Cançó de bressol per a l'insomni

En aquesta ciutat ningú camina a poc a poc amb els braços creuats a l’esquena badant sense rumb. És un lloc frenètic on els semàfors canvien de color cada pocs segons. Una dona aprofita el temps d’intermitència per pintar-se els llavis de vermell. Es mira al retrovisor, es repassa les comissures i mentre torna a posar la primera marxa sent que està cometent l’error de la seva vida anant-lo a buscar. Les cigonyes passegen pel parc a les set del matí remenant els papers d’alumini dels entrepans. Just a aquella mateixa hora un noi es demana, cada matí, un tallat sense sucre al bar soterrat del metro. El cambrer li somriu, també cada matí, i li desitja el bon dia que ell no veurà pas. A la cantonada del carrer dels Jutjats la gent ensopega sempre amb el mateix panot i es queixa de ràbia. En aquest punt bufa vent de mar. Una ràfaga descarada aixeca la faldilla de quadres d’una noia que va a l’institut i mou amb força els fulls, que un noi escurat de diners, duu sobre una carpeta. Una dona amb arracades d’or passa pel seu costat. Ell prova d’aturar-la dient-li que si us plau que un moment que només seran dos minuts per fer-li una enquesta molt i molt ràpida. El noi desisteix. La dona passa de llarg menyspreant el noi, l’armilla i unes quantes persones que enmig del estret s’amunteguen en una balsa. A la tarda apareixen alguns núvols. Els arbres llueixen un color groc. Els avis miren al cel però ja no plou gairebé mai. A les cinc, els pares pregunten als seus nens que han fet a l’escola i els nens contesten amb la boca plena de galetes que el de sempre. I com sempre, hi ha habitacions d’hotel buides i llits massa plens. I al matí següent tothom afirmarà que no s’ha consumit res del moble bar. A prop de la rambla hi ha una botiga que per poder pagar amb targeta cal gastar més de cinc euros. A l’entrada un home, de genolls, sosté un cartell de cartró que diu: tinc gana. Han tapat aquell edifici en obres amb una gran lona d’una noia amb vestit de bany i d’un home amb corbata que l’agafa per la cintura. A l’alçada de les ungles dels peus de la model un noi creu morir enmig d'un atac d’ansietat després de llegir un missatge del whatsapp. La dona de la motxilla que corre davant seu acaba de perdre l’autobús i crida: quina putada! Quan arriba la nit, les portes dels pisos petits es tanquen amb dos panys per si de cas. Tothom sembla que dorm. A la matinada, cap allà a les quatre, sense fer soroll, es comencen a encendre els llums d’alguns passadissos i d’alguns menjadors. Semblen cuques de llum descalces repartides per tota la ciutat. Fan silenci. Paren l’orella als vidres freds de les finestres i senten de lluny el so de l´únic local que encara és obert. És un lloc fosc amb moqueta roja. Un cambrer amb bigoti seca un got davant d’un client que fuma recolzat a la barra, borratxo, amb el cap sota les espatlles. Presideix la sala un piano de cua vell i negre. Cada nit, un home despentinat, amb un got de whisky sota la banqueta, toca les tecles amb els deu dits desesperats i entona, amb una veu aspra, una cançó de bressol per a tots aquells que no dormen mai a la ciutat.

Take me home, Tom Waits.