Estimada Vivian

M’he pres la llicència d’escriure’t, tot i que no em coneixes i ja no estàs viva. Però t’haig d’explicar el que ha passat. Un noi anomenat John Maloof va comprar en una subhasta els centenars de carrets i negatius que vas amagar al traster. Els va revelar, va al·lucinar amb tot el material, va investigar sobre tu i ha fet un documental explicant qui ets. Des de llavors, el teu nom, la teva vida i els instants que vas aturar amb la càmera, són coneguts arreu del món. T’has convertit en una fotògrafa molt valorada. Em pregunto si és el que volies.

Tothom admira el teu afany per retratar Chicago, les persones del carrer i els selfies, marca de la casa. Has esdevingut la precursora de l’autofoto. M’agradaria explicar-te què és Instagram i com la gent comparteix els selfies avui en dia. Crec que et resultaria tan interessant i absurd com la teva col·lecció de tiquets de tren. 

El meu amic Marcel em va recomenar veure el documental. Des d’aleshores, t’he cercat en llibres i a Internet, que és com un gran traster digital. Fa uns mesos, vaig tenir l’oportunitat d’anar a una exposició teva a Barcelona. Em vaig aturar amb calma davant de cada imatge intentant descobrir alguna cosa més sobre tu. De sobte, em va sorprendre una fotografia on es veia la teva ombra sobre un camp de flors. No m’ho podia creure. Dies enrere havia fet exactament la mateixa foto. La mateixa idea. L’ombra i les flors de colors, les teves grogues, les meves blanques.

Durant un instant em vaig sentir despullada enmig de la sala. Van desaparèixer l’espai, el temps i la mort que ens separen. I et vaig entendre. I em vaig comprendre. Entre rareses, misteri, tristesa, dubtes, tiquets, barrets i errors, a dins sempre ens floreix un grapat d’esperança.