Yolanda Cotonat: "Pintant sento que aporto alguna cosa positiva a la gent, que dono ales als que miren i permeto que s’emocionin"

L'artista palauenca, dedicada a la pintura des de fa vint anys, està immersa en l'exploració de nous camins expressius

Cristina Mongay

23/05/2018

Arts

No hi ha una edat concreta, ni un moment, per endinsar-se en el bast món de l’art. Hi ha qui el viu des d’infant, rebent formació i anant als tallers de les exposicions; hi ha qui de gran el redescobreix, i des de llavors la seva mirada vers l’entorn que l’envolta canvia per sempre. Però, en tot cas, quan l’art toca de veritat a les persones, el seu efecte sempre és el mateix: passió pel que es viu, per com es viu i ganes de compartir aquesta sensació màgica que desprèn amb tothom qui estigui obert a ella. Aquest és el cas de l’artista palauenca Yolanda Cotonat.

- Com entres en el món de la pintura?
Començo accidentalment i ho faig com a afició. Sóc enginyera tècnica agrícola, i vaig estar treballant uns anys, però al quedar-me embarassada del primer fill, em vaig quedar sense feina. En aquell moment era absurd buscar treball, perquè estava de set mesos, i vaig decidir buscar quelcom que em motivés i em seguís mantenint activa. I així vaig arribar al món de la pintura

- I ho vas fer de manera autodidacta.
Exacte! Per obligar-me una mica, i per perdre pors, em vaig apuntar a un curs de pintura de l’acadèmia CEAC. El mètode potser no el recomano gaire, sincerament, però amb aquest vaig disposar d’un material per estudiar i una orientació per la qual començar. Òbviament, ser autodidacta no vol dir que aprenguis sola, sinó que vas tirant d’aquí i d’allà, vas coneixent a gent i vas completant la teva formació a la teva manera i al teu ritme.

- I va ser en aquest context quan comences a mostrar el què pintes.
D’entrada vaig començar amb al cercle més proper: a la família, als amics, als veïns. Vaig anar comprovant que agradava el que pintava i això provoca que t’enganxis encara més a la pintura. Llavors em va agafar un rampell i vaig fer la meva primera exposició al poble –el Palau d’Anglesola–. Estem parlant del 1998, i en aquells moments al poble, quan era festa major, es convidava als veïns i veïnes a mostrar el que feien en públic, i et cedien el col·legi com a sala d’exposicions temporals improvisada. La il·lusió va fer que comencés i que fes aquest salt, i també va provocar que el meu hobby de la pintura es converteixi en la meva professió.

- Has exposat en diverses sales d’arreu, tant de Ponent, com del país i estranger. Darrerament la teva obra s’ha vist a la sala d’exposicions temporals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Quan comences en el món de l’art és molt important exposar què fas, fer contactes, aconseguir encàrrecs, participar en concursos, etc. en definitiva, moure’t! I així estem, vint anys després! Has d’intentar fer-te un nom, que la gent et conegui, i per aquest motiu sempre vaig amb quadres amunt i avall pel nostre territori.

- Què és per tu l’art?
Per mi l’art és màgia, és teràpia. L’art té el poder d’abduir-me del món i dels problemes. Crec que és l’única cosa que puc fer sense estar pensant en res més, i ho podria fer durant hores i hores. A l’estiu, per exemple, m’he passat pintant fins les 2 o les 3 de la matinada! Quan entres en un quadre, sents que tota la resta desapareix. I és que pintant sento que aporto alguna cosa positiva a la gent, que dono ales als que miren i permeto que s’emocionin.

- Quin moment del dia et sents més predisposada per pintar?
La veritat és que no en tinc cap en concret, perquè duc un horari diferent cada dia degut a les classes. Però sí que és veritat que m’agrada pintar en silenci.

- Com definiries el teu estil?
Realista. M’agrada la figuració i m’encanta l’hiperrealisme, així sí! Admiro, per exemple, artistes actuals com Antonio López o Mercè Humedas. Però la manera de fer que jo practico és el realisme.

- Quines són les teves tècniques preferides, a l’hora de pintar?
Gaudeixo molt amb els materials del dibuix com el llapis, el pastel, la tinta xinesa i la sanguina. Però potser, posats a escollir-ne un, triaria la pintura a l’oli, ja que em dura més i em permet aprofundir millor en les idees i les formes. L’oli em deixa explorar un nivell de realisme més fort.

- Com tries els temes a pintar?
Em guio força per instint i, per tant, pinto el que em crida, el que em ve de gust. Sempre m’ha agradat molt el retrat, sobretot ètnic, perquè dóna peu a emprar una varietat més àmplia de colors i de textures. En aquest cas, he de documentar-me molt bé amb material. En algunes èpoques treballes més temes urbans, o variació de llums, per exemple, els reflexes. La veritat és que sóc una mica caòtica (riures)! Fa un temps també toco la caricatura, amb la qual em diverteixo molt. Amb ella, d’alguna manera, dono la volta al retrat d’una manera molt ràpida i sorprenent.

- És curiós que, sent autodidacta, i que has hagut d’espavilar-te molt per aprendre i formar-te, fa més d’una dècada que ensenyes art a alumnes.
Sí! Vaig arribar a l’ensenyança artística de manera accidental, també. Al anar-me professionalitzant, m’he hagut de moure molt i va arribar un moment en què em van proposar fer-me càrrec d’un curs de pintura a l’oli que organitzava l’associació de dones del poble. Primerament em vaig espantar davant l’oferta, perquè a mi ningú m’havia ensenyat a pintar, i ben bé no sé ni com pinto (riures)! Pinto d’instint! De totes maneres, vam començar com a prova i el curs va anar rodant sol, va funcionar molt bé i es va obrir, davant meu, una porta de possibilitats.

- Compartiries amb nosaltres alguna experiència o vivència dels teus alumnes?
Al fer classes, has d’afrontar sempre nous reptes i t’enriqueixes moltíssim amb l’alumnat. En algunes ocasions, sents que diuen: “Avui no hauria vingut”, i veus que tenen un mal dia. Però, al cap de mitja hora d’estar pintant, l’expressió se’ls canvia. I això, aquesta part humana, com a professora i com a persona, em reconforta moltíssim.

- La docència suposo que facilita viure de l’art, i desfer-se de la dita de treballar ‘per amor a l’art’.
Tothom tenim unes despeses, i s’han de cobrir, i si vols dedicar-te professionalment al món de l’art t’has de sentir remunerat. No obstant això, pagar per l’art és un concepte que costa molt d’entendre a la gent. Fins i tot, en les esferes culturals o en els cercles sensibles a l’art, encara hi ha persones que et pregunten: “Però tu pintes llenços per vendre’ls?” És clar que m’agrada compartir el que faig, perquè pinto amb il·lusió, però en cada peça hi ha una dedicació, un temps, uns materials i un esforç. I això té un preu.

- Com valores l’esfera artística ponentina?
Costa molt que la gent comprengui que l’art i la cultura són també una professió, i no només un entreteniment. Una peça ben feta, que t’agradi, té un valor, i en pots gaudir tota la vida! La cultura és una mica ‘lo cul del món’, tant per la societat en general com per l’administració. Ben poca gent en gaudeix de veritat més enllà de la fotografia oficial. I això caldria canviar-ho reeducant-nos grans i petits. Afortunadament, les entitats són les que mouen en gran part els projectes culturals i lluiten per a que tirin endavant i arribin a la gent.

- Envia un missatge a tots els nostres lectors i lectores!
M’agradaria que intentessin gaudir de l’art, en la mesura que sigui possible. Anar a veure tot el que es pot és enriquidor, t’aporta emocions que no saps ni que tens! I per mi aquesta sensació no té preu! I també els recomanaria, si els interessa l’art, que el practiquin, perquè és molt terapèutic i gratificant. L’important és tocar la pintura; si ho fan, no se’n penediran!