Gelat de nata

Camina per la ciutat acompanyada dels seus pensaments. El mes de juny està a punt d’arribar i els carrers es posen les xancles. Gira el cap a banda i banda per veure si troba alguna drecera que l’allunyi de turistes i d’urbanites nerviosos. Avui va massa lenta. Quan està trista no pot anar més ràpid. Tampoc pot prendre decisions, ni petites ni grans. Només pot fer zàping al sofà, treure’s els sostens, escoltar l'Ivan Ferreiro i apartar amb cura les olives negres de la pizza Mediterrània.

En dies així, sortir del llit pel matí li ha suposat pujar l’Everest sense xerpes. Mentre es rentava les dents, s’ha vist al mirall amb la cara de son i la boca plena de pasta Colgate. Ha pensat que el dia es faria llarg. Més tard ha preparat el dinar . S’ha quedat una estona asseguda mirant el plat. En silenci. La gamba, el pebrot, l’arròs, el pollastre, la soja. Tot té el mateix gust. Cap.

Creua Gran Vía. Temps enrere mirava els aparadors i es comprava alguna camisa. Ara opina que té massa roba i que dissabte la portarà tota al contenidor de Roba Amiga. Arriba a la plaça de Catalunya i es reconforta pensant que, almenys, segueix viva. Una tarda va creure que es moriria de pena com fan els gossos. Però ningú no es mor pas d’això si no es vol. Obre l’Instagram. La Marta acaba de penjar una foto amb un text de Sampedro que diu: hauríem de viure tantes vegades com els arbres, que passat un any dolent, treuen fulles noves i tornen a començar.

En aquell precís moment avança per l’esquerra un noi alt de cabell arrissat que llepa amb suavitat un gelat de nata que regalima. I és en aquest petit gest, entre la multitud, els bolsos de Buitton, els coloms i un taxista, on descobreix que, per fi, alguna cosa desitja. 

*Desire Me, Sam Cooke: https://www.youtube.com/watch?v=RF001SiOOc8