Jump to navigation
- Sóc de l’Esquerra de l’Eixample, de la zona de la Model. L’Eixample és tan gran que es va haver de dividir en dos, l’Esquerra de l’Eixample històricament era l'Eixample pobre. La divisió és el carrer Balmes, els que hi tenien finca aparcaven al carrer d’Enric Granados, era el seu traster. L’Esquerra de l’Eixample era la part que es quedava tot el que no volia la Dreta: la presó, l’escorxador… És un barri que té molt recorregut, sobretot pel factor de la immigració: hi ha més xinesos a la Nova Esquerra de l’Eixample que al Fort Pienc. Però jo reivindico les barriades, que poden ser un punt de trobada. L’Esquerra de l’Eixample és molt gran, caminant són més de trenta minuts, per allà hi ha La Model, Els Llorers, l’Escola Industrial… Té sentit viure a una barriada concreta, com la de La Model, estic molt d’acord en posar límits als barris.
- A l’Esquerra de l’Eixample, per exemple, hi ha molt moviment associatiu darrerament, però el futur és incert. La ciutat tendeix a la gentrificació i a la despersonalització, com està passant al centre. Aquest és el futur dels barris? Un matí, el Roger Escapa em va fer un reportatge parlant sobre la gentrificació. Em va demanar que el portés per tres llocs molt representatius de la gentrificació a Barcelona. El vaig portar a Santa Caterina, on jo vaig anar a viure abans que es reformés el mercat i es gentrifiqués. Abans allà coneixies al Josep del Caracas, als fruiters, l’Òscar de les joies… I ara ha canviat molt. Sant Antoni és un altre exemple molt clar.
- Els veïns poden canviar aquesta dinàmica? No m’agrada que facin fora la gent de tota la vida ni que un establiment canviï per un que està per tot arreu. La ciutat, t’agradi més o menys i siguis del color polític que siguis, ha arrossegat els polítics gràcies als veïns. A la Nova Esquerra de l’Eixample es va salvar la Casa Golferichs, que volia tirar a terra Núñez i Navarro, per la reivindicació dels veïns. Emprenya veure que per tots llocs hi ha la mateixa cadena d’empanades argentines, però també m’agrada veure que al Baix Guinardó hi ha un petit establiment d’empanades peruanes, o uns de Tucumán a la Dreta de l’Eixample. No són les típiques cadenes. El problema és viatjar per Barcelona i fer-ho per altres ciutats i veure que no hi ha cap diferència. Barcelona ha de conservar l’essència, per això a mi m’agrada que hi hagi de tot, però que no sigui a costa que es perdi patrimoni i autenticitat. Contra la gentrificació no tinc la recepta màgica, és necessari que hi hagi diversitat de comerços i que patrimonialment es mantingui el que s’ha de mantenir.
Barcelona des de la Creueta del Coll | Foto: BCN Singular - Creus que les institucions vetllen perquè sigui així? No sé si mai hi ha hagut el polític perfecte, algun regidor que vagi pel carrer amb la llibreta apuntant un tros de vorera malmès, però hi ha desconeixement, probablement perquè el regidor d’un barri no és del barri i perquè cada cop a l’àmbit ciutadà i polític es trepitja menys el carrer. Part de la feina que jo faig és al·lucinant, descobreixo coses amb les quals la gent se sorprèn molt. No s’ha fet mai o seriosament la feina de conèixer i catalogar tota la ciutat, fer-la valdre. Fa uns anys es va actualitzar, a correcuita, el ‘Catàleg del patrimoni arquitectònic’, però encara hi ha un munt d’edificis que no estan protegits, així com alguns interiors. Ara hi ha el debat de si són o no patrimoni les peces d’art que hi ha als vestíbuls, moltes dels anys 60 i 70, que ningú valorava. Si ni tan sols ara s’ha fet l'esforç de valorar el que s’ha de mantenir, imagina a pensar a reivindicar aquest tipus d’art privat.
- Dius que detectes desconeixement de la ciutat. A què creus que es deu? M’agradaria que amb el temps la gent tingui més coneixement i percepció d’allà on viu. Qui viu a Sarrià no li preguntis sobre la Trinitat Vella, i viceversa. Però ara m’adono que fins i tot la gent de Sarrià coneix poc Sarrià i la gent de Trinitat Vella coneix poc Trinitat Vella. Els meus pares, per exemple, porten tota la vida caminant per Barcelona. Se la coneixen? No ho sé. Probablement hi ha una generació que no s’ha implicat massa en la coneixença de la ciutat, no tenien temps per fer-ho… Tinc la sensació que la nostra generació coneix el seu barri, per on ens movem amb els amics, però qui decidirà passar un dissabte a Trinitat Vella? Es tracta d’acceptar que Barcelona és molt rica en molts sentits, a molts barris trobaràs coses que no trobaràs en d’altres. A mi m’agrada parlar amb la gent, anar als mercats… No només hem de valorar la pedra.
- Què més valores d’un barri? Una cosa magnífica que tenim és la nova immigració, que ha evolucionat: ja ho va fer als anys 20, i als 40 i als 50, ho ha fet als 90 i als 2000. El canvi constant de la gent que hi ve a viure i la transforma. Per exemple, abans la comunitat dominicana estava a Santa Caterina, va marxar al Poble Sec quan es va gentrificar la zona i ara han marxat a Badal o a L’Hospitalet. O al Raval hi ha el barri filipí, dels filipins que abans vivien a Sarrià perquè treballaven per la gent d’allà, i van marxar. M’agrada veure la comunitat que han creat i les festes que fan, ells també contribueixen a la riquesa de la ciutat. És el menjar, els barris, les botigues d’ara i d’abans.
Passatge al barri del Turó de la Peira a Nou Barris | Foto: BCN Singular - Els moviments veïnals han ajudat a revalorar els barris de Barcelona? A L’Esquerra de l’Eixample, per exemple, arran del 15M es va ocupar Germanetes, un espai que ara és un punt molt important de la vida associativa de la zona... No n’hi trobo massa connexió amb el 15M. És evident que Barcelona no seria el que és sense els moviments veïnals dels anys 60 i 70. Es va crear un moviment fruit de les mancances dels barris nous amb la nova immigració, barris amb deficiències d’equipaments i arquitectòniques. Barcelona no seria res sense els veïns que se senten orgullosos del seu barri. Aquí va contribuir-hi molt Maragall i la seva dedicació al districte de Nou Barris: no hi ha comparació amb el que era i el que és. El gran repte per acabar d’arreglar els barris, però, és treballar els espais comuns. Per exemple, el barri del Besòs no tenia espais comuns i ara pots anar de la Gran Via fins al Fòrum per dins dels carrers del Besòs, i és gairebé un carrer verd.
- Un altre repte, sobretot arran de la pandèmia, és evitar la pèrdua d’establiments emblemàtics de cada barri, com bars o comerços que han de tancar per l’augment dels lloguers... Sí, hi ha botigues emblemàtiques que s’estan perdent. Jo he viscut en primera pell desaparicions flagrants com la del Musical Emporium de la Rambla, que va tancar a causa de l’augment del lloguer. No es van poder emportar els mobles perquè eren patrimoni de la ciutat, i ara aquell local és una botiga de canvi de moneda. Això s’hauria hagut de conservar. La ciutat és molt gran i difícil de controlar. Casa Joana a Major de Sarrià s’ha perdut i s’ha recuperat després, i ara ha reobert La Cava Universal. Tinc la sensació que els bars emblemàtics s’han mantingut.
- A vegades costa diferenciar entre què és autèntic i què no en una ciutat tan diversa... A Nova York passa el mateix. No hi ha res més típic que anar a un dinner, però tots els dinners americans els portaven grecs i últimament, coreans. Barcelona és com una petita Nova York, cada cop tinc menys necessitat de tornar-hi perquè ja m’ho trobo a Barcelona. Hi ha certes similituds amb la resta de metròpolis, com París. Ens ha costat creure que estem a la divisió de les grans ciutats, i ho hem d’aprofitar. Jo mai marxaré de Barcelona encara que em costi. Veig que els amics de la meva generació marxen i tenen un pis molt millor, però jo no podria, m’adono que hi ha qui és molt barceloní i qui no ho és tant.
Façana d'una casa del barri de les Tres Torres | Foto: BCN Singular - El centre de Barcelona és el més visitat pels estrangers, però als barcelonins sovint ens provoca rebuig que tot estigui tan enfocat al turisme. En aquesta concepció de gran ciutat que es vincula al centre de Barcelona també hi ha patrimoni per a reivindicar? L’any 2017 vaig decidir muntar rutes i vaig començar a la Rambla perquè és el gran passeig de la ciutat, tot i que hi tenim una relació amor-odi. Em quedo amb una frase que va dir una dona: "Tota la vida he baixat cada dia de la meva vida a la Rambla, i cap de les 10 coses que m’has ensenyat les havia vist mai". En tres hores els ensenyava llocs singulars com la botiga de souvenirs més antiga de Barcelona, edificis com la casa de Joan Güell on hi ha el Centro Galego, el Tablao Flamenco, que el van restaurar els restauradors de l’Alhambra de Granada i on hi ha un tros d’aqüeducte a l’interior! Al Liceu, al sisè pis, hi ha el teatrino, on els dimecres a vegades fan concerts alguns estudiants del Conservatori. Fins i tot a la Rambla, un lloc arxiconegut, hi trobes mil llocs que la gent no coneix. Imagina’t a la resta de la ciutat, que la gent mai ha trepitjat!
- Molt patrimoni es concentra al centre. Quin és el valor dels barris perifèrics? Barcelona té una cosa única i excepcional: s’hi van annexionar municipis independents. Barcelona són les Barcelones de Montalbán, que tenen el seu nucli a Sants, a Sarrià, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, Horta… Barcelona és Barcelona i tots els antics municipis. Molta gent no coneix que existeix la Plaça de la Concòrdia perquè creuen que no se’ls ha perdut res. A La Sagrera hi ha molts carrerons i una plaça com la de Masades, al barri de pescadors del Poblenou hi ha la plaça Prim, que és increïble! El barri de les Tres Torres, que sembla monòton, arquitectònicament és una delícia. Quan es van crear els 73 barris oficials de Barcelona, l’objectiu era que cadascun tingués els seus equipaments, perquè els barris fossin el màxim de semblants. Tots busquem la nostra zona de confort i és important que tothom s’identifiqui amb una zona de Barcelona i saber on poder anar. Tot allò que sigui engrescar i compartir, em manté viu.
Web Barcelona Singular Twitter BCN Singular
