,
26/09/2017
Art urbà

Els dits de la Frida

Una de les millors coses que m’han passat aquest estiu és veure la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. Aquest film hauria d’aparèixer en totes les llistes de les cent coses que cal fer a la vida abans de morir.

Si no l'heu vist, us aconsello que aneu al cinema, no la mireu en una pantalla d’ordinador, perquè asseguts a la butaca us sentireu de nou com Totó a Cinema Paradiso i enmig del soroll de la ciutat i d’aquest món on sembla que tot va al revés, recuperareu, per un moment, l’esperança en l’ésser humà i gaudireu de la sensibilitat d’una dona directora explicant una història plena de bellesa.   

Si m'ho permeteu, us aviso que aquesta pel·lícula us deixarà clavats a la butaca i fareu veure que llegiu els crèdits. No perquè vulgueu saber quina és la productora o per fer-vos els interessants sinó perquè necessitareu deu minuts per pair el que acabeu de viure. I no dic de veure sinó de viure. Us caldran deu minuts més per assecar-vos les llàgrimes i cinc minuts més per tornar a guardar a dins del cervell i de l'estòmac cada record de la infantesa que el film us ressuscitarà magistralment del subconscient.

En el meu cas, dies més tard de veure Estiu 1993, vaig estar pensant en què era el que més m’havia emocionat i vaig estar buscant respostes del que havia sentit.  Per sort, va caure a les meves mans el llibre Per entendre la fotografia de John Berger. Es tracta d’una antologia dels seus textos més importants sobre fotografia. En un dels capítols Berger analitza una imatge d’André Kertész, titulada “Amics” (1917) on un nen acaricia una ovella. Berger ens fa fixar en la llana, en el cos del nen estirat a la gespa i ens planteja la següent reflexió: la idea que de vegades pot contenir una fotografia té a veure amb el sentit del tacte, i com a la infància, a tot arreu, aquest sentit del tacte és especialment agut. La fotografia és lúcida perquè parla, a través d’una idea, a les puntes dels nostres dits o del nostre record del que van sentir les puntes dels nostres dits.

Vaig entendre que els dits de la Frida, la nena protagonista d'Estiu 1993, havien estat els meus dits. I els de tots els que un dia d'estiu vam ser petits. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Elena Asensio (Barcelona, 1981) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgrau en Producció i Gestió Cultural. La seva vocació ha estat el món de la comunicació. S'hi dedica des de fa més de 15 anys. Primer en agències de publicitat i actualment en l'àmbit públic. Ha participat com a guionista i locutora de diferents programes de ràdio (El Prat Ràdio) i en la creació de diverses propostes escenogràfiques. 

25/02/2018
Camina per la ciutat acompanyada dels seus pensaments. El mes de juny està a punt d’arribar i els carrers es posen les xancles. Gira el cap a banda i banda per veure si troba alguna drecera que l’allunyi de turistes i d’urbanites nerviosos.
27/11/2017
Ella baixava el passeig de Gràcia. Era un d’aquells dies en que ja notava que l’estiu s’acabava i que en breu hauria d’estendre una pila de mitjons i comprar fruita de nit, tot i ser les set de la tarda.
16/10/2017
He sentit a dir que estem enmig d’una revolució de la que encara en sabem ben poc.
26/09/2017
Una de les millors coses que m’han passat aquest estiu és veure la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. Aquest film hauria d’aparèixer en totes les llistes de les cent coses que cal fer a la vida abans de morir.
02/05/2017
Tot apuntava que seria un d’aquells matins mandrosos per sortir a passejar lentament pel barri de Gràcia esquivant algun turista cansat d’arrossegar les maletes. Va pensar que faria un cafè al sol i que llegiria el diari amb calma.
28/03/2017
El món d’en Gabri deu pesar uns 250 grams. Se l’ha fet ell tot solet, amb les seves pròpies mans, buscant la idea del que som, del què ens preguntem que som i del què podríem arribar a ser.