Cristina Mongay
,
02/08/2018
Arts

Mario Aguilar: "La fotografia és una eina que fa sentir empatia a les persones"

El seu projecte fotogràfic ‘365 StreetPortraits’ es proposa realitzar un retrat cada dia de l’any als carrers de Lleida
Mario Aguilar

Foto: 

Surtdecasa Ponent
Aguilar durant la nostra entrevista
Historiador de formació, i amant de les expressions culturals per vocació, parlem amb en Mario Aguilar, un jove fotògraf lleidatà que està realitzant un projecte fotogràfic 365. S’ha proposat fer un retrat al carrer, i en blanc i negre, cadascun dels 365 dies de l’any, un repte que va iniciar l’1 de gener passat i que, ara per ara, compleix al peu de la lletra.
A mesura que vas fent fotografies, vas trobant la teva manera particular de mirar les persones

- Com neix la teva atracció per la fotografia?
- Sempre m’ha agradat molt la fotografia, ja que captura molt bé el simbolisme de les imatges! Crec que és un mitjà molt fàcil per transmetre a la gent una història i, també, emocions. És una eina que fa sentir empatia a les persones amb la seva mateixa societat i amb el passat.

- Com arribes en aquest món artístic, sent historiador?
- Jo arribo al món de la fotografia una mica “de rebot”, i en gran part aquesta situació s’explica perquè m’agrada molt la història de la fotografia. Sempre m’ha causat molta curiositat com amb una sola imatge –una fotografia– s’ha estat capaç de representar i d’identificar un moment concret de la història. Va haver-hi un moment que vaig decidir comprar una càmera i vaig començar a investigar quins eren els recursos que m’oferia, deixant de banda l’automàtic. Vaig fer alguns cursets però fonamentalment el meu aprenentatge l’estic fent de manera autodidacta i a través de l’assaig-error i mirant moltíssimes fotografies clàssiques.

- Per què nàixer ‘365 StreetPortraits’?
- Gairebé des del principi de començar a agafar la càmera, em vaig adonar que la fotografia era un llenguatge amb el qual no em costava expressar-me, que em feia sentir-me realitzat i al qual no em costava dedicar hores i hores. I, amb les ganes d’aprendre i seguir treballant la curiositat, em vaig plantejar aquest repte. Molts dels fotògrafs que he anat seguint amb els anys, explicaven que un mitjà amb el qual aprendre molt eficientment tècnica fotogràfica era assumir el repte de fer 365 fotografies l’any, una per cada dia. La idea feia temps que em rondava pel cap, però vaig acabar de decidir-me en el moment en que vaig tornar a viure a Lleida, després d’anys d’estar a Barcelona.

- Dediques el projecte a captar l’essència de 365 persones que passegen per la capital de Ponent.
- Sí! He de dir que quan vivia a Barcelona, m’agrada molt sortir pel carrer i fer fotografies a la gent que passejava per Ciutat Vella o les Rambles. Allí és fàcil caminar amb una càmera pel carrer, amb tants turistes és un element que passa desapercebut; aquí a Lleida crida moltíssim l’atenció (riures)! Però finalment em vaig decidir i he dedicat aquest projecte 365 a fotografiar gent pel carrer. És la manera de forçar-se a practicar moltíssim, a ser ràpid amb la càmera i també a obrir-me amb la gent i perdre la timidesa. Primerament volia fer les fotografies a la gent sense que se n’adonessin; però, finalment, ho faig aturant-la, explicant-li el projecte i fent la fotografia. Realment, no faig fotografia de carrer, sinó retrat al carrer.

- Per què blanc i negre?
- Molta gent m’ho pregunta (riures)! Gran part de les fotos de carrer són en blanc i negre, i la veritat és que és un gran repte per a mi fer-ho així, perquè suposa practicar noves formes d’edició. Hi ha una frase del fotògraf canadenc Ted Grant, un dels pares del fotoperiodisme, que apunta que quan fotografies en color, fotografies la robes de les persones; i al fotografiar en blanc i negre, el que fas és capturar la seva ànima. Amb el blanc i negre centres molt més la mirada en la persona, en la composició, etc., i és un recurs que visualment dona molta uniformitat al projecte.

- Com tries els / les models?
- En un principi jo anava pel carrer i, davant d’una persona que em resultava curiosa, li demanava de participar. Ara el tema està canviant una mica a causa de la llum, ja que a l’estiu a Lleida és molt dura; per tant, ara primer trio el lloc, amb ombra o amb una llum suau, i després m’espero a que passi una persona que em resulti curiosa. A mesura que vas fent fotografies, vas trobant la teva manera particular de mirar les persones. Amb tot, molts cops no es tracta tant de trobar persones interessant com de fer fotografies interessant a les persones. Com a fotògraf també has de saber interpretar el teu paper: alguns cops és necessari donar algunes direccions, i d'altres, limitar-te a captar l'espontaneïtat.

- I com és la rebuda del projecte, per part del públic?
- Doncs sorprenentment bona! La gran majoria de gent que he parat, no ha tingut cap inconvenient. I la veritat és que no m’ho esperava, ja que jo mateix potser diria que no (riures)! Per altra banda, és cert que certs grups d’edat, o grups culturals, accepten molt més fàcilment; per exemple, la gent jove. Per aquest motiu m’he d’esforçar a fotografiar més gent gran. Al fer fotografia al carrer, tampoc pots demanar un gran grup d’exigència a les persones que pares, perquè només tens 2 o 3 minuts per fer la captura. La gràcia de l’assumpte és saber captar l’espontaneïtat de la gent.

- Prens Lleida com a escenari de fons dels teus retrats.
- A mesura que avança el projecte, jo em vaig tornant més exigent. Tot i que en les primeres fotografies em conformava amb plans i espais molt concrets, ara vull jugar i captar més diversitat d’escenes. És cert que ara a l'estiu molts dels retrats estan captats al Casc Antic, sobretot pel tema de la llum que comentava, ja que allí hi ha més ombres; però aquest espai és reduït i tampoc vull aconseguir retrats fàcils i repetitius.

- I de cop i volta, tens l’oportunitat de fer la teva primera exposició!
- Va ser molt divertit com em van oferir fer la mostra. I és que, enmig del projecte, vaig parar a una de les responsables del Centre de Recursos Juvenils la Palma. Ella no es va voler fer cap fotografia (riures), però em va proposar parlar amb el seu equip per donar-li visibilitat. I així em vaig trobar escollint fotografies i fent el muntatge de la mostra.

- Algun projecte fotogràfic més entre mans?
- Com que veig la meta bastant lluny, d’entrada penso en el present i dirigeixo tots els esforços en acabar bé el projecte. Sí que és veritat que tinc pensada l’última foto, que òbviament no revelaré avui (riures). Després no crec que descansi, alguna cosa em proposaré, però potser serà cada setmana o coses similars amb altres formats. Ja ho veurem!

- Envia un missatge a tots els nostres lectors i lectores!
- Recomano molt empapar-se de cultura, i atrevir-se a tirar endavant amb projectes que ens apassionin. Lleida és una ciutat que li costa molt contagiar-se de cultura, fer coses diferents i que surtin de la norma; i també donar visibilitat a tot el que es fa. Però, per altra banda, hi ha molts creadors que fan projectes molt “guais” i mereixen que es projectin i que es gaudeixin.

365 StreetPortraits
Del 4 de juliol al 31 d'agost
Lleida

Més informació: 

També et pot interessar