Núria Casanovas
,
04/11/2014
Llibres

Carlos Robles: “Busco empatitzar amb el sentiment de les segones posicions”

Parlem amb l’autor de ‘No pregunten por Gagarin’, un recull de contes sobre els ‘gairebés’ i els ‘i si…?’ d’un món hipercompetitiu

Foto: 

Cedida
L'autor Carlos Robles ens parla del seu primer recull de contes publicat
Carlos Robles és un apassionat de la literatura. Gesticula, riu, es mou, explica els coms i els perquès dels seus contes com qui explica, precisament, contes a la canalla. Però la seva narrativa, a cavall entre la reflexió pausada i la frenètica mitologia pop del segle XXI, va molt més enllà del conte infantil. “Els adults es pensen que els contes o són per nens, o són eròtics” riu l’autor. En el seu cas, ni una cosa ni l’altra. Al seu llibre hi podem llegir sobre la desfeta de la URSS, els actors especialistes, els mites d’infantesa enfonsats al cap de molts anys… tot amb dosis d’humor negre i acidesa. Com un nen que no ha deixat de ser-ho, però dissimula.
"Parlo de literatura amb la passió de qui parla de música"

’No pregunten por Gagarin’ (2014, Témenos edicions) és el primer recull de contes que publica Carlos Robles. “Em diuen que parlo de llibres com qui parla de música”, ens explica. Per això, com qui analitza el darrer disc d’una estrella del rock, desgranem ‘No pregunten por Gagarin’ en format 1x1.

No pregunten por Gagarin
El recull de contes de Carlos Robles no pretén ser homogeni, ni defensar una hipòtesi, ni trobar la coherència entre totes les narracions. En el seu origen va buscar antologar “les segones posicions”, aquelles figures que es veuen frustrades perquè, per algun motiu, hi ha algú (una persona, un episodi, una casualitat) que els deixa a l’anonimat. Pels pèls. “Va ser després - confessa l’autor- que vaig veure que algunes de les narracions rondaven al voltant de la URSS.

Vigencia de los autocines en el estado de Texas
Mentre una actriu reconeguda és considerada mundialment una ballarina brillant, l’especialista que li ha fet de doble de cos a les escenes de dansa queda a l’ombra. Queda en segona posició, gaudiex d’un “quasi èxit”, apareix a totes les pantalles del món però no és reconeguda ni als títols de crèdit. Referències pop, odi, venjança i altres ingredients de Hollywood estan presents en aquesta història, solvent i divertida. A tots ens ha passat pel cap algun dia. 

La Unión Soviética
La història d’un comissari (no com en Carvalho, sinó d’exposicions) que torna al que fou el vaixell insígnia de la URSS, aquell centre d’operacions dels viatges espacials… el que hi trobarà són històries de derrota i de personatges secundaris que, a l’ombra de Gagarin, mostren les contradiccions d’un sistema del qual no en queda ni nostàlgia. El to de la narració condueix per un estat de llanguidesa, com el del camell que “protagonitza” la història (a la seva manera), i de frustració, en un anar tirant molt acord amb la trama. 

Elmo
“Vaig llegir que l’autor del personatge Elmo havia estat acusat de pederàstia, i em va destrossar”, riu sorneguer en Carlos Robles. I el pas següent és natural en l’autor, donar-li una altra volta: què passaria si fos el meu pare, l’autor del personatge? No no, què passaria si el meu pare fos EL personatge? Imagineu-vos doncs, el fill d’Elmo i la seva història…

Último peón de reina
Fins i tot els grans campions del món poden ser arraconats a una mediocre segona posició. Què hi ha de Kaspàrov, campió mundial d’escacs, derrotat per un ordinador? I què passaria si Kaspàrov, en un futur hipotètic, tingués l’oportunitat de venjar-se? Robles planteja un futur molt diferent al que coneixem, com si aquella guerra no l’hagués guanyat el bàndol que avui coneixem tots… la narració s’embolica una mica en un futur fictici, però aporta punts fascinants a la narració, amb ocells steam-punk i un Kasparòv convertit a heroi en procés de redempció.

El caballero de las veredas
Robles busca aquí plasmar el pas de la cultura oral a la cultura escrita a l’època medieval. I ho fa a través d’un cavaller que s’enfronta a moltes difícils decisions… qui les prendrà? El lector. Sí, estem davant d’un “Tria la teva aventura” d’ambientació medieval i vocació pedagògica, o si més no reflexiva. 

Los sénior
Seguim hipotitzant sobre un futur improbable, i aquest cop amb un referent molt comú a la nostra generació: els superherois. Què fan quan es jubilen? On van a parar? Com reaccionen davant les adversitats del món? Aquestes són les preguntes que es fa Carlos Robles. Però no només aquestes: Es pot construir una narració sobre superherois de forma no sexista? I… què és fer el bé? Quina concepció tenim d’allò “bo” i allò “dolent”? Ja ho veieu, les coses no són tan senzilles com semblen…

El mal de la demora
Arribem a la narració més complexa del recull, en què Robles retrocedeix fins a les guerres púniques per analitzar el concepte de derrota i de victòria, de lideratge, d’acció, fins i tot de guerra. Qui hagués pogut ser líder indiscutible de l’Imperi Romà cau en una batalla de forma inexplicable… Robles es posa a la pell d’Anníbal, de Fabio i d’altres personatges històrics per analitzar l’art de la guerra… i l’art de l’espera. 

Úrsidos
En contrapartida, aquest és el relat més senzill. Escrit fa més de 10 anys, confessa l’autor. I és on podem notar l’evolució que ha fet l’escriptor al llarg dels anys, ja que úrsidos ens presenta una afable història de maltractament, molt humana i molt animal al mateix temps. 

Bebito Ramírez y los campeones del mundo
La seva experiència a Paraguay marca aquesta narració. “És un país molt secundari, com els meus personatges”, afirma Robles. I és que sabem ben poca cosa d’aquest país llatinoamericà. A través d’un periodista que busca velles glòries, Robles ens desgrana idees que analitzen els estereotips i desconeixements que envaeixen el nostre imaginari sobre Paraguay. 

La trompa de Yumsi Folktale
En aquest conte Robles s’embarca en la tradició oral africana. Un tema complex, però que tracta amb humor i recursos, aquí sí, de l’eròtica. El conte promet oralitat tanzana no apta per a menors, i així és. Les experiències de l’autor en aquest país africà es barregen amb la ficció creada a partir de personatges reals i, tot i que a vegades els elements semblen no encaixar, la narració té la seva gràcia. 

El comisario en Kiebra
Tornem a trobar el comissari d’exposicions, aquest cop a la recerca de la Maleta Africana. Un cop més, seguirà les pistes de les històries que li expliquen fins que anirà descobrint, poc a poc, que no hi ha veritat possible…

També et pot interessar