Espectacle 'Atlàntida 92'

20 de maig de 1992. A poc més de dos mesos que comencin els Jocs Olímpics de Barcelona i a poc menys d’un mes que la flama olímpica arribi a Empúries per començar el seu periple per Catalunya, el públic del nostre espectacle –traslladat per la ficció a 1992- és convocat per l’associació de veïns del seu poble o barri a un local comunitari per tal de compartir l’eufòria de viure plegats un moment determinant per la història del país: la final de la Copa d’Europa entre Barça i Sampdoria. Una final que, amb la victòria del Barça, donarà el tret de sortida a l’etapa victoriosa i triomfal d’una Barcelona i una Catalunya olímpiques que aconseguiran, per fi, insuflar una dosi d’optimisme a la ciutadania i deixar enrere una etapa de grisor i mediocritat. A mesura que avanci l’espectacle i amb ell avanci també la retransmissió de la final de la Copa d’Europa, el públic descobrirà, però, –a través d’un viatge induït a diferents relats mítics (com per exemple L’Atlàntida de Jacint Verdaguer)- que aquella etapa d’èxit i aquella Barcelona triomfal construïda a partir d’inversió en infraestructures, èxits esportius i a cop de talonari no va ser res més que això: un altre gran relat mític que, esdevenint hegemònic, en va silenciar molts d’altres.

I és que la història –també el moment que estem vivint als nostres dies en què la futurible República Catalana és encara un continent sense contingut-, no és res més que això: Una lluita constant per conquerir el relat hegemònic.