Jump to navigation
L'Estat espanyol és a la cua en molts assumptes, però des de la setmana passada és capdavanter a aprovar una llei que reguli l'eutanàsia. Tot i que hi ha altres països on es practica legalment, fins ara només Holanda, Bèlgica, Luxemburg i el Canadà l'havien regulat. D'aquí a tres mesos és previst que entri en vigor la norma que va prosperar la setmana passada per 61 vots més a favor que en contra.
La llei permetrà demanar una mort assistida i digna a les persones majors d'edat i que pateixin "una malaltia greu i incurable" o un "patiment greu, crònic i impossibilitant" que afecti la seva autonomia. El patiment, sigui físic o psíquic, ha de ser "constant i intolerable".
Dubto que l'existència d'aquesta llei es tradueixi en un increment de les eutanàsies que es practiquin, però per fi tenim una eina al servei de qui la necessiti i que els doni cobertura legal, mentre que fins ara les persones que reclamaven morir dignament i les seves famílies estaven desemparades.
Els partits polítics contraris a la seva aprovació (endevineu quins són? Els mateixos que s'oposen a la immensa majoria de lleis que doten de major autonomia i poder de decisió les ciutadanes) apostaven per una Llei de pal·liatius com a alternativa. Ignoren que no són el mateix, que no són incompatibles i que hi ha ocasions en què les cures pal·liatives resulten insuficients?
Ara mateix, el darrer que em passa pel cap és morir, però veig aquesta llei un pas endavant cap a una societat més madura. Disposar d'una legislació que em doni llibertat d'escollir si vull viure o no en segons quines tessitures em sembla una garantia, una bona notícia per impedir sofriments innecessaris i un dret que hauríem de defensar el conjunt de la societat; com també ha de quedar garantit el dret a l'objecció de consciència dels professionals que no la vulguin administrar. Ara bé, cal fer-los ambdós compatibles.
L'aprovació de la llei (que preveu mecanismes per garantir que el malalt té clara la seva decisió, que podrà revocar en qualsevol moment) és el primer pas, ara caldrà veure com es posa a la pràctica i si veritablement suposa un alleujament per a totes aquelles persones que pateixen tant que més s'estimen morir.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
