Olga Olivera-Tabeni: "La dona, amb l’art, ha de reivindicar el lloc que és seu"

 - Quan i què et va empènyer a escollir el camí artístic?
L’art m’acompanya d’ençà que era petita, a partir del dibuix. I anys després, vaig decidir formar-me en Belles Arts, primer a Lleida i seguidament a Barcelona. Quan jo anava a l’institut, ningú pensava que triaria les Belles Arts, perquè treia bones notes i era una alumna bona (riures). En aquell moment, Belles Arts era vist com una carrera de quarta regional. Quan puc considerar que començo a fer obres d’art, abans d'acabar la carrera, és cap al 1994. A partir d’aquest any, començo a fer obra i la presento en exposicions.

- En els teus inicis artístics va ser determinant la influència d’artistes americanes feministes com Cindy Sherman, Barbara Kruguer, Jenny Holzer, Judy Chicago o Guerrilla Girls.
Efectivament! Tot i que, quan vaig ingressar a la Facultat de Belles Arts, el 1991, no estava de ‘moda’ aquest tipus de visió artística, sinó que era el moment de l’expressionisme abstracte. Però a mi aquest no m’atreia! I va ser així, explorant a través d’algunes exposicions col·lectives que vaig poder veure a Barcelona –a Fundació la Caixa o el Centre d’Art Santa Mònica– com vaig descobrir l’art d’aquestes artistes. De seguida em va cridar l’atenció les seves obres, per exemple, la de la Cindy Sherman; feia quelcom diferent del que es venia a les galeries convencionals. La seva petjada em va quedar ben endins, tot i que llavors jo vivia un moment d’experimentació i aprenentatge. A partir d’aquí, vaig començar a experimentar en el món dels artistes conceptuals, de la generació anterior a la meva.

- Darrerament t’has centrat en dialogar amb els conceptes ‘dona’, ‘feminisme’, ‘història’ i ‘territori’ en espais com Santa Maria de Gualter o la casa Duran i Sanpere de Cervera.
Són conceptes que m’interessen molt, i tracto de barrejar-los i donar-los-hi la volta contínuament. Tot i que la meva trajectòria creativa és canviant, és cert que aquests quatre grans temes van vertebrant les meves peces. I són evidents! ‘Territori’, ‘dona’, ‘història’, ‘feminisme’, són molt importants. De fet, fa un temps que intento fer una mena de genealogia femenina de les terres lleidatanes. Amb ella, reivindico les figures de dones cabdals originàries de Ponent, i també reivindico un territori molt silenciat i oblidat creativament parlant davant de les grans ciutats. En aquesta línia, vaig treballar i reivindicar les dones de la casa Duran i Sanpere, i la Dolors Codina, la primera alcaldessa catalana, a través d’una profunda recerca a l’Arxiu Comarcal de Tàrrega.

- Algunes de les teves obres declaradament també han elogiat la tasca d’artistes dones dels nostres temps. Així va passar amb l’octaveta per a ‘no artistes’ del Museu de Senalla on vas recordar la poeta Maria Mercè Marçal.
Aquesta iniciativa també forma part de la meva feina de recuperar veus i obres femenines del territori. A més a més, es tracta del cas concret d’una dona que feia unes poesies molt potents, que potser és més popular que d’altres personatges, però que igualment cal fixar en el lloc que mereix.

- Com definiries el teu estil artístic?
Costa molt fixar etiquetes a l’art, però crec que la meva trajectòria es defineix bé amb l’art conceptual i l’art social. La creació artística per mi mai ha estat, ni ha de ser, lineal: hi ha temporades que es crea més, altres que s’exposa més, altres que no s’exposa, etc. És molt important la fase d’investigació artística a l’hora de crear una peça, i també el fet de trobar un equilibri, en la mesura del possible, entre aquesta investigació i la poètica de la peça. En les meves obres intento no dir-ho tot, deixar-les obertes, suggerir en el públic.

- Que provoca l’art en la persona i en la societat?
L’art per mi ha de provocar canvis, ha de fer conscient a la gent, i ha d’incloure a tota la societat: homes, dones, nens, grans, discapacitats, immigrants, etc. La societat actual tan capitalista i consumista és força quadriculada, i cal que toqui de peus a terra més sovint. Potser és una mica utòpic, però crec que si a la gent li mostres una mica nous punts de vista, són més conscients que existeixen alternatives al camí tradicionalment marcat. Cal donar veu a tothom, i l’art això ho pot resoldre. La funció de l’art no és ser una decoració, sinó ser reivindicació social. L’art ha d’iniciar en la reflexió vers la societat que vivim.

- L’art fet per una dona és necessàriament feminista?
No, no ho és sempre. De fet, el 1999 feia un tipus de peces titulades S. A. (Societat Anònima), que es basaven en retrats de dones amb un component surrealista. En aquells moments, alguns crítics com la Glòria Picazo, em comentaven que no estava del tot clar en la meva obra si es tractava d’una reivindicació feminista o no. Potser en aquell moment la meva posició era poc definida, però ara és ben clara i concisa. És molt important reivindicar la dona dins de la societat, ja que ni de bon tros tenim igualtat de condicions vers l’home. La dona, en l’art i el món, ha de reivindicar el lloc que és seu!

- Quina és la situació que viu l’art contemporani i el públic? Creus que s’ha trencat la barrera metafòrica de ‘no entro en aquesta exposició perquè no entenc res’?
Per gaudir de l’art contemporani, per comprendre’l i dialogar amb la peça i l’artista, el públic necessita temps de lectura i reflexió. L’art no ha de ser un producte elitista, o de consum fàcil, ha de ser per tothom. Però potser sí que és cert que l’art contemporani necessita que el públic dugui una mica de predisposició per la seva part.

- Gran part d’aquesta pedagogia social feminista, amb què pot dialogar l’art, s’ha d’adreçar a grans, però també a les generacions futures.
Penso que és un gran repte per les noves generacions el fet de tractar tothom de la mateixa manera. Potser una part d’aquestes noves generacions té el canvi més assimilat, però és cert que una altra ha de recórrer un llarg camí encara, ja que dur inconscientment incorporats rols culturals on la dona encara es tracta d’una manera més desigual. Cal entendre que la dona no és un suplement de l’home, sinó que té sentit i poder per si mateixa.

- Què és per tu ser feminista?
Per mi significa la reivindicació d’una igualtat real, que és un tema lligat directament amb la justícia social. ‘Feminisme’ és igualtat en totes les dimensions: en sexe, en gènere, en raça, en estatus social, en origen, en creença religiosa, etc.

- ‘Art’ i ‘dona’ ha estat un tàndem importantíssim al llarg de la història de l’art, tot i que no sempre s’ha donat visibilitat al paper de les artistes femenines.
Costa trobar o conèixer artistes dones, fins i tot en les noves generacions, però també costa trobar crítiques d’art, comissàries d’exposicions, gestores culturals, marxants, etc. Pel que fa a estadístiques, queda molt clar que les dones, a l’esfera artística, estem en inferioritat de condicions. I és tota una paradoxa, ja que la gran musa de l’art sempre ha estat la dona –o el cos de la dona, i els conceptes i funcions que s’han associat a ella–. Moltes dones han de renunciar a l’art davant de les ‘obligacions’ de la llar i la cura dels fills,... però jo no en seria capaç! És una part més de la meva vida, igual que ho és la meva feina i la meva família.

- Envia un missatge a totes les nostres lectores i lectors!
Quan entreu a veure una exposició d’art contemporani, i no entengueu res, us recomano que us assegueu, pregunteu, busqueu, investigueu, i això provocareu que allò que a simple vista és tan abstracte i no us atrau, cobri molt sentit i us provoqui una reflexió vers el món on vivim.