Jump to navigation
Aquestes vacances he seguit el consell del Ramon i he fet un detox digital quasi total. He desactivat les notificacions de totes les apps i només m'hi he connectat quan em venia de gust. També he fet una desintoxicació informativa completa durant aquests dies, és clar que amb dues criatures de 5 i 9 anys resulta ben senzill! Enguany, després d'un any i mig de pandèmia en què els periodistes no ens hem pogut limitar a explicar fets que passen davant nostre sinó que formen part de la que sens dubte serà la notícia més important del 2020 i el 2021 (esperem que el 2022 ja sigui història passada), era necessari per a la meva salut mental.
Després d'un parell de setmanes (que passen en un obrir i tancar d'ulls quan les aprofites per fer tot allò que durant l'any no havies tingut temps de fer i per fer una escapada en família per descobrir racons del nostre país) durant les quals t'arriba la remor de fons del que passa als Jocs Olímpics del Japó o de la sortida de Leo Messi, tornes a la feina l'endemà que els talibans tornin a ser amos i senyors a l'Afganistan. Imatges que no oblidaràs t'acompanyen mentre dines davant de l'ordinador per posar-te al dia com abans millor.
La reconnexió informativa és crua, em retorna quan la primera Guerra del Golf em llevava abans d'hora per seguir els esdeveniments i vaig decidir que volia ser periodista (aleshores corresponsal de guerra). Volia canviar el món (tenia deu anys!). Però amb el pas dels anys i l'esdevenir de la meva carrera –sempre en mitjans de proximitat– em vaig adonar que canviar el món en majúscules era un objectiu inabastable i que era més factible provar de millorar el nostre petit món (el nostre entorn) a fi de precipitar, de mica en mica, canvis a més gran escala.
Tothom parla, amb més o menys coneixement de causa, d'aquest país de l'Orient Mitjà i del panorama que deixa la fi (abrupta) de la guerra que va començar després dels atemptats de l'11-S. Les conseqüències que s'albiren per a la població afganesa, sobretot per a dones i infants, albira un panorama desolador. Occident s'ho mira (ens ho mirem) i repeteix que cal fer alguna cosa per protegir la població d'aquest país asiàtic on fa anys que la violència forma part del dia a dia. Però les paraules de bona voluntat i l'autocrítica (que fan alguns) resulten insuficients, tant per a l'Afganistan com per als altres països on la defensa dels drets i les llibertats brilla per la seva absència. Espero que, qui ho tingui al seu abast, parli menys i actuï més.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
