El bombardeig de Lleida, a través de l'objectiu d'Agustí Centelles

L’exposició del Museu d’Art Jaume Morera recull les 70 instantànies que Centelles prengué de la Lleida ferida pel feixisme

Cristina Mongay

20/12/2017

Arts

De petits, poques vegades havíem sentit a la padrina parlar dels bombardejos i de la guerra. Ho feia amb la boca petita, encara amb temor. Ella llavors tenia només deu anys, i tot i que sent dimarts hauria d’haver estat a l’escola, aquell dia va ajudar als pares al tros a collir les darreres albergínies. Era després de dinar, al voltant de les 15:40 h, i el fred de la tardor començava a glaçar-li els dits. Tot d’una, un soroll ensordidor omplí el cel, i un grup d’avions sobrevolà l’hort en direcció a la ciutat.

El Guernica català, com també s’anomena el bombardeig de Lleida de 1937, és un dels episodis més ferotges de la Guerra Civil a Catalunya

Això passava el 2 de novembre de 1937, dia de les ànimes. Nou avions carregats amb 12.600 kg de bombes descarregaren amb fúria sobre Lleida, i la capital de Ponent suportava el pitjor atac de la seva història contemporània. Sempre s’havia dit que es tractava de trimotors Heinkel de la Legió Còndor alemanya, però, fa pocs anys, investigacions han confirmat que els executors del pitjor episodi bèl·lic de la història recent de Lleida eren nou Savoia-Marchetti de l’Aviazione Legionaria Italiana.

Aquell migdia l’aviació feixista havia sortir de Saragossa en direcció a la fàbrica electroquímica de Flix però, davant de l’espessor dels núvols que cobrien el cel d’aquesta vila, van canviar el seu objectiu. I Lleida va ser (maleïdament) l’escollida.

Cinc minuts. Cinc minuts eterns i esfereïdors van modificar per sempre la seva fisonomia i el somriure dels seus veïns i veïnes. Els nou avions feriren el cor de la ciutat: el seu eix comercial. Descarregaren bombes des de la Plaça de Catalunya fins al barri de Cappont, passant pel carrer Blondel, el carrer Major, el Canyeret i la Rambla Ferran. I lluny estava això de ser unacasualitat. El bombardeig havia de trasbalsar la vida civil d’aquella ciutat encara republicana. Per això, es produí a primera hora de la tarda, quan més gent circulava, quan tantíssimes persones sortien i entraven del Mercat de Sant Lluís i quan els nens i nenes estaven a col·legi, al modern Liceu Escolar.

Per si n’hi hagués hagut prou, els avions, en vol ras, van metrallar les persones que corrien pels carrers i que cercaven desesperadament refugi.

En aquella època, el valencià Agustí Centelles –un dels pioners del fotoperiodisme modern de casa nostra– treballava com a reporter gràfic del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est i tornava a Barcelona procedent del front d’Aragó. En sentir notícies de la brutal agressió, es traslladà a Lleida per captar-ne les conseqüències. Des de la matinada del dia 3, la seva càmera Leica fotografià la desoladora estesa de cadàvers de les víctimes del bombardeig que restava al terra del cementiri, entre xiprers i boira. També la desesperació i la incredulitat dels familiars i amics que hi eren per identificar-les. Després, i durant tot el dia, Centelles es traslladà als carrers del centre i en un segon carret capturà la desolació, les runes, la polseguera i el dolor despertat per l’atac.

Més de dues-centes cinquanta persones van perdre la vida aquell dia, quaranta vuit de les quals eren infants i ho feien entre quaderns, llibres i una volada de folis de paper. I a tantíssimes més la vida els hi canvià per sempre.

Amb motiu del vuitantè aniversari d’aquesta efemèride, per primera vegada s’exposa tot el material capturat per Centelles. Dos rodets de 35 fotografies que pertanyien al seu fons personal i que durant els anys trenta es publicaren a les rotatòries dels mitjans internacionals. Un fons documental que l’any 2009 els fills del fotògraf va vendre en una polèmica operació al Ministerio de Cultura i que avui forma part del Centro Documental de la Memoria Histórica.

L’exposició no només recull les fotografies de Centelles sinó que també apropa al públic una part de la gran cobertura mediàtica que la notícia tingué arreu del món. Endicott Bulletin, Plattsburgh Daily Press, Ce soir, Rouge-Midi, le Cri du Gard, L’Impartial, L’Œuvre o L’Humanité són alguns dels diaris on aparegué en portada, i també formà part del número 16 de ‘Visions de Guerra i de Reraguarda’, la revista fotogràfica quinzenal editada entre 1937 i 1938 pel Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya.

Tres audiovisuals tanquen la mostra. Per una banda, dos materials d’època, ‘Alas Negras. Bombardeos sobre la retaguardia de Aragón y Cataluña (1937) i ‘Catalunya Màrtir’ (1938); i, per una altra, el documental ‘El braç de les fúries’ (2007), que narra amb profunditat l’episodi en veu d’alguns dels seus supervivents.

‘Agustí Centelles i el bombardeig de Lleida, crònica d’un reportatge’ és una mostra dura, crua i sentida que promet emocionar, remoure consciències i fer avivar la flama d’una memòria col·lectiva molt necessària.