Diàleg 'Aprendre a conviure amb els fantasmes. Sobre el dol'

S'acaba mai, el procés de dol? Això creuen els que consideren que, al final d'aquest ardu procés de comiat i d'acceptació, es “deixa anar” l'altre. Era, també, la visió de Freud, que, a 'Dol i melancolia' (1918), distingia dues maneres de reaccionar davant de la pèrdua: el dol, per a ell un estat natural i temporal, i la melancolia, un estat persistent i patològic. Però altres veus alerten que el dol no pot acabar mai, perquè l'empremta que l'altre ha deixat en nosaltres ens constitueix fins a tal punt que, en última instància, ja no és possible distingir nítidament entre ell i nosaltres.

Si és així, cal aprendre a conviure amb els fantasmes (Derrida, 1993). Què és el dol? Qui són, aquests fantasmes? Ens incomoda, que tant nosaltres com els altres convisquem amb fantasmes?