Jump to navigation
El 26 de maig hi ha eleccions. Prou que ho sabem. Hem de renovar els alcaldes i alcaldesses (que encara són menys de les que hi hauria en una societat 100% igualitària) dels nostres pobles i ciutats (i de retruc els consells comarcals i les diputacions que un bon dia algú va proposar de substituir per vegueries) i també hem d'escollir els nostres representants al Parlament d'una Europa en hores baixes.
La campanya va començar avui fa una setmana. Però aquí a Tàrrega, com a Lleida ciutat i altres pobles (com el meu) que el cap de setmana passat estaven de festa major, la tempesta electoral no ha estat (almenys no ho havia estat fins dimarts) tan virulenta com en altres poblacions que no tenen la sort que la seva festa grossa caigui a l'inici de la campanya. No sé què en penseu vosaltres, però trobo que s'agraeix que el clima electoral no s'enterboleixi des del minut zero de la campanya.
Ara bé, optar a no fer campanya per festa major també és fer campanya, encara que no explícitament, i personalment és l'opció que més em sedueix.
Puc entendre les ganes, la il·lusió, els nervis, l'angoixa... i tota mena d'emocions que poden assaltar els candidats i el seu equip. Hi ha massa en joc: bé siguin les ganes sinceres de treballar per millorar el dia a dia de la ciutadania, bé sigui una aspiració personal o bé la necessitat de mantenir poltrona. Segur que arreu trobaríem polítics que encaixen més o menys bé en algun d'aquests grups. Però em costa d'entendre l'atac i la desqualificació constant que gasten alguns polítics.
No hi combrego ni m'hi sento còmoda. Ja us he explicat en altres ocasions que crec que vivim en una societat que tendeix a queixar-se, criticar poc constructivament massa sovint i a la qual li costa ser agraïda amb els altres, reconèixer els mèrits aliens i felicitar el contrincant quan fa una bona feina. La tendència és aquesta i pocs polítics en són l'excepció.
Malgrat ser oponents i competir per governar un poble o ciutat (en altres àmbits de la política no hi entro perquè potser no diria el mateix), és impossible que els uns ho facin tot malament i la resta ho faci tot bé com se'ns vol vendre. No us agradaria més viure unes campanyes intenses sí, però més constructives i amb un to més positiu de les que sovint vivim? A mi, per descomptat.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
