Jump to navigation
- Com naix l’associació ‘Grup de Dones de Lleida’?- Gemma Casal: El Grup de Dones de Lleida neix a finals dels anys setanta i ho fa en un moment en què hi ha una necessitat imperiosa que el feminisme formi part de la Transició democràtica. El Grup va decidir unir-se col·lectivament i transversalment, ja que va veure que en els espais polítics on treballaven o militaven les seves integrants, la veu de les dones quedava arraconada. Des dels orígens, ens definim com feministes, d’esquerres, antifeixistes, antimilitaristes i internacionalistes.- Qui la forma?- Dones, únicament, perquè es considera que el debat i l’organització les poden fer únicament dones, i no cal cap tipus de tutela masculina. Som dones de tot tipus. Algunes formen part, o simpatitzen, amb partits polítics o sindicats, d’altres no. Algunes vénen del moviment llibertari, altres de l’esquerra independentista i anticapitalista, altres de partits d’esquerres més institucionalitzats. Moltes són encara membres dels anys setanta, dones que venien de la lluita antifeixista i de la clandestinitat. I d’altres, de diverses generacions, ens hem anat sumant. Som totes voluntàries, intentem aportar el nostre granet de sorra i fer tot el soroll que podem.- Quins són els vostres objectius?- Defensar els drets bàsics i fonamentals de les dones, i traslladar-los al carrer. La primera etapa del grup, quan tot estava per fer, es treballà l'educació sexual i reproductiva, i el dret a l'avortament, sobretot als barris. I això va suposar que els mateixos grups polítics d'aquestes dones posessin en dubte la tasca que elles estaven fent, ja que s'unien en clau feminista fora del marc dels partits. Però el col·lectiu es consolidà, va anar canviant de nom fins als vuitanta, quan es digué oficialment Grup Feminista de Ponent, tot i que popularment és conegut com a Grup de Dones de Lleida.- No és fàcil ser feminista, en una societat hipermasclista com en la que vivim.- No és fàcil. Pensa que, per tractar l’educació sexual, a les primeres integrants del grup els hi van penjar tot tipus d’etiquetes malsonants i desacreditaves (“prostitutes”, “males persones”, “assassines”, etc). Però la feina del Grup va anar fent fruit, i amb la suposada democratització del país, les institucions van assumir aquest rol educatiu, tot i que deixant de banda les voluntàries feministes que havien engegat el projecte. El moviment feminista, llavors, va baixar la seva activitat; però, veient que s’han retirat fons d’aquests serveis socials, fins a pràcticament desmantellar-los i privatitzar-los totalment, la lluita feminista torna a ser imprescindible. - Hi ha igualtat real entre homes i dones?- Durant molt de temps ens van fer creure que sí. Però el cert és que no. I per aquest motiu, el Grup de Dones ha seguit insistint a buscar camins reals on debatre el tema del feminisme. Cal portar feminisme a tots els espais.- Quines són les vostres accions actuals?- Des de fa deu anys, tenim un calendari anual amb les activitats que organitzem (des del Concurs de fotografia feminista Leonor Pedrico, tallers de violència de gènere, concerts, conferències, etc). Creiem que la formació és molt important per estar al dia i per unir esforços amb plataformes més àmplies (com la del 7 de Novembre o Les Jornades Feministes). Per això vam crear un espai obert –a dones i homes de tot tipus–, que anomenem ‘Feminari’, on recollim una sèrie d’interessos i hi aprofundim i en debatem un dissabte al mes, amb una ponent especialitzada. Ens hem d’apoderar des de la pràctica del carrer i des de la teoria!- La violència de gènere és un altre dels obstacles que cal superar encara en ple segle XXI.- Des del Grup de Dones de Lleida hem treballat constantment per portar a tot arreu la igualtat de gènere vinculada a la justícia social, però el gran obstacle en el qual ens hem topat és la violència de gènere. De vegades sembla que la violència de gènere és una cosa puntual, que succeeix, i que aquella persona refà la seva vida. I és veritat, la gent pot refer la seva vida i no serà per sempre una víctima! Però no ho farà de manera automàtica i sense suport. Les dones que pateixen violència de gènere han de poder exterioritzar totes les seves vivències i falten molts recursos per part de l'administració perquè així sigui.- Què és considera violència de gènere?- Hi ha molts tipus de violència enfocats en la dona, i el que sembla més light (i no ho és) és el micromasclisme. Però cal aturar-los a tots, i ja poden començar amb comentaris o accions micromasclistes i poden desencadenar a la violència més visceral que atempta contra el físic i la vida de les dones i els infants. Darrerament totes les nostres accions es dirigeixen la lluita contra la violència masclista, no ens en podem escapar. Intentem formar-nos en temes com la prostitució, el tràfic de dones i menors, les vulnerabilitats, etc. No hem volgut treballar mai atenent a les dones directament – considerem que hi ha especialistes que tenen més eines que nosaltres i que les poden assessorar millor–, tot i que no ho hem deixat de fer. A les dones els hi costa molt arribar fins a l'especialista, i nosaltres exercim un pas entremig. La nostra funció és de denúncia política.- Tot i que no sigui realment la vostra funció, el cert és que hi ha víctimes de la violència de gènere que us contacten. Com ho fan?- Moltes des del Facebook. Parlem amb elles, hi quedem, les escolten i les guiem fins al Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE). Però en algun cas sí que hem hagut de fer acompanyaments, perquè a la seva situació s'unien molts altres factors de vulnerabilitat. I ha estat llavors quan hem constatat el que fa molt de temps que denunciem: que només es fa política d'igualtat d'aparador. No s'hi val que a les institucions només els interessi fer-se la foto el 25 de novembre. No només les seves polítiques són profundament patriarcals, sinó que la seva administració permet i exerceix violència masclista contra les dones. Ara per ara, no es garanteixen ni els serveis, ni l'acompanyament adequat ni els drets que té a una dona que pateix violència de gènere.- Quina és la reacció de l’administració davant d’aquesta situació?- D'aparador. I no ens podem quedar amb els braços plegats veient l'estat del Centre d'Acollida de Dones en Situació de Violència. Aquí Lleida aquest centre ja no és públic –se n'encarregava una entitat evangèlica–, on no hi havia cap professional amb formació específica de gènere ni hi havia cap tipus de control del servei del centre per part de l'administració. És insostenible que algú que nega la igualtat de gènere s'hagi de fer càrrec de les víctimes de la violència de gènere!- L’educació i la formació és un factor clau en tot aquest trencaclosques, tant a les escoles com a casa i la feina. I implica tant a homes com a dones.- Reclamem sempre formació i més formació. Cal sembrar arreu engrunes del dubte a les escoles, als casals, al carrer, a la feina, etc. Ser conscients de les característiques del model social establert. Per posar aquests debats sobre la taula, hem començat a treballar amb altres organitzacions. Per exemple, amb la Universitat de Lleida, el Casal de la Dona o el SIE. Cal apostar per la formació, de petits i de grans i, especialment, dels professionals que han d'atendre a les víctimes en primera persona. I per aquest motiu, reclamem un veritable Casal de la Dona, un hotel d'entitats a Lleida.- Com cal enfrontar la violència de gènere, personalment, tan si ho pateixes com si ho detectes?- Sempre s’ha de denunciar, és important fer-ho. Però fa mal al cor veure que, tot i denunciar, les dones no tinguin el suport que mereixen. De vegades sentim que les llancem a un abisme, perquè pot acabar arribant el pitjor desenllaç pel fet de denunciar. Ens dol que es denunciï reiteradament, i que es compti amb ordres d'allunyament, i tot i això acabin succeint assassinats. És molt greu que no hi hagi un seguiment real de cada casa. Si veiem violència de gènere, cal acompanyar la persona que ho pateix, perquè de vegades el que necessita és ser escoltada, sense ser jutjada, i fer el que estigui a la nostra mà. Malauradament sentim massa comentaris que ho justifiquen tot, com "sortia massa", "no es cuidava prou del marit", "mira com vestia". I l'altre camí de lluita contra la violència masclista és organitzar-se. Només a nivell col·lectiu es pot fer la força necessària per canviar la situació.- Què cal fer davant del micromasclisme?- Davant de la violència física, cal fer més tallers d'autodefensa, però davant de la violència en forma de micromasclisme, a l'escola, la feina, etc., cal respondre. Cal plantar-se, constantment, tan si t'ho fan a tu, com si li fan a una altra dona, perquè sinó normalitzes unes relacions jeràrquiques que no haurien d'existir. Les nostres petites victòries han comportat lluites molt i moltes grans, i no podem permetre que ens les prenguin.- Envia un missatge a tots i totes les nostres lectores!- Des del Grup de Dones de Lleida afirmem que sense les dones no hi ha revolució, i per tant, sense les dones no hi ha transformació. Fem una crida a les dones, a qui ens hem d’adreçar, a què busquin tots els camins possibles per apoderar-se, perquè sense elles no hi ha transformació ni tindrem un món més just. Som els pilars del canvi de la societat. No hem de permetre que siguin només els homes els qui facin les lleis i que marquin els camins del nostre futur; el nostre futur, de la mà dels homes, ens l’hem de marcar nosaltres.
Grup de Dones de Lleida
