Jump to navigation
- Amb què ens trobem quan entrem a Can Manyé?Alguns encara esperen trobar-se quadres ben bonics i amb paisatges. Nosaltres no treballem en aquesta direcció. De vegades hi ha obres que són boniques i amables des d’un punt de vista estètic, però el que ens interessa és el que hi ha darrere, el recorregut que s’ha fet per arribar al punt final.
- Can Manyé no està sol al desert.No, som un centre d’arts visuals que formem part d’una xarxa i entre nosaltres generem sinergies. Aquest és el nostre motiu de ser, fer camí per a tots els artistes que treballen amb el concepte de l’experimentació visual.
- Passar del que era l’antiga sala d’exposicions a l’afany de comunicar l’art experimental ha estat un repte?Som conscients d’aquesta dificultat, per això a tota persona que entra per la porta li expliquem el projecte i l’exposició, si ho vol.
Façana de Can Manyé Espai d'Art i Creació | Foto: Surtdecasa - I com ha estat aquesta rebuda?En general, tot allò que sigui més experimental, i per tant que obre camins d’expressió nous, és el que costa més, perquè no s’hi destina recursos i educativament tampoc s’ensenya. Falta arribar a fer veure els avantatges que pot arribar a tenir el fet de treballar amb nous llenguatges creatius per reinventar l’expressió i el missatge, i ara això té més sentit que mai! Aprendre-ho és útil per a l’artista i per a qualsevol altre àmbit o disciplina. És obrir la ment a noves solucions. És l’actitud creativa, experimental i innovadora.
- Tenim una educació de base que pot resultar limitadora?Fem molts tallers a les escoles i en aquest sentit no ens podem queixar, muntem activitats amb l’objectiu d’obrir noves visions. De vegades venen nens i em diuen ‘és que jo no sé dibuixar’. Jo els responc que això no importa! Potser els agrada fotografiar, o ballar, o fer collages… L’actitud creativa no passa sempre pel dibuix! Les possibilitats expressives són infinites i pensar en la idea que es pot fer tot és molt emocionant. La realitat és que ens hem quedat al segle XIX, també als centres educatius, no s’arriba a l’art figuratiu contemporani. Només cal veure el que es destina a cultura, que no arriba ni a l’1%. Si no es valora des de l’administració, ni els centres escolars, no hi pot haver una altra resposta.
- I què proposeu a les escoles?Ens proposem donar eines que proporcionin riquesa d’expressió. Les criatures ja en són de creatives. Però arriba un moment en què això deixa de valorar-se, que passa a ser un joc i prou, i es va deixant de ser creatiu. Nosaltres volem impulsar i fer créixer els aspectes creatius. Així que vénen els escolars, veuen l’exposició i la comentem per després fer un taller creatiu.
- Aquest marc artístic és el mirall de la societat que som?Segur. Hi ha una deïficació del món científic, com si aquest estigués deslligat de l’artístic, i no és així. Sembla que tot el món artístic, ja sigui de la música, l’escriptura o la plàstica ha de passar per una dificultat, assumir algun mèrit, i si no hi és, sembla que no té prou valor. Ni tan sols hi ha el plantejament que l’art pot ser experimentació.
- Sempre has treballat en el món de la cultura, des de l’Arts Santa Mònica, a l’ESMUC. De quina part del que duies a la motxilla se’n nodreix Can Manyé?Precisament diria que d’aquests dos equipaments je après l’obertura i a la transversalitat. Al Santa Mònica vaig tenir la sort de treballar amb el Vicens Altaió i amb el Manel Guerrero i en vaig aprendre moltíssim. Allà vam compartir la idea que tot era possible i que els diferents llenguatges no estaven renyits. A l’ESMUC estava molt sola i això suposava haver d’afrontar-ho tot, però també és una altra manera de desenvolupar-se i treballar des de cadascuna de les parts. Aquí a Can Manyé el que fem és crear complicitats amb altres equipaments i entitats. Intentem crear projectes comuns i així també, d’alguna manera, la programació la treballem en equip.
Exposició 'Males Herbes' de Sylvie Bussières a Can Manyé | Foto: Can Manyé - Citaves la presència femenina en l’art. En el món artístic quin paper hi té la dona quant a rol directiu?És complicat. Els grans espais de renom estan sempre dirigits per homes. Quan baixes alguns esglaons i en un àmbit més local això canvia una mica i llavors sí que hi ha dones. Però hi ha una espècie de tap en què no hi ha manera de passar més enllà. Les dones que hi ha hagut en l’àmbit directiu es pot dir que són comptades. Aquest és un camp que cal treballar, i no vol dir que homes i dones tinguin una implicació o capacitat diferent envers el món artístic. A Can Manyé a l’hora de programar és una part que tenim molt en compte, tant pels Espais de Poesia, que també es porta des d’aquí, com a les xerrades, les diverses presentacions o la Mostra Literària i els Premis Literaris.
- Quin és l’imprescindible per estar al capdavant d’un equipament com aquest?Jo crec que s’ha de tenir una gran dosi d’entusiasme i voluntat pedagògica. T’ho has de creure i no deixar-te desanimar, perquè això no és a demanda. Nosaltres potser programarem exposicions que no agradaran del tot, però remouen. La voluntat és la de donar veu a gent que no en té i que pensem que són interessants. Tant és així que moltes exposicions les fem itinerants per a poder-les fer viables. Comptem amb molt pocs recursos econòmics i de vegades cal fer xarxa per portar l’exposició a altres punts i així poder-la dur a terme.
- El fet de ser locals hi té a veure amb tot plegat?Nosaltres fem equilibris i busquem propostes d’interès d’aquí i d’allà. Inicialment vam fer una exposició col·lectiva amb part d’artistes locals. Era la nostra declaració de principis. Estem compromesos amb el territori. El fet és que sempre prima la qualitat, vingui d’on vingui. Si ho penses en un altre àmbit, tu quan tries un metge, ho fas perquè el tens a prop o perquè és bo? Doncs és el mateix, no pots tirar-ho tot per terra perquè llavors no referenciaríem bé l’espai. A més, els artistes també es miren molt bé on exposen i no volen ser a qualsevol lloc.
- Creus que la pandèmia us ha fet replantejar l’activitat?Jo crec que nosaltres ens hem recol·locat ràpidament, justament aquest afany d’experimentació el tenim tan integrat que aviat vam veure que no ens podíem quedar veient-les passar. Ens vam moure per xarxes, presentant les peces, fent connexions amb els artistes i fins i tot hem fet tallers en línia. Això sí, cal fer-los en directe perquè no siguin un tutorial més. Tot i que entenem que no és l’ideal, anem treballant-hi, no deixem de reinventar-nos. El context actual també marca la programació. Ara treballem en un projecte lligat al món científic per veure com les arts i la cultura poden donar resposta o generar noves preguntes sobre el món de la ciència, la vida i la mort arran d’aquesta pandèmia.
- Quin és el paper de la cultura en la pandèmia? La cultura ha fet un paper bàsic d’acompanyament durant tot aquest temps, fins i tot terapèutic. Aquesta situació ha possibilitat que la cultura arribés fins a casa d’una altra manera i hi ha la consciència que des de l’àmbit local estem sostenint la cultura. Cal dir que també hi ha una contrapartida: ens oblidem que l’art té un valor i que cal pagar-lo. Els artistes visuals ho han tingut especialment difícil.
Web Can Manyé Facebook Can Manyé Twiter Can Manyé Instagram Can Manyé
