El món d'en Gabri

El món d’en Gabri deu pesar uns 250 grams. Se l’ha fet ell tot solet, amb les seves pròpies mans, buscant la idea del que som, del què ens preguntem que som i del què podríem arribar a ser. 

És un planeta paral·lel creat amb estris petits que amaga a dins de tres calaixos antics i desordenats. En un d’ells hi guarda unes estisores, un punxó, com els que usàvem al parvulari, i diferents tipus de cola. A l’altre, hi ha hagut una explosió semblant al Big Bang i està ple de retalls de revistes, de diaris, de fotografies i de tipografies de mides i dissenys diversos. L’últim calaix es troba a dins del seu cap, hi guarda un grapat d’imaginació i un munt d’històries que fan del caos de paper un nou univers per explorar. 

En Gabri és artesà i artista. Segons la definició de l’antiga Grècia, en la que no es feia distinció de significat entre aquests dos termes. També és filòsof. Quan finalitza l’obra ens mira, es pentina la barba d’Aristòtil i ens pregunta: les parts són anteriors al tot o el tot a les parts? 

És mestre del collage i perruquer dels dubtes existencials. Transforma els retalls de paper en parts de vida, en paisatges dadaistes, en antics zoòtrops i en punts de vista que recorden els plans de las pel·lícules antigues de Hitchcock. El seu món està composat per capes, talment com algunes de les roques que ens envolten o com els troncs dels arbres.

En aquest planeta en Gabri escombra els somnis amb la pala i el recollidor, fica la mà en alguna escombraria buscant brossa de la bona i regateja als venedors els diumenges al mercat de Sant Antoni. Ell ha fet desaparèixer les coordenades d’espai i temps i ha construït una arquitectura, unes sensacions i uns sentiments a base de trossos de paper de diferents gramatges, estampats i colors. Són pedaços esmicolats que intriguen o que alleugen l’ànima. Que ens fan riure i pensar. Tot plegat, amb el ritme i la cadència del típic professor que passava les diapositives a l'aula. Dibuixant perspectives impossibles amb flors, muntanyes, pits i mans. Desbordant surrealisme i “sorrentisme” i desprenent, igualment, una gran bellesa italiana. 

Hi ha coses que no podran formar part mai d’aquest univers especial. Les cartes que al llarg de la història els enamorats van estripar i cremar, els llibres i revistes que les dictadures van censurar, els missatges en ampolles que mai van arribar o les fotografies que, un cop enfocades, mai es van disparar. 

Així que jo poso a la teva disposició aquest text petit i sensat per a que el facis miques. El barregis amb ales, barrets, dones, gomets de colors i les cançons de l’últim grup que hagis escoltat. I el converteixis en un nou element del teu món retallat on tot està per enganxar. On les llàgrimes no mullen, el sol surt de la terra i es menja bogeria i creativitat.

*Sobre les obres collage de Gabri Guerrero 

www.instagram.com/gabrigzz