Elisabet Vallvé i Uri Ferre: "Si entres al món dels titelles per a adults, t'hi acabes enganxant"

Qui diu que els titelles són només cosa de nens? Amb 26 anys a l’esquena, la Fira de Teatre de Titelles de Lleida ha esborrat prejudicis i trencat tòpics i ha portat el mal dit germà petit de les arts escèniques al lloc que li pertoca: allà on disciplines, trames, guions i objectes es mesclen amb professionalitat per fer arribar l’art titellaire a tots els públics, fins i tot, a qui encara pensa que això dels titelles és un joc per a infants.

Pels que encara sou ascèptics, us recomanem que de l’1 al 3 de maig us deixeu caure per Lleida i us deixeu portar per alguna de les 68 actuacions que hi ha previstes dins la programació de la fira. Especialment, per aquells muntatges pensats per al públic adult, començant, si voleu, per la pròpia inauguració de la fira, amb The Table de la britànica Blind Summit, un muntatge amb una trama que poca cosa té a veure amb els nens: es tracta de la narració, en temps real, de les 12 últimes hores de vida de Moisés, un titella manipulat a l’estil bunraku japonès. Un muntatge inspirat per Beckett, la Bíblia i IKEA que no deixa indiferent.

“Quan passeges per Lleida al·lucines de la quantitat de gent adulta que va a veure titelles”, diu Elisabet Vallvé, codirectora de la fira, juntament amb Oriol Ferre. Aquest duet entusiasta està al capdavant de la fira des de fa tres anys, arran de la mort de la seva impulsora, Julieta Agustí, el juny del 2012. I diem entusiasta perquè només cal sentir-los parlar: això seu és gairebé devoció. Creuen en el que fan i això es nota. Ens adverteixen: “Si entres al món dels titelles per a adults, t’hi acabes enganxant”, assegura l’Elisabet.

I si els adults s’hi enganxen, també ho fan els nens. Per això, els espectacles familiars tenen sempre un lloc destacat a la fira. És el cas d’Astokillo Circus, la proposta de la companyia Panta Rhei Producciones, que proposa una reflexió sobre l’egoisme i la cobdícia. O tambe el muntatge La casa flotant, de La Maquiné, que introdueix l’espectador en una adaptació moderna del conegut mite de l’arca de Noé. Tots ells, espectacles que fan gaudir els nens, mentre piquen l’ullet als adults. “Els pares cada cop porten els fills més joves al teatre”, assegura l’Oriol. Aquest és el millor símptoma de la bona salut del teatre a casa nostra.

Tant és així, que la fira continúa aquest any amb la programació per a nadons iniciada l’any passat. I ho fa, amb l’espectacle Chíos. Poesía sensorial para bebés de Teatro da Semente, un muntatge especialment dirigit a nadons d’entre 6 mesos i 2 anys. “Ens hem adonat que cada cop hi ha més companyies que investiguen en aquestes franges d’edat, amb espectacles més sensorials i visuals”, assegura l’Oriol.

Potser el públic més exigent és el juvenil, una franja d’edat sempre complicada, també en el teatre. Per a ells, la fira ofereix una àmplia oferta d’espectacles, com ara Dans l’atelier, una proposta dels belgues Tof Théâtre. Théâtre Qui Va Là portarà a la fira La Fugue, un espectacle sobre l’esclat de la creació musical i de les bandes al carrer en l’avantguarda; i els lleidatans Tombs Creatius tornen a la fira amb una proposta molt especial: El viatge. Es podria dir que es tracta d’un microespectacle, ja que està pensat només per a una persona i amb una durada de només 3 minuts en què l’espectador està convidat a entrar en una barraca de fira per fer un viatge en solitari que el farà arribar al límit, a la frontera que separa la vida i la mort. Tot un viatge sideral que és també la primera incursió de la fira en la coproducció. “La fira té el deure d’ajudar a la creació a les noves companyies”, sentencia l’Oriol, que té molt clar que aquesta no serà l’última experiència de coproducció que farà la fira.

I és que la fira s’ha fet gran com gran és el seu esperit inquiet i la tasca pedagògica que ha dut a terme en les entranyes de les arts escèniques per convertir el germà petit del teatre en, més aviat, un germà bessó. “El teatre de titelle han entrat a totes les disciplines. Abans era un art minoritari, el germà petit de les arts escèniques”, diu l’Elisabet, que valora com fires com la de Lleida, la única a tot l’Estat espanyol, han contribuït a aquest canvi de paradigma.  Un canvi de paradigma que comença a la pròpia ciutat de Lleida i amb el públic de Lleida. “Ens hem adonat que la fira ha quallat a la ciutat, la gent que no va mai al teatre sortirà aquests dies a veure titelles”, diu l’Elisabet mentre l’Oriol afegeix “el públic és cada cop més crític, més exigent, i les companyies, al seu torn, també ho són”, una espiral que es tradueix, per força, en una millora substancial de la qualitat i l’excel·lència de l’art titellaire.

Per això, cada cop són més també els programadors acreditats a la fira i guanyen pes els programadors internacionals. "Fem una selecció molt acurada dels programadors internacionals que s'acrediten a la fira i també de les companyies que hi participen. Busquem propostes exportables, encara que siguin amb text", matisa l'Oriol. I és que la fira ha anat aprofundint en el seu caràcter de mercat, esdevenint una plataforma per programadors i creadors que guanya, any rere any, en qualitat artística i en projecció nacional i internacional. Tot plegat, converteix la de Lleida en una fira referent en el sector titellaire, una fira que ara opta a esdevenir Fira Estratègica. “Això suposaria un salt qualitatiu, ja que ens donaria moltes més facilitats per continuar treballant i fent crèixer la fira”, explica l’Elisabet. Temps al temps.

Mentrestant, la fira segueix apostant per crear espais per fer sentir els programadors com a casa. Al centre de la ciutat, just davant del Teatre Julieta Agustí, instal·la l'espai PRO, un punt de trobada, reunió i negoci, exclusiu per als professionals, on creadors i programadors tenen l'oportunitat de trobar-se i fer una encaixada de mans. Un espai on també es programen jornades tècniques i de formació, com la que farà Ángel Calvente, de la reconeguda companyia El espejo negro, amb una master class de 8 hores dirigida a actors i estudiants de teatre. És l'espai de la fira dins la fira, allò que passarà desapercebut a l'espectador del carrer però que és la raó de ser de la fira.

A més, i al marge de la programació de carrers i sales, s'organitzen diferents activitats paral·leles, com la 15a Fira del Llibre de les Arts Escèniques, la 12a Fira d'Artesans de Titelles i la 2a Fira d'Artesans Familiars. Exposicions, vermuts toreros, música, tallers, projecció de curtmetratges i concursos completen aquesta àmplia programació paral·lela que busca arribar a tots els racons de la ciutat sense oblidar-se de ningú. Tampoc dels que més ho necessiten. Per això, la fira ensenya la seva cara més solidària i accessible amb diferents iniciatives amb un alt component social. Per exemple, les persones que vulguin accedir als espectacles que es faran al Pati de l'IEI, hauran de dur una bossa amb aliments de llarga durada, bescanviable per una entrada, que es destinarà al Banc dels Aliments. O les persones que donguin sang durant el mes d'abril, rebran un val de descompte del 15% en la compra d'una entrada. També s'ofereix un dels espectacles, En Patufet, traduït a la llengua dels signes catalana i els espectadors que vagin a veure Lo Carrofil, d'Efímer, han de saber que el cost de la seva entrada es destinarà íntegrament a la Fundació Esclerosi Múltiple. I si això sembla poc, la Fira de Titelles acabarà la seva 26a edició visitant la planta de pediatria de l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per tal de portar els titelles als infants que hi estan ingressats. Encara creieu que això dels titelles és un joc de nens?