Anna Gual (poeta)

21/05/2020
Anna Gual
Marta Huertas
Foto:

Després de tancar la triologia Arrel Trinitat el passat 2019, amb 'Altres semideus' (LaBreu Edicions); la poeta Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) ha publicat aquest 2020 un nou poemari, 'Ameba' (Llibres del Segle), que versa sobre la maternitat i una antologia bilingüe castellà-català de tota la seva obra poètica, 'Innombrable' (Stendhal Books).

- Com estàs vivint el confinament?
Hi ha moments per a tot. El principi del confinament va ser un xoc, perquè no sabíem a què ens havíem d'acostumar i això ens posava nerviosos. Ara el confinament s'ha convertit, d'alguna manera, en la nova normalitat, i gaudim cada dia dels petits plaers i ho intentem fer a consciència. Tinc la gran sort de viure amb qui més estimo, el meu company i la meva filla, que té un anyet i mig. És amb ells amb qui comparteixo el meu dia. Estem junts molt més que abans, jugant, rient, treballant, cuinant, regant, pintant... És un experiment sociològic en tota regla, això que estem vivint. De vegades sento que és un honor, viure-ho. Ser els afortunats, els protagonistes. D'aquí a uns anys tot haurà passat i m'agradaria recordar aquests mesos amb nostàlgia i amor.

- Què fas en el teu dia a dia que no fessis abans?
He començat a fer noves coses que abans ni tenia pensat fer. Sobretot, a nivell de jardineria i pastisseria. He estat treballant perquè ens quedi un balcó bonic, florit i acollidor. Amb les postres també hi he dedicat moltes hores i n'han sortit elaboracions prou notables: pastissos, magdalenes, brioixos... He descobert que em dóna molta calma cuidar les plantes i cuidar també allò que mengem. De fet, el que em dóna molta pau és el procés: tocar la terra i tocar els ingredients. Em retorna a allò primari, que tenia oblidat.

- Què creus que has après d'aquesta època a casa?
A ser pacient. Tinc un caràcter impulsiu, que vol les coses aquí i ara, i amb el confinament tots ens hem adonat que esperar té molt de valor. Abans del confinament tenia una vida molt atrafegada: combinava la meva feina amb els recitals i les lectures en públic i també cuidar de la meva filla i escriure, quan trobava un forat de temps. Ara tot ha agafat un altre to, més lent, més fresc, més conscient. És aquesta consciència del moment present el que m'enduc com a regal. De fet, he començat a escoltar mantres, durant el confinament, que és una cosa que abans mai feia, i resulta que m'agrada perquè em fa tenir els peus a terra, em fa gaudir de cada instant. També em connecta amb la respiració. Abans tenia molta ansietat perquè tocava molts temes alhora. Ara, des del confinament, he après a respirar des d'un lloc que abans desconeixia, des d'un jo més meu que mai.

- Com t'imagines la vida després?
Espero que la vida no torni a ser com era abans. A nivell de societat, hem comès molts errors vinculats a la globalització i l'explotació dels recursos naturals. Havíem oblidat que són limitats. M'agradaria molt que la nova normalitat tingui una vinculació més estreta amb el nostre entorn local i també amb la natura. De fet, durant el confinament he escrit un poema que en parla, de la nova normalitat:

A la nova normalitat

Enfonsarem els peus en una altra sorra,
a la nova normalitat. Ens creixeran plantes
entre els dits, a la nova normalitat.

Ens riurem de les distàncies
i estarà prohibit no tocar-nos,
a la nova normalitat.

Se'ns faran estranys els calendaris
i no sabrem què són les restriccions,
a la nova normalitat.
Hi haurà coves
i espai per a totes.
Hi haurà líquens
i la fam ben oberta.

Abraçarem tots els misteris,
estarem amatents a l'invisible
i la mort, la mort
serà ben suportable.

Quan vingui l'hivern
vindrà el fang i amb el fang
la creació desfermada
i dibuixarem tot el sant dia,
a la nova normalitat.

Picarem les flors damunt les roques
perquè deixin anar el pigment
i ens pintarem les cares, també les cuixes,
també els sexes i allò calent.

Mirarem el cel més que cap altra cosa,
a la nova normalitat.

Respirarem molt lentament,
a la nova normalitat.

I qui sap si els Déus no ens troben
i hem de crear nous altars amb branquillons
i fer un bon foc i torrar-hi peixos
i dansar descalços fins que ens faci mal.

Mal no als peus, sinó al ventre,
de tanta alegria que no sabrem com pair.

- Què és el que més t'ha impressionat aquests dies?
La capacitat de supervivència dels humans. I no em refereixo als metges ni infermeres, que és evident que han fet una feina increïble, ni als malalts, que també és impressionant la força que han tingut per superar la Covid-19. Em refereixo a tota la resta: la de milions i milions de persones que s'han tancat a les seves cases, sovint pisos no gaire grans, per tal que el virus no es propagués. M'ha impressionat la sensació de comunitat i la lectura nova que té aquesta paraula: malgrat que tots estem separats, tots estem més connectats que mai. I també m'ha impressionat, en aquest context, la capacitat de resiliència de les nenes i els nens. A casa amb la meva filla ho hem vist, i de veritat, una medalla per a les més menudes i els més menuts de les cases. Ho estan fent espectacularment bé. El que està passant és un trencament total amb el qual estaven acostumats i s'han adaptat amb una valentia que esperona.

- Pots recomanar un llibre, un disc i una pel·lícula que hagis vist?
Un llibre, 'Las madres no' de Katixa Agirre, un disc, 'Into light' de Deva Premal i de pel·lícula, 'El sacrificio de un ciervo sagrado' de Yorgos Lanthimos.

* Més info: Web Anna Gual