Anna Vilamú Bosch
,
20/11/2018
Arts

Helena Velez: "Voler parlar de l'amor allunyant-nos de la seva variant més romàntica també és una manera d'abordar moltes temàtiques"

Fins el 9 de desembre, DOCfield converteix Barcelona en epicentre de la fotografia documental i el periodisme visual
Docfield

Foto: 

Cedida
Una de les imatges de 'L'emprempta familiar' de Nancy Borowick
Fins el 9 de desembre hi haurà temps per participar de diverses exposicions gratuïtes, visites guiades i projeccions audiovisuals del DOCfield, un festival que converteix Barcelona en un epicentre per a la fotografia documental i el periodisme visual. Enguany convidaran a la reflexió i al debat al voltant de l'amor. Parlant-ne sense caure en la seva variant romàntica més pura, sinó entenent-lo com a vincle entre persones i comunitats, com a condició i efecte relacionat amb certes problemàtiques i conflictes socials. Per aprofundir-hi una mica més, ens hem posat en contacte amb l'Helena Velez Olabarria (1980, Arrasate), directora artística del DOCfield Barcelona i responsable de l'àrea de projectes de Photographic Social Vision.
"Analitzant tota aquesta informació, enguany ens vam adonar que una de les respostes més escollides era l'afecte: com el viu cadascú, les relacions amb les altres persones..."

- Com neix DOCfield, amb quina voluntat?
DOCfield s’organitza ja fa sis anys des de la Fundació Photografic Social Vision, que també organitza el Wordpressphoto. Neix i creix com a iniciativa col·lectiva que liderem des de la fundació però que pretén generar un context reflexiu a la ciutat a través de propostes documentals diverses. Acollides per centres d'art, centres cívics, galeries privades... De tal manera que, a més de comissariar i convidar a propostes concretes, des de l'organització del mateix festival també es convida que els agents culturals de la ciutat puguin generar les seves pròpies propostes; des del seu criteri i dins la seva programació, respectant el tema que plantegem. D'aquesta manera se sumen 15 seus participants més en aquesta edició de DOCfield.

- Tinc la sensació que, socialment, la fotografia documental i el fotoperiodisme tenen molta força.
Un dels grans poders que té la fotografia com a mitjà, i com a mitjà és sempre documental encara que cada persona hi tingui la seva pròpia aproximació, és que té quelcom de document. Aquest fet, per bé o per mal, fa que hi confiem. Hi ha moltíssima gent que visita el Wordpressphoto cada any i crec que en part es deu al fet que la gent segueix sentint la necessitat de confiar en la informació que percep, més enllà del clàssic "jo no hi entenc sobre aquest tema". La confiança també neix de la coneixença que té la gent dels codis propis de la fotografia, encara que en l'àmbit narratiu o d'alfabetització visual quedi molta feina a fer. Crec que aquest és el gran poder i la gran trampa que té la fotografia documental i és un dels grans debats que hauria d'envoltar tot el que té relació amb la imatge actualment: els usos, funcions i límits que té el mitjà i totes les seves possibilitats.

- El poder i la trampa. Una trampa que potser comencem a veure en el moment en què tothom produeix i consumeix constantment imatges.
Si. Tot i això, que una pràctica s'hagi popularitzat tant també genera un altre tipus de problemàtiques. Tal com totes les persones som capaces d'escriure però no totes ens considerem escriptores, crec que el fet que generar imatges constantment estigui a l'abast de tothom no fa que tothom sigui fotògraf. Hi ha molt a pensar al voltant de la imatge i em sembla que estem en un moment molt interessant a causa de la universalització del mitjà i de tot el que estem vivint socialment.


Helena Velez explicant l'exposició 'L'empremta familiar'

- Enguany la temàtica escollida ha estat l'amor. Com o qui l'ha escollit?
Les temàtiques que any rere any tractem des del festival neixen d'enquestes que solem realitzar durant les edicions anteriors a seus participants, usuaris del festival... Analitzant tota aquesta informació, enguany ens vam adonar que una de les respostes més escollides era l'afecte: com el viu cadascú, les relacions amb les altres persones. De seguida ens vam adonar que era una molt bona base per reflexionar sobre temes que socialment ens toquen d'aprop.

- L'enfocament de la proposta trenca amb la lògica d'amor romàntic pur.
El fet de voler parlar de l'amor allunyant-nos de la seva variant més romàntica també és una manera de poder abordar moltes temàtiques que es basen en això: en l'afecte o la falta d'afecte. Per exemple, la proposta de César Dezfuli, 'Passengers', és una aproximació a les migracions a través del prisma de les relacions afectives. És a dir, que reflexionant des d'aquesta perspectiva; des de la cura i des de totes les seves vertents més positives i negatives, crec que som capaces d'elevar el discurs a un punt més seminal o més bàsic de totes les problemàtiques socials.

- I això com ho veurem pel que fa a la programació?
Doncs des d'exposicions, com 'Tierra Sin Ellas' de Pablo Tosco en col·laboració amb la revista 5w i Intermon Oxfam i inaugurada el passat dimarts 13 de novembre amb la presència de l'activista Lolita Chávez i les autores i periodistes Maria Arias, Fatima Rodríguez i Anna Surinyach; que parla de totes aquelles dones que han alçat la veu per defensar el territori de Paraguai, Colòmbia i Honduras i que es podrà veure a l'institut fotogràfic de Catalunya. Fins a presentacions a les Cotxeres del Palau Robert com 'Poniendo rostro a los números del Mediterráneo' el passat 14 de novembre, on César Dezfuli presentava el seu projecte 'Passengers', partint del prisma de l'afecte / empatía  per apropar-se a la crisi migratòria. També el  21 de novembre, Nancy Borowick presentava la seva exposició 'L’empremta familiar' acompanyada amb Maria Abad, investigadora de Vall d'Hebron Institute of Oncology i amb col·laboració amb la Fundació Fero d'Investigació Oncològica, un acostament des de la seva història familiar més intima al càncer i com aquesta malaltia s'ha representat i convertit en tabú. Per últim, el dia 5 de desembre, a mode de clausura, comptarem amb una projecció que sota el títol 'Love me Tender' hem dut a terme amb SlideLuck Editorial a partir d'una convocatòria oberta a històries que parteixen des de l'afecte i que volen donar visibilitat a temàtiques socials actuals i contemporànies.

- A més d'exposicions i presentacions, també hi ha altres tipus de propostes.
Si. També hi haurà una jornada dedicada a professionals de la comunicació DOCfield PRO periodistes i agents del tercer sector el dia 24 de novembre al CCCB per tal de reflexionar sobre la confiança; diverses visites comentades a 'L’empremta familiar' i 'Bellesa prohibida'; i un dia dedicat a les maquetes de fotollibres finalistes a la V DOCfield Dummy Award Fundación Banco Sabadell a Foto Colectania, per mirar de donar visibilitat a altres formats que permeten que expliquem històries vinculants a través de les imatges.

- I quins reptes us plantegeu de cara a futures edicions?
La veritat és que fa poc que hem inaugurat i se'm fa difícil pensar en edicions futures. Sí que és veritat que, des dels seus inicis, DOCfield ha mutat, sobretot degut al canvi de dates. Al principi se solia fer a l'estiu i aquest fet aportava al projecte poder fer alguna de les activitats a l'aire lliure; fet que apropava la fotografia al públic general (que segueix sent actualment un dels objectius principals del festival a més de posar en alça el seu valor social). Així doncs, que ara el festival sigui a la tardor, ens ha obligat a plantejar les propostes a espais interiors; que d'alguna manera també és veritat que ajuden a crear un clima més reflexiu i fins i tot introspectiu, donant la possibilitat a formats alternatius i a nous suports, allunyant-se de l'abundant programació i de l'ambient més festiu i lúdic propis de l'estiu a Barcelona.  

Més informació: 

També et pot interessar