,
20/10/2022
Reflexions
L'Espai Empremtes del Cementiri Municipal de Tàrrega amb les ofrenes que s'hi van fer durant el Dia del Record
Foto:
L. C.

Visibilitat per a les morts més invisibles

Durant la darrera setmana diversos cementiris de Ponent han acollit actes per recordar aquells nadons que van morir durant el període de gestació o al poc de néixer. El Servei de Suport al Dol de Ponent, entitat que acompanya les persones que estan en procés de dol, ha organitzat diverses activitats en motiu del Dia Mundial de Conscienciació per la Mort Perinatal, Gestacional i Neonatal, que es commemora el 15 d'octubre. El programa va arrencar a Tàrrega, amb un acte tan senzill com tendre i emotiu, al qual vaig assistir per motius laborals.

Simplement consistia en la lectura del manifest "Els nostres bebès han mort però no els nostres drets", que reclama entre d'altres informació especialitzada i actualitzada per ajudar-les en la presa de decisions pel que fa a elements que ajudin al dol; sobre els drets de les famílies que pateixen aquestes morts i, assessorament sobre els aspectes fisiològics que poden afectar les mares. Posteriorment, i amb l'acompanyament de l'Ensemble de Violoncels de l'Escola Municipal de Música, va tenir lloc un ofrena floral al monument que recorda tots els projectes de vida que no van arribar a bon port però que "són" per a aquelles mares i famílies que les van dur al ventre; que va culminar amb la lectura d'un bonic poema a càrrec de la regidora d'Acció Social Associactiva, Igualtat i Salut de Tàrrega, Assumpta Pijuan.

Com us he dit, tot i que just ara fa 9 nou que hauria d'haver nascut qui hagués estat la meva segona filla i hi podria haver anat a títol personal, hi era per feina. Tanmateix, no vaig poder contenir les llàgrimes vers la tendresa, amor i dolor de la resta de mares que ens aplegàvem al voltant d'aquest espai del cementiri. Algunes més trencades que altres, però totes teníem un sentiment comú: la pèrdua d'un fill o filla. Infants que la societat encara no ens permet ni reconèixer ni plorar com a tals. Des de fa uns quants anys, entitats com el Servei de Suport al Dol, han posat sobre la taula aquesta problemàtica que cada dia afecta sis famílies a l'estat espanyol (dades del 2019), però encara no n'hi ha prou: les pèrdues d'aquests nadons encara són invisibles per a la majoria de la nostra comunitat, que no entén que el dolor que experimenta una mare que perd el fill/a quan encara no l'ha pogut acaronar també existeix.

Va ser preciós deixar fluir els sentiments i recordar l'Estel, com m'agrada imaginar que hauríem anomenat la nostra petita, acompanyada per altres famílies que han passat calvaris similars. Encara que fos en silenci i només dins el meu cor perquè estava "de servei". Gràcies a l'organització de l'esdeveniment per aquest regal i per defensar els drets de tantes mares i pares que topen amb alts murs d'incomprensió quan passen per aquesta delicada tessitura; barreres que els separen de la resta d'individus però que també els allunyen de si mateixos (en no veure's legitimats per estar de dol).

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

31/01/2018
El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom.
03/11/2017
"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER
25/10/2017
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya?
18/10/2017
Tinc ben après que mai no plou a gust de tothom. Passa en petit comitè.
20/09/2017
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir.
23/08/2017
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial.
13/07/2017
Les dones som les úniques que podem parir.