Jump to navigation
Al camp: llibertat absoluta. El fum t’abraça, el vi corre alegre i ningú et mira malament si acabes amb les mans negres i el nas vermell. Aquí guanya l’esperit salvatge: foc, rialles i aquella sensació que tot pot passar (inclòs que se t’escapi un calçot al terra i facis veure que no ha passat res). Al restaurant: comoditat i dignitat (relativa). Algú altre s’encarrega del foc, del temps i del drama. Tu només has de menjar i debatre si la salsa és prou intensa. Ideal per als que volen calçots sense risc d’olor a fum durant tres dies. > Veredicte: camp per a l’epopeia; restaurant per al plaer sense complicacions.
A la barbacoa: control mil·limètric. Gires, mires, decideixes. Són calçots ben cuits, uniformes, previsibles. El mètode dels estrategs. A la rama: tradició pura. Tot al foc, sense por. Alguns surten perfectes, d’altres massa valents. Però quan en surt un de gloriós… oh, amic, això és història.> Veredicte: barbacoa per als perfeccionistes; a la rama per als romàntics del foc.
Amb guants i pitet: higiene, ordre i una certa elegància accidental. Ideal per a novells, camises blanques i persones que després tenen compromisos. Sense res: honor calçotaire. Mans brutes, pitet invisible i orgull intacte. Les taques són medalles.> Veredicte: protecció si cal; sense res si vols explicar-ho després amb orgull.
Carn: l’escuder clàssic. Botifarra, xai, costella… la calçotada es converteix en banquet. Ningú marxa amb gana. Carxofes: la sorpresa. A la brasa, tendres i fumades, fan equip amb els calçots com si sempre haguessin estat destinades a trobar-se. > Veredicte: carn per als contundents; carxofes per als gurmets (o per combinar-ho tot i quedar com un rei).
Casolana: orgull familiar. Cada casa té la seva recepta, i totes són les millors. Si algú diu el contrari, no torna l’any que ve.Comprada: pràctica i digna. No embrutes la cuina i el resultat és més que acceptable. A vegades, la vida ja és prou complicada. > Veredicte: casolana si tens temps i ganes; comprada si vols arribar viu a l’hora de menjar.
No hi ha una sola manera correcta de fer una calçotada. N’hi ha tantes com colles, focs i taques de salsa. L’única norma sagrada? Menjar amb ganes, riure molt i repetir fins que diguis prou (i després un més).
Que comenci la batalla… i que guanyin els calçots!
