Meritxell Cucurella-Jorba (poeta, dramaturga i traductora)

Meritxell Cucurella-Jorba (Els Hostalets de Pierola, 1973), el dígraf del desitx, és poeta, dramaturga, traductora i mare de tres fills. Va fundar l'(H)original (Barcelona) i va crear un festival referencial: Delicadeses (Les Garrigues). Ha traduït i ha estudiat l'obra d'autores com Natalia Ginzburg o Alda Merini.

- Com estàs vivint el confinament?
L'estic vivint, amb totes les accepcions del viure. Un artista treballa gairebé sempre enclaustrat, reclòs o confinat, no per força en un espai físic tancat, però sí que necessita solitud, calma i silenci perquè funcionin els engranatges de la creació. Per tant, en aquest sentit, no ha canviat gaire la meva rutina. Gairebé sempre treballo reclosa, a casa, i miro que casa meva sigui un espai altament coherent amb el concepte 'casa', l'espai que hom ocupa amb els seus i que, per tant, ha d'estar preparat per als gustos i els hàbits de les persones que l'habiten. Tinc la gran sort, a més, de viure en una casa amb jardí. El que sí que ha canviat de la meva rutina és l'absència d'actes públics: recitals, espectacles, xerrades, clubs de lectura, tallers, etc. Trobo a faltar les llargues caminades que faig arran de mar. I anar a mercat o a fer un cafè a mig matí i fer la xerradeta amb qui em trobo. I els concerts, el teatre, la família, gent que estimo. Però tampoc no em neguiteja gaire. Tot arribarà. Hem d'assaborir la presència i l'absència de cada moment. Ara hem d'assaborir amb intensitat cada moment d'aquesta reclusió, encara que hi hagi dies difícils.

- Què fas en el teu dia a dia que no fessis abans?
Dormo poc i penso molt; bé, abans d'ara també pensava molt, però dormint més, la qual cosa és més agraïda. Ara he perdut els horaris, però tampoc no és greu, ja els recuperaré quan tornem a una normalitat que s'ha fet evident que era una normalitat fallida. Ara que per fi ens hem desaccelerat i que per desgràcia tot s'ha trencat sense previ avís, jo faria tabula rasa. Vaga general, plantejar de nou tot el que sigui plantejable, perquè ha quedat clar que necessitem més el personal mèdic i el científic que els farsants de la política. Doncs ¿per què no els anivellem sous en funció de la seva qualitat d'imprescindibles? I seguint el mateix criteri, també podríem anivellar els sous de futbolistes i pagesos. Perquè ha quedat clar que no podem viure sense pagesos, de la mateixa manera que no podem viure sense els altres mons que la imaginació permet crear: literatura, cinema, i un llarg etcètera. Trobo que ens hauríem de replantejar la manera com vivim, la manera com mengem, la manera com ens relacionem, com treballem, com tractem la vulnerabilitat, la manera com viatgem, o viatjàvem!, la manera d'entendre i valorar tal com es mereixen la natura i la cultura, i sobretot, hauríem d'entendre que cada dia de la nostra vida és un regal i cal celebrar-lo. Però solem ser víctimes d'una amnèsia general i incomprensible, i de seguida oblidarem que els sanitaris són herois, que els polítics val més que callin i que quan els futbolistes d'elit fan donatius milionaris en el fons se'ns repixen a la cara, tal com oblidarem que els pagesos i els poetes solen dur noves saons.

I bé, en el meu dia a dia d'ara també faig altres coses que no feia abans o que havia deixat de fer perquè havia de complir terminis i obligacions. Ara el temps, que és un gran savi, ens ha premut el botó de pausa i ens ha donat joc. Ara faig llenya, la primíssima en un calaixó, protegida, la llenya més gruixuda fent la base de la pila, i entremig, la llenya que no és ni molt prima ni molt gruixuda; també funciona com a metàfora, això! Ara també escolto més atentament que abans tots els ocells que m'envolten, restauro trastos que feia temps que voltaven per casa, torno a ballar tirant-me per terra, torno a fer ganxet i llenço (amb "e"!) missatges seriats o de bla blabla hipòcrita sense ni llegir-los.

- Què creus que has après d'aquesta època a casa?
He après a millorar el meu detector d'hipocresies diverses, que és una màquina molt antiga anomenada intuïció, de patent lliure, personal i intransferible.

- Com t'imagines la vida després?
Malament, perquè amb la vella-nova excusa de "ens hem de fer càrrec de la situació" s'abusarà dels segments més precaris de la societat. I el col·lectiu artístic i cultural, entre molts altres, és un d'aquests sectors precaris. El daltabaix econòmic ja el tenim a sobre, però serà pitjor el daltabaix que vindrà. Tal com ja he apuntat abans, és una llàstima que no s'aprofiti aquesta reclusió per repensar-nos de manera individual i col·lectiva. Ja n'hi ha prou de fer treballar gratis músics i pallassos, per exemple, o sota l'eufemisme de "per amor a l'art". No és no. Si no em paguen no treballo, encara que em mori de ganes de sortir a cantar o a recitar per tots els descampats i a escriure sense aturador textos plens de contradiccions. Llegiu, si us plau, 'El entusiasmo', de Remedios Zafra.

En general detecto una por al canvi, als canvis, a la incertesa. La incertesa no ha de ser per força dolenta, només és incertesa i prou. Però tots els mecanismes del poder han lluitat per instaurar la por i la difidència i ho han aconseguit. Ara més que mai, ens cal desobediència davant dels engranatges extorsionadors i davant dels engranatges que volen que tinguem por i que ens odiem entre congèneres. Perquè entre la solidaritat global, que ha funcionat, i molt bé, i que ens vulguin organitzar la vida des d'instàncies superiors hi ha un abisme. No som ninots, som persones.

- Què és el que més t'ha impressionat aquests dies?
Moltes coses. La generositat en el si de les comunitats petites, dels pobles. La dificultat de gestionar el dol en un moment doblement difícil, per la situació general i per la tristor individual. L'excés de creativitat. O la manera com s'han tractat els nens i l'educació. Amb tots els respectes pels gossos, és llastimós que s'hagi parlat més de gossos que de nens. Penso que una societat que no té en un lloc prioritari els seus infants i la seva joventut és una societat malalta. Ha quedat clar que la nostra és una societat malalta i que, per tant, un altre cop, també aquí, cal desobeir i fer servir la sensatesa i el sentit comú i aplaudir, amb uns aplaudiments ben forts, tots els infants i joves que, un cop més, ens han donat una lliçó. Han après a no sortir de casa, han après a estar-se les vint-i-quatre hores del dia amb els seus pares, molts han après a cuinar, a escombrar, a comptar cada quan es canvien els llençols, uns altres han après a fer hort i a fer anar el càvec i uns altres, a fer coreografies o a construir un titella. I molts s'han hagut de resignar a celebrar el seu aniversari amb pastís però sense convidats. Pel que fa a la impossibilitat de la presència física a l'edifici anomenat escola, trobo que s'ha fet i s'està fent molt malament. En primer lloc, perquè no s'han tingut en compte els contextos econòmics, socials, emocionals, etc. de cada família. En segon lloc, perquè un ordinador no és una escola: és només un ordinador, una mena de màquina d'escriure amb accés a internet. En tercer lloc, perquè amb tanta obligació de fer deures o tasques no del tot obligatoris vinguda d'un departament d'un govern han estressat mestres i pares, molts dels quals treballaven per primer cop des de casa. I en quart i darrer lloc, perquè amb tants deures aparentment no obligatoris, només en aparença!, no han permès que els pares i fills que vivim aquest confinament d'una manera conscient i serena, acceptant les restriccions i creixent per dins, ho poguéssim fer lliurement. També m'ha impressionat que, per exemple, els estancs poguessin obrir, amb les mesures pertinents, i en canvi les llibreries no. ¿Us imagineu gent fent cua davant d'una llibreria?

- Pots recomanar un llibre, un disc i una pel·lícula que hagis vist?
De les moltes pel·lícules que he vist aquestes nits recomano 'Big Fish', de Tim Burton, una gran faula visual sobre la vida i la imaginació apta per a tots els públics. Recomano la calma d'ara per llegir ben lentament 'La mort i la primavera', de Mercè Rodoreda. I en comptes d'un disc recomano, ara que no sabem quan podrem tornar a omplir teatres i auditoris, un directe que he escoltat molt aquests dies: Cigarettes After Sex enregistrats a l'Ancienne Belgique, una sala de concerts de la ciutat de Brussel·les.

* Més info:
Blog Dígraf del destix
Facebook Meritxell Cucurella-Jorba