Amb veu de dona

Sempre he sentit a dir que "darrere un gran home hi ha una gran dona", o més d'una (hi afegiria). No en tinc el menor dubte. Si una persona pot arribar lluny és perquè compta amb el suport d'altres que l'alliberen de certes tasques. Us en poso un exemple, si servidora puc fer la feina que faig és perquè compto amb la complicitat del meu marit i el suport indispensable de la meva sogra (que ens dóna un cop de mà immens amb els nens. Gràcies infinites, Concepció!). Si la logística que hem teixit trontolla, tentineja la meva capacitat productiva.

Per això, sense restar mèrits als protagonistes, quan penso en els homes de la història, també ho faig en les dones (esposes, mares, germanes...) que han fet possibles les gestes per les quals els recordem. I és que, històricament, els papers secundaris s'han reservat a les dones, encara que fóssim mereixedores del paper principal. En tenim molts exemples. En cito un que ens toca de prop. No ha estat fins ara que s'ha reconegut el talent de la fotògrafa targarina Palmira Puig Giró, autora d'una part important de les imatges que s'atribuïen al seu marit, el també fotògraf Marcel Giró.

D'aquí que iniciatives com Absència i presència de la dona a Cal Trepat, que impulsen el Museu Trepat i la Universitat de Lleida amb l'objectiu de posar en valor el paper (indirecte però fonamental) de la dona en l'antiga Fàbrica Trepat, siguin una de les meves debilitats. L'estudi pretén incorporar les veus femenines a la narrativa de Cal Trepat i transformar-les en una creació artística que ajudi a donar visibilitat a aquestes històries silenciades. Alhora, el treball se centrarà en l'actualitat i analitzarà el paper que té la dona en la nova etapa del Museu Trepat i les diverses actuacions culturals que s'hi realitzen.

Reivindicar el rol de la dona en la nostra societat patriarcal segueix essent necessari malgrat que la situació avui dia és diferent de la de fa cinc, deu, vint, cinquanta o cent anys. El masclisme és ben viu i la igualtat real entre homes i dones segueix essent una utopia. Ha quedat palès de nou durant el confinament, que per a moltes de nosaltres ha estat "una experiència que ens ha posat al límit", fent servir paraules de la dissenyadora gràfica Clara Forradellas. Una vegada més el pes de la casa (i mai més ben dit!) ha recaigut sobre les nostres espatlles. Ja n'hi ha prou, no?

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.