Entre tu i jo

No sé si ets capaç d’empassar-te tantes històries. Però et veig tan fort, tan valent i estàs tan a prop de la ciutat, que sempre torno per veure’t. Tu també vas i vens a cops de lluna. Jo m’aturo al teu davant i em perdo observant la teva pell blava i immensa. I així romanc, amb les mans al maluc, aliena a tot i de tothom. Com qui es salta els semàfors en vermell llegint el llibre que més l’interessa o com qui observa en un museu el quadre que sempre havia volgut veure. 

Quina sort que hagis estat al meu costat des de ben menuda. Llavors em feies una mica de por. Els dies d’estiu el pare em portava a on no tocava peu. Jo m’agafava del seu coll amb la força que dóna l’esperit de supervivència. Ben al fons, ell em deixava anar i em sentia lliure i desprotegida i de sobte, l’aigua em semblava molt més freda. M’imaginava que en qualsevol moment agafaries la força del centre de la terra i tiraries dels meus peus cap a la profunditat negra. Però mai no ho vas fer. 

Sé que t’enfades en dies de tempesta i voldria saber quin és el motiu. Potser no estàs emprenyat i simplement és un joc que teniu entre el cel, els núvols i la terra. Com als documentals d’animals quan els petits tigres salvatges juguen a mossegar-se les orelles. 

També sé que estàs trist. Jo també ho estic. Els dos veiem com arrossegues cap a la mort o cap a un futur incert a milers de persones que fugen de la guerra. Quina injustícia. Qui t’anava a dir que et convertiries en el cementiri de la vergonya i de la indecència. Comparteixo la teva pena. I només puc abraçar-te si em trec les sabates i mullo els peus en tu caminant per la voreta. 

Em coneixes. Ja saps que quan estic dubtosa, trista o feliç, et vinc a veure. Vaig de puntetes enfonsant els dits a la sorra. Amb humilitat. Sabent-me part petita d’aquest món que tu alimentes. M’assec amb calma. A la distància precisa de les onades que deixes anar i arreplegues. I t’explico les meves misèries, a qui estimo, què em fa riure i què em neguiteja. 

T’envio les idees en vaixells de vela plens de trossets de mi. Els empenyo mar endins amb l’impuls de qui busca respostes. Amb el timó ben ferm apuntant l’horitzó. Fins el punt on arriben els meus ulls miops.

Després d’una estona, tornen els vaixells a tota vela. Jo espero trobar-hi respostes però els has carregat, de nou, de moltes més qüestions i dilemes. 

Potser ho fas perquè continuï venint a veure’t. I així ho faré si tu vols i em deixes. Fins el dia que em mori i sigui jo qui, amb prou feines, pugi en un d’aquests vaixells. I la llei de la vida m’empenyi lluny. Més enllà d’on trenques les onades. Allà on tu i jo sabem que el pare em deixava anar.