Les cançons d’aquest disc són efímeres en tant que breus, passen en un tres i no res, cremen com un llumí. Aquells que combreguem amb Balancí, ja avisem que es queden a dins teu per sempre més. Seran les melodies que efectuen, de no grans curvatures i pocs desnivells, fàcils de transitar i que et porten a la cadència d’una pregària? O potser seran les guitarres amb frasejos ben dibuixats i remarcats com punts sobre les is? Sigui per alguna raó o altre, les cançons romanen. Les seves lletres són com pensaments fugaços sorgits d’un estat contemplatiu, que tant miren endins com enfora, i és en aquest sentit que són platòniques perquè vénen de la raó i no del fetge. El disc que publica Balancí és ‘Efímer, etern, platònic’ (U98 Music, 2018).
El disc s’acaba deixant-nos una sensació de repòs que podria perdurar fins a l’infinit, tal com sembla suggerir el balanceig musical de l’última cançó. I és que, fet i fet, rere la porta hi ha un Balancí que està esperant.
