Jump to navigation
- Manel, estàs escrivint una trilogia que està formada per tres històries independents. Explica'ns què uneix aquestes narracions?Agafo com a escenari una muntanya que va de la Creu del Coll fins a Sant Joan del Pas, la serra de Godall. Reconstrueixo la història d'aquest paisatge, també humà, a través dels testimonis de persones que la van habitar a principis del segle XX.
- Cada obra de la trilogia aborda algun dels que, podríem considerar, els teus grans temes?Sí. La primera recull la vida d'uns antics pastors de cabres, i com la filla, acaba de mestra en un poble de Menorca. És la història de la vida als pobles, i de com una generació surt del poble per anar a estudiar fora.
- En una altra de les obres parles de la Guerra més directament?Sí. Retrato els moments previs i posteriors a la guerra. És un al·legat antibel·licista perquè un dels personatges diu: En aquest poble molts cops es fa una capta per ajudar un malalt que no té recursos i tothom col·labora, sense tenir en compte els ideals. En canvi, aquí al costat, hi ha una generació que s'està matant entre ella, que està morint al front. Aquesta sang vessada és una gran contrarietat.
- El paisatge també ocupa un lloc important?Sí, és una gran protagonista de les obres. Explico si hi ha una font, si hi ha restes arqueològiques... La serra es mostra en tota la seva potència i esplendor, tot i la desfeta de la guerra. Hi ha algunes pinzellades d'un humor blanc i benigne. A la gent sempre la tracto amb consideració, però hi ha moments, fora dels escenaris pròpiament bèl·lics, en què també he intentat fer alguns jocs humorístics, salvant sempre la bonhomia i la dignitat de les persones.
- I en la tercera part, parles de l'ofici de professor?Sí, a través d'un jove estudiant que li encomanen fer un herbari com un treball de l'estiu. Aquí hi ha una gran reflexió sobre si els estudiants fora de les hores de classe han de treballar o no. Si a l'estiu han de fer deures o no. Aquest jove estudiant es pren l'herbari molt seriosament i un d'aquests pastors de la serra l'ajuda a fer un herbari sensacional. De la mà d'aquell pastor descobreix tots els secrets, tots els racons i totes les intimitats de la serra. Aquest jove acaba sent un metge prestigiós i quan li fan un homenatge al poble, ja de gran, reconeix la tasca d'aquell pastor. Hi ha els savis que tothom reconeix i després aquelles persones que considerem ignorants o analfabets que en el seu medi i en el seu ambient, són els més savis. Saben les paraules, les expressions, les frases fetes, la memòria històrica o la memòria arqueològica perquè ho van veure de primera mà o algú els ho va dir. Sempre hi ha algú que recorda un petit espai del paisatge.- Aquestes obres recullen part dels teus interessos i conclusions vitals...Sí, parlo dels temes que m'interessen. La docència, l'accés a la cultura, l'accés a la universitat.- Un cop t'has jubilat com a professor, suposo que ha estat moment de fer valoracions...Sí, la pedagogia la tinc a casa. Els meus fills són pedagogs, la meva dona també, jo també ho he estat. Ha estat un viure i conviure amb la docència.- Deies que la transmissió del coneixement no només té lloc de professor a alumne?Jo mateix he après molt dels companys de pupitre. Un noi del costat em va parlar de la carpeta 'Anys i treballs' de Frederic Mauri i de Manuel Pérez Bonfill. Em va obrir finestres. Aprenem de molta gent. Tothom pot ser el teu mestre.
Manel contesta...
Normalment esmorzo: Productes làctics i fruita
Compartiria un cafè (a la Cafeteria Bombó) amb: Amb algú que fa temps que no veig
En diumenge el que més m'agrada fer és: Compartir amb la família
El plat que més m'agrada cuinar: Bones amanides
El meu paisatge més inspirador: El Montsià, les Terres de l'Ebre en general, i el Maestrat i el Matarranya
Pensaments recurrents abans d'anar a dormir: Projectes per l'endemà
L'últim regal que he fet: Poesia completa de Gerard Vergés, a cura de Sam Abrams. Proa. 2015
Una cançó: El cant dels ocells
Un llibre: 'Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa' de Cristòfor Despuig.
- Quines són les teves fixacions...?Una curiositat que tinc són les paraules poc usades, que han caigut en l'oblit. M'agrada utilitzar-les en els meus escrits. Normalment recordo qui me les va dir i en quina circumstància.- Quines ensenyances recordes fora de l'aula?Fa 25 anys el meu pare em va dir: M'he trobat amb Amadeu i El Tort de Xifres, que era el malnom d'un home, que s'esgramellaven. I jo li vaig dir: Pare, esgramellar-se què vol dir? Queixar-se molt amargament aixecant els braços a l'aire. Vaig aprendre la paraula i recordo el dia, el moment i l'hora. O un dia una velleta davant de l'Institut ens va dir: Ui, estic atarantada de la calor... De fet, una vegada un corrector de Barcelona li va preguntar al meu editor si algunes paraules dels meus llibres me les inventava.- És normal que els canvis en la nostra vida i la decadència de la vida rural produeixin un canvi en el llenguatge...En un curs em van explicar que Enric Valor, que havia recollit moltes rondalles d'una zona concreta del País Valencià, havia estat caçador i, com a caçador, havia conegut molts territoris profundament. Jo que puc presumir d'haver fet molt poqueta caça, puc dir que quan era jove, caçant, vaig obtenir una visió molt concreta de tota una zona del Montsià i de la serra de Godall. Me la conec perfectament. Fins al punt que si canvien una pedra de lloc, me n'adono. I això m'ha creat una consciència proteccionista, d'atenció i de patiment quan es fa alguna malifeta a la zona. En lloc de ser professor, m'hagueren pogut contractar com a conservador del paisatge.- Conservador de paraules i de paisatge?Sí, per mi, és un tot.- Potser hi ha gent que pensarà que en lloc de mirar al passat cal mirar al futur. Què els hi diries?Jo també sóc un home modern que, si convé, vaig a Nova York. Intento dir-te que jo me n'he adonat que hi havia una riquesa que queia en un oblit i que hi havíem de prendre consciència. El lingüista Joan Beltran va llegir un llibret que jo vaig escriure i em va dir una cosa que em va impactar: En aquest llibret hi ha 150 paraules que els alumnes de l'Institut no les saben. El món de les antiguitats, dels museus, del col·leccionisme, que també m'interessa molt, l'he deixat una mica arraconat, per una qüestió d'urgència. He vist que era prioritari donar sortida a aquesta necessitat de recuperar les paraules.- Com veus la situació política actual?És un moment molt interessant. Jo tinc la percepció que la vida política no tornarà a ser com havia estat. Noto en la societat catalana que hi ha un cansament davant d'algunes negligències, oblits i agressions... Crec que això t'ho reconeixeria qualsevol persona honesta fins i tot dels partits més espanyolistes. El que han fet amb el Corredor del Mediterrani, això no té nom! És com si tu i jo haguéssim de fer una cursa i jo et digués: Tu correràs dins d'un sac, i portaràs les dues mans lligades, i t'embenaré els ulls. Hi ha països a Europa, com Bèlgica o Suïssa, que les llengües pròpies de cada regió es troben en una situació de confort. Aquí, no pot ser que a Betanzos, a Galícia, quan vagis a l'escola sigui en castellà, quan vagis al notari sigui en castellà, quan vagis al notari sigui en castellà... A Betanzos, la llengua prioritària és el gallec! Això cau pel seu propi pes. No pot ser que a Betanzos per usar el gallec hagis de demanar permís: Oiga, que molesto a alguien? No, no, no! Cada llengua dins del seu territori ha de tenir un plus, si no, desapareix... Si tu poses com a obligatòria una altra llengua, saps que la llengua pròpia en dues o tres generacions acabarà desapareixent. I jo me n'adono que aquí, independentment del moment històric que vivim, els que han governat l'Estat han tingut molt poca sensibilitat amb l'Estatut i en coses que pels catalans són importants com són la llengua i l'escola. Han tingut una actitud bel·ligerant.
Manel Ollé i Anna Zaera a la Cafeteria Bombó de Tortosa.- Com veus la creació a les Terres de l'Ebre?Des del punt de vista literari, hem tingut grans gegants. Gent com Gerard Verges, Zoraida Burgos o Manuel Pérez Bonfill. Hi ha gent empenyent amb força com Sito Subirats o Albert Roig, però jo crec que ara tenim una urgència. El que va fer Pérez Bonfill, que encara el tenim entre nosaltres, a l'Institut de Tortosa, no es feia ni s'ha fet a cap institut de Catalunya. Els grans clàssics i els nous valors. No fer adaptacions, fer els textos íntegres! Ho feia fora d'hores de classe, o quan ell, bonament, podia. A Tortosa hem estat molt afortunats.- A la teva família -amb la teva dona Cinta Sabaté i els teus fills, Josep Ollé i Cinta Ollé- tots us dediqueu al món de la cultura i la creació. Ho heu potenciat a casa?Jo crec que els meus fills han tingut molta sort de tenir una mare que és una gran pedagoga. Ella sempre ha volgut que totes les barquetes, més plenes o més buides o en les veles trencades, arriben a port. Que no es perdi cap alumne pel camí.- Què és el que t'ha enamorat d'ella?El seu compromís. És una bona artista, una bona pedagoga i s'esforça cada dia en ser una bona ciutadana.- Quina és l'amenaça dels nostres dies?Hi ha gent amb molt de talent i valor que de vegades passen desapercebuts. Com si se'ns escapessin. De vegades perquè hi ha gent que no fa soroll, perquè és molt discreta. Caldria estar més atents a les persones que poden fer grans aportacions.- Què necessita el món de la cultura a les Terres de l'Ebre?En el món de la cultura hem de ser rigorosos, però al mateix temps molt generosos. Si el Cap de Serveis de Cultura em demanés: Manel, què he de fer? Jo diria: Rigor i generositat. I tenir una actitud molt receptiva amb la gent jove.- Com s'aconsegueix això?S'ha de buscar aquell pintor, aquell escultor, aquell periodista de 35, 42, 28 anys... Aquí és on hem d'arriscar. I hem de tenir clara una cosa: No totes les cartes que jugues les encertes. Si tu beques deu projectes tecnològics, i dels deu, tres no avancen, no passa res. No totes les collites d'un pagès surten. Hem de tenir aquesta amplitud de mires, aquesta generositat.- Què faries si tornessis a néixer?Intentaria tornar a ser professor. Penso que és una professió per a persones generoses. Si la miqueta que tu saps la pots donar a mans plenes i en alegria als altres... Això, és molt important.- I canviaries alguna cosa?Miraria de preparar-me millor i de ser millor en totes les facetes de la meva vida. Sobretot aprofitar més els meus mestres i els meus alumnes. Rebre i donar, més. El més terrible del món és desaprofitar grans mestres. Que l'atzar et posi a l'abast un mestre d'excel·lència i que ho desaprofitis. Quan tu haguessis pogut sortir amb el sac tan ple d'aquella aula, d'aquell curs, d'aquella història. Si a mi m'ha donat classe l'especialista del món sobre Bearn, jo puc passar a formar part del club selecte d'especialistes en Bearn. A mi, si per una orella m'entra i per l'altra em surt, estic desaprofitant un atzar enorme de la vida.- Què ha significat per tu l'Institut?És clau en la meva vida. Arribar allà i trobar uns professors que et donen un suport. Jo et podria explicar mil i una anècdotes. Un dia un professor va veure que el tema de les abelles jo el dominava i va decidir que jo donés la classe. Aquestes coses eren insòlites. També em va dir que jo hauria d'ajudar a l'Institut Meteorològic avisant quan comença a florir l'ametller. A banda de trobar professors d'un gran nivell, em van donar moltes responsabilitats, fins a l'extrem que, em vaig adonar que havia de tornar a aquest Institut de professor per a, en un futur, poder ajudar a personetes que arribaven dels pobles com jo mateix.
*Aquest espai està patrocinat per la Cafeteria Bombó de Tortosa.
