el rètol. I hi ha gent que no ho fa. No tenen en compte que la seva identitat també es pot representar a la seva façana, tenint també cura pel que fa als materials i a la seva representació. La façana és molt més rellevant del que sembla. Molts cops ens pensem que això només ho veiem els dissenyadors, però la gent que no és professional també detecta allò que és agradable o amable. De totes maneres, crec que l'amenaça és més destruir i no preservar el que tenim. Per exemple, si vas a la llibreria Terranova al carrer Urgell, abans era una sabateria, i posa Calzados Lluch, i ara és una galeria de llibres d'art. Necessitem gent que entengui que els rètols tenen un valor. Però per part de les institucions hauria d'haver-hi més cura del patrimoni visual de les ciutats. Falta cultura de preservació. I les coses de valor es van substituint per coses molt planes i fins i tot ofensives. Aquesta exposició el que vol dir és: "Ei gent de Lleida, això que teniu és molt valuós! Cuideu-ho!" Per exemple hi ha el cas de la Polleria El Cisne, li vam demanar el rètol i ell ja sabia que tenia molt valor, ja tenia aquesta consciència que és un valor a preservar!
- Els rètols de Lleida com els definiries?Molt eclèctics. Passem del rètol policromat al rètol pintat o metacrilat. Però tots tenen en comú que tenen un valor gràfic. Per exemple, el de la sala Europa està tot pintat. És com si fos una il·lustració. I aquest apel·lava molt al públic perquè els recorda molt a la seva joventut. Sabíem que només posant el rètol aconseguiríem evocar una època de les seves vides. De fet, només necessitem un logotip per transportar-nos a una època! Ara estem fent un "book" fotogràfic que el que fem és recopilar imatges d'altres rètols possibles que també haguessin pogut estar.
Web Centre d'Art La Panera Web Laura Meseguer
