,
02/05/2017
Art urbà

Un matí qualsevol

Tot apuntava que seria un d’aquells matins mandrosos per sortir a passejar lentament pel barri de Gràcia esquivant algun turista cansat d’arrossegar les maletes. Va pensar que faria un cafè al sol i que llegiria el diari amb calma. Cap a les dotze tocades, tornaria cap a casa a recollir la roba estesa i a fer-se alguna cosa per dinar. De camí, compraria una barra de pa i una garrafa d’aigua. La de l’aixeta no li semblava pas malament de gust, però estava convençuda que, a la llarga, amb tanta cal, li acabaria produint una úlcera d’estómac. 

Va tenir sort i la seva taula preferida de la terrassa del bar estava lliure. Sense pensar-s’ho ni un segon va córrer per seure a la cadira i assegurar-se el lloc. No s’havia tret ni la jaqueta fina que, de sobte, va notar una cosa estranya sota el cul. Va aixecar una natja i va posar la mà per treure aquell objecte incòmode. Què és això? Un llibre? Algú se l’ha deixat. Va mirar a banda i banda per cercar algun individu amb cara de despistat. Negatiu. Va col·locar el llibre a una cantonada de la taula. Ja vindran a buscar-lo. El cambrer li va dur el cafè i mentre feia el primer glop, va mirar de reüll, de nou, el llibre. La curiositat creixia per moments. Va llegir el títol, l’autor i, finalment, va decidir obrir-lo per la primera pàgina on hi va trobar una dedicatòria escrita amb bolígraf blau i lletres grans : Aquest ha estat el llibre més important que he llegit mai a la meva vida. Espero que ho sigui per a tu també. Pol.

Va tornar a mirar als costats no fos cas que li estiguessin fent una broma com les de la televisió. Pol? El seu cervell va fer un repàs vital de les agendes des dels anys noranta i no va recordar ningú amb aquest nom. ¿I si no l’havia de trobar jo, aquest llibre? ¿I si és un regal que en Pol no ha volgut donar? ¿I si simplement volia compartir-lo? Va preguntar al cambrer qui s’havia assegut en aquella cadira abans que ella però el noi no n’estava segur i no va obtenir cap informació. 

Enmig de la incertesa va pensar que la casualitat o la causalitat havien fet que ella trobés aquell llibre i que, per tant, era just llegir-lo. Però, ¿com començar un llibre que per a algú ha estat el més important de la seva vida? Va demanar un altre cafè i va arribar a la conclusió que havia de fer-ho amb molta cura i amb molt de respecte. Amb la delicadesa i l’atenció de quan s'escolta algú a qui s'acaba de conèixer. Cuidant l’obra i l’objecte i passant les pàgines sense pressa. Va llegir la primera paraula amb timidesa i la va unir amb la següent i amb totes les altres.  Sentia com si estigués descobrint un tresor secret. Aliena a les coses que passaven a la plaça, va saltar d’un capítol a un altre deixant-se portar pels verbs, pels mots i pel viatge. Per la petita història amb la que en Pol, un desconegut, s’havia emocionat.  

Les campanes van tocar les dues i va arribar al final. Va alçar els ulls, va mirar l’infinit i va tancar el llibre lentament deixant una mà entre les pàgines. Es va fer el silenci. I va plorar un grapat de llàgrimes enmig del bar, un matí qualsevol, al barri de Gràcia. 

 

*Sobre el llibre Cap a la boda de John Berger. Gràcies als "Pol". 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Elena Asensio (Barcelona, 1981) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgrau en Producció i Gestió Cultural. La seva vocació ha estat el món de la comunicació. S'hi dedica des de fa més de 15 anys. Primer en agències de publicitat i actualment en l'àmbit públic. Ha participat com a guionista i locutora de diferents programes de ràdio (El Prat Ràdio) i en la creació de diverses propostes escenogràfiques. 

28/08/2020
Es troba sola, nua i de bocaterrossa sobre un llit desordenat en una habitació amb un petit balcó en un segon pis del carrer Còrsega. Fa més dues hores que a fora la ciutat és frenètica.
15/11/2019
3 d’octubre de 2018. Cyrano de Bergerac, vestit amb barret, capa i espasa, es troba a la sala d’espera de la consulta d’un cirurgià d’estètica. El doctor du una bata blanca i botes blaves.  
29/05/2019
Dimarts. Tarda. Torna de la feina content però cansat. Els caps li han acceptat un nou projecte en el que porta treballant molt de temps. Sap que li suposarà més hores de feina però potser així aconseguirà que li pugin el sou. Entra a l’escala.
02/04/2019
En aquesta ciutat ningú camina a poc a poc amb els braços creuats a l’esquena badant sense rumb. És un lloc frenètic on els semàfors canvien de color cada pocs segons.
14/11/2018
No sap si és feliç. Alguna vegada ho ha sigut. Últimament, mentre està fent alguna cosa quotidiana com repassar-se les celles o estendre els mitjons, sent com si un tros del cor li pesés massa.
26/07/2018
Un dia després de l’enterrament vaig tornar a casa de l’àvia. Vaig picar tres cops a l’intèrfon. Era la nostra contrasenya. No calia fer res més. Fer tres tons i a continuació la porta s’obria. Quan l’àvia era més jove la porta s’obria ràpid.
10/04/2018
La llum de la pantalla del mòbil avisava que eren les deu del matí. Ella va obrir els ulls com va poder.