SOTA LA PELL

Amagant la corpulència sota el guardafred de franel·la blau marí, en Brutus ajup el cap per no topar amb el marc i entra dins la barraca de fusta.  Al costat de la porta un fanalet de llum somorta mal il·lumina el rètol corcat amb lletres que un dia van ser daurades: René, Tatouages, hi diu.  Una bafarada de fumat d’estufa li embotorna el nas mentre es treu l’abrigot polsós i deixa al descobert l’immens tors, gairebé ple de tatuatges i cicatrius que semblen tremolar sota la llum ataronjada de les llànties. S’asseu a l’única cadira que hi ha al mig de l’estança, d’esquena a en René i diu en un to expeditiu i sense mirar-se’l.  

—La Lilí vol una rosa d’Alexandria sagnant entre les cicatrius del clatell i el cor esgarrinxat de Nostre Senyor.

René fa que sí amb el cap i comença a preparar una tintura d’un vermell rabiós. Mentre ho fa però, no pensa ni en la rosa sagnant que haurà de tatuar ni en la nosa que li faran les cicatrius. En René pensa en la Lilí, de qui no es pot creure que estigui enamorada d’aquella monstruositat que té al davant, aquell home tosc, insensible, torcedor de metalls i aixecador de pesos i maces. René pensa en la Lilí i recorda els moviments que fa damunt la pista, subtils i delicats; les gentils contorsions que realitza en un equilibri perfecte, dreta sobre el cavall que trota en cercle damunt la sorra. Se li humitegen els ulls i se li escorxa el cor de tant d’amor que li té. En Brutus ni s’immuta així que la rotativa comença a punxar el cuir dur i esquerdat que té per pell. Llavors en René, una vegada més, entre pètal i pètal, no es pot estar d’inscriure-hi paraules d’amor; minúscules lletres en verd negral que conformen versos emocionats amb els que li declara un amor absolut i incondicional. I signa, discretament, amb un Tot teu. René, amb la certesa que la Lilí, mentre ressegueixi amb els dits els nous pètals d’una rosa alexandrina, malaguanyada damunt el cuir rústec d’aquell homenot, pensarà en ell encara que només sigui per un instant.