Jump to navigation
- Quina pregunta dona fruit a aquest projecte?La idea d'alguna manera és preguntar-nos qui s'està fent càrrec de la terra. A Miravet, hi havia més de trenta famílies de terrissers. Trenta famílies, no trenta empreses, que vivien exclusivament del món de la ceràmica. Ara en queden cinc. D'aquests cinc, només un es fa ell l'argila. La resta la compren a altres llocs. Continuen fent les formes tradicionals, però la matèria no és d'aquí. Qui es fa càrrec de la terra? Ara que el riu ja no porta sediments, d'on es treu l'argila? Ara les formes tradicionals estan fetes amb terra d'Andalusia o d'altres països. És una paradoxa.
- Deu ser més barat comprar-la que fer-la?Això ens interpel·la com a societat. Volem comprar tomates bones, però no mirem els càntirs de ceràmica de què estan fets!
- És un tràfic de terra?Sí. Si t'hi fixes moltes d'aquestes pedreres funcionen com abocadors de residus tòxics. Abans eren pedreres de terrissa. Hi ha màfies que porten residus des de Portugal.
- Com inicies aquest projecte?Tu saps que jo em sento bastant vinculat a aquesta terra. La directora de Lo Pati, Aida Boix, em va convidar a fer alguna cosa al Centre d'Art Lo Pati. Tu ja saps que el centre d'art està paret amb paret amb el museu d'història de Terres de l'Ebre. Vaig veure que hi havia una porta que separa els dos equipaments. És una porta per a tècnics. No és una porta que serveixi per a comunicar als espais. Un que representa l'arxiu de la memòria de Terres de l'Ebre, que és aquell dispositiu classificador de la Il·lustració. I a l'altre costat, el centre d'art que ha d'assenyalar quins són aquests mals possibles en un present continu i en un futur. Els dos equipaments crec que no dialoguen massa. Aleshores, vaig començar a donar-li voltes al tema que tots dos s'autodenominen Terres de l'Ebre. Jo crec que això de Terres de l'Ebre no ha calat massa. Pel que he pogut escoltar, la gent se sent més de les comarques a les quals pertanyen. Jo volia mostrar la dificultat que té posar-li nom a un territori. Jo no soc geògraf, però el que intento és obrir sentit. Fer preguntes incòmodes.
- Treballes amb el concepte de 'terra'?Vaig proposar una contra-geografia, que no fos històrica, ni etnològica, ni antropològica.
- I d'aquesta idea inicial què n'ha sortit?Aquell mateix dia vaig fer una deriva per Amposta i em vaig adonar que no hi havia nius d'oreneta. Ostres, no hi havia ni un pardalet! Vaig pensar què era molt estrany. Després vaig anar al riu i vaig veure que hi havia alguns nius al costat del riu i a la plaça de l'ajuntament. Solament en llocs abandonats o en llocs molt alts com ara esglésies. En la resta d'espais, la gent fa fora els nius. Llavors el que he fet és dedicar-me a comptar nius en cada poble. La idea és fer una valoració artística de com ens relacionem amb el territori a partir d'aquesta relació que les orenetes volen tenir amb nosaltres, però que nosaltres no sabem negociar amb elles. Aquesta relació entre espècies que és del que parla Donna Haraway, nosaltres l'hem reduïda només a la relació domèstica amb les nostres mascotes. Ens passa amb l'os, amb el llop o amb el porc senglar.
- Què més has descobert a través de les orenetes?També assenyala com hem incorporat la modernitat en alguns territoris rurals. Hem interioritzat la modernitat des de la neteja. No podem tenir res que mostri que hi ha brutícia. Perquè si ets brut significa que ets un porc o que no et va bé a la vida. Hi ha lleis que posen multes a la gent que tira els nius. Però aquestes multes no les aplica ningú. També hem trobat a persones que ho aprecien, que són sensibles. Però avui dia, ser sensible és cursi. Necessitem fer-nos càrrec.
- També has agafat terra de cada poble?Sí, he anat agafant terra de cada municipi. I entrevistant-me amb persones del territori. No hi havia una qüestió concreta, però sí que volia preguntar-los coses com: "Per què volien continuar vinculats al territori?" o "Què marcava la intensitat per a continuar vinculats al territori?" Per això al projecte li he posat com a títol: 'Assemblatge d'un cúmul d'intensitats'. He construït un nou relat molt subjectiu i amb una forta càrrega poètica.
- T'ha sorprès alguna de les intensitats? La gent et parla de vincles amb la terra o vincles amb les persones?Hi ha molta diversitat. Hi ha un conte de Borges que es diu 'Aleph' que tracta d'un rei que vol fer un mapa per cartografiar tot el territori, perquè vol tenir control del territori i és tan gran que no pot visitar-lo tot. El requisit que ordena als seus súbdits és que ha d'estar tot. Passen els anys i els seus súbdits li porten un mapa enorme que és tan gran com el mateix territori. I, per tant, aquest mapa no serveix absolutament de res. Fa la sensació que la contemporaneïtat va associada a un reconeixement immediat. La gent està cansada de veure el món. I el món és molt sorprenent! No sé per què aquesta societat està tan trista i& tan alienada. La gent ja no mira amunt, no mira el cel, ni a l'infinit. Comptar nius d'oreneta és molt improductiu. I si t'hi fixes tot el que ens genera angoixa està relacionat amb el fet productiu. No estem a gust. Crec que aquest projecte el que vol és mostrar aquestes intensitats que ens fan veure el món d'una altra manera.
Mireia Ibáñez, Rafa Tormo i Fernando Paniagua | Foto: Cedida - El trànsit pels pobles ha estat ràpid, però no has fet el viatge sol, oi? Com et vas plantejar el viatge per les Terres de l'Ebre?Sí que tenia por d'això, perquè recórrer cinquanta-dos pobles en vint dies, fa la sensació que hem anat a correcuita. Però hem fet com la dansa dels devritxos. Jo no he tingut mai la sensació d'anar de pressa. Perquè no era una feina productiva. Quan tenim pressa és quan hem de complir amb uns objectius concrets. Començàvem a les 7 del matí i acabàvem a les 10 de la nit, cansats físicament però emocionats. Com jo no em podia encarregar de les coses tècniques necessitava una mica d'assistència i li vaig dir al meu amic Fernando Paniagua. Jo no soc resolutiu, jo treballo en expansió, i constantment faig canvis en el mateix procés. Als artistes se'ns banalitza molt. Al final, sempre hem de fer projectes que facin un servei social i jo em nego a fer un servei social. Ens ha caigut una responsabilitat que no ens pertoca. Mireia Ibáñez aporta una visió externa i poètica al projecte, que m'agrada molt.
- Amb qui t'has trobat en aquests pobles?Hi ha hagut converses que han durat una hora o tres hores o altres que han acabat a les 4 del matí i ballant.
- Quines experiències transformadores t'has trobat?Hem estat amb persones que han dedicat la seua vida a anar de concerts. No ens hem aproximat a les persones d'una manera paternalista. Si no per pensar com, a finals del noranta, una societat que havia estat superreligiosa, i s'havia quedat sense la capacitat de ritualitzar la seva experiència, va veure que les discoteques, la droga i l'ambient eren el lloc per continuar sentint-te part d'una comunitat. Aquest va ser un espai d'experimentació radical per a molta gent. A més, aquesta persona sap de música més que molts experts, però se'l banalitza. També vam estar amb uns refugiats polítics argentins que viuen aquí. Ella té un discurs revolucionari, però espiritualista, creu en unes energies. A Miravet, ens vam trobar amb persones de dues generacions de persones que treballen amb la terrissa. A Paüls, vam conéixer un guitarrista australià que durant la pandèmia sortia al carrer amb el seu instrument quan pel bando sonava una sardana. Ell tocava la guitarra i així va començar a relacionar-se amb el poble i estava emocionadíssim explicant-ho.
- La caravana, viure en una casa caragol quin espai ha ocupat en tot aquest itinerari?Hem conviscut en trànsit en un espai reduït. Jo ara em sento amic del Fernando. Intimes. És com un enamorament. Comences a explicar coses que fa temps que no explicaves. Jo crec que la caravana és una càpsula en el temps. És com amb Miquel Àngel a la Bouesia.
Web Lo Pati Web Rafael Tormo
