Laia Ortiz: "El viatge ha estat una deriva, deixant-nos portar per cada moment"

Inaugura una instal·lació sobre el fet de viatjar al Molí de l’oli de Cèsar Martinell Ulldecona

Anna Zaera

05/09/2023

Arts

Laia Ortiz (Ulldecona,1987) presenta al Molí de l'oli de Cèsar Martinell d'Ulldecona una instal·lació sobre el fet de viatjar. La proposta, íntima i plena de textures i significats, recorre l'experiència profunda de nou mesos de travessia per països com França, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro i Albània a bord d'una furgoneta Càmper i amb companyia de la parella i tres gossos. Aquests nou mesos, el mateix temps que dura un embaràs fins a arribar al part, suposen un seguit de revelacions tant a escala vital com corporal i relacional. Amb el títol 'Ne govorim crnogorski', que vol dir "no parlo montenegrí" en croat, assistim a un quadern de viatge sui generis presentat en format expositiu als trulls del Molí de l'oli, on els diferents capítols del viatge apareixen en forma d'objectes, textos i estances que recreen cada temàtica del periple, des d'un refugi, un bodegó que representa una composició de natura morta del viatge, fins a totes les peces d'artesania que han acompanyat els moments de silenci i de meditació. Una proposta de creació imprescindible que hem volgut comentar amb l'autora.

Crec que a dalt de la muntanya hi ha un grau d'humanitat que cada cop em costa més trobar-lo baix

- Com us plantegeu el viatge?
No em pensava que seria un viatge tan radicalment senzill i auster. A poc a poc, vas deixant moltes coses enrere i, de sobte, sorgeixen, totes les pulsions creatives que comences a canalitzar. El viatge no va ser com el teníem planificat. Ha acabat sent una deriva deixant-nos portar per les sensacions de cada moment. Al lloc on hem estat més temps ha estat a Itàlia, un país on no estàvem massa segurs de voler estar. Vam estar quatre mesos als Alps italians. Tot l'hivern als Alps amb molta neu. Resulta que ens vam quedar a Itàlia tant de temps perquè vam descobrir els refugis lliures italians. Per tradició, hi ha molt respecte per la col·lectivitat i germanor de l'alta muntanya. El fet de compartir és important. Crec que a dalt de la muntanya hi ha un grau d'humanitat que cada cop em costa més trobar-lo baix. Es valora molt l'essència del refugi i les cures. Per això, a l'exposició he volgut recrear un petit refugi.

- Quan comences a notar que brolla aquesta energia creativa?
Hi ha dos punts diferents. Un és el del fet de pensar i l'altre és el del fer. El del fet de pensar és gairebé instantani, és pujar a la muntanya o endinsar-te en un bosc i el cap ja comença a sentir-se més lliure, i comences a imaginar-te projectes. Podria fer això, podria fer allò. Comences a escriure mentalment. El fet de materialitzar-ho ja em va costar molt més perquè soc una persona molt dispersa que em costa molt concentrar-me i estar asseguda mitja hora fent el mateix. De dia vas fent, però quan t'has de tancar a la furgoneta... El meu company, quan es feia de nit, començava a compondre música i té material per fer tres discos. Jo, al principi, no sabia com canalitzar tot això. La guspira que em faltava va ser quan em va arribar la crida del grup feminista d'aquí a Ulldecona per fer un relat de deu pàgines. La temàtica era la dona i la pau. I vaig començar a escriure, i, com jo no he escrit mai, i no sé com s'escriu estructuradament, de seguida se me'n va començar a anar tot una mica de les mans. Vaig deixar que fluís i la cosa se me n'ha anat molt de mare, i ara ho considero, un experiment. A veure fins on soc capaç d'arribar i, a veure, on em porta aquesta deriva literària. El llibre l'he escrit molt més caminant que davant de l'ordinador. Quan em venien idees, em feia àudios i, a la nit ho transcrivia.

- A l'exposició a part de la part literària, també hi ha moltes peces que has fet durant el viatge?
Són peces que he fet més manualment. Dibuixar, pintar. He fet punts de llibres recol·lectant flors cada dia. Tenia materials molt limitats. Tenia cartolines, unes aquarel·les, llapìssos, bolis. Amb això he anat fent. Al llarg del viatge se'm va quedar curt i llavors vaig pensar: "i ara què puc fer?". I vaig començar a recol·lectar pedres de pissarra i allà vaig començar un altre tipus de feina. Una espècie de treball meditatiu. De trobar aquesta repetició de cada traç, que de sobte, es converteix en alguna cosa addictiva. A l'exposició el que he intentat és recrear els espais físics i mentals que hem habitat.

- Un dels aspectes de l'exposició que més m'ha colpit és la teva transformació de la percepció del propi cos.
Sí... Durant els nou mesos no vaig tenir cap espill que em permetés veure'm tota sencera. El retrovisor i la imatge que em tornava de la mirada era gairebé l'únic retorn diari que podia tenir. També, l'únic moment que tenia per a mi, per a les autocures, era quan a la nit, em rentava la cara amb les tovalloletes.

- La idea de fer una exposició va sorgir després?
Aquesta idea ha anat mutant molt al llarg del viatge. El que vaig tenir clar des del principi és que havia de ser als trulls, perquè és un espai que representa la intimitat d'un viatge personal. Són espais molt reduïts, que tenen la mateixa escala que la furgoneta. Al principi m'imaginava aquesta instal·lació com una cosa encara més menuda, només de fotografia, i amb un ambient totalment fosc. Representant el respecte que et fa la foscor al principi, i dia a dia, t'hi vas acostumant i sents que ets part d'aquella foscor. A poc a poc, comences a veure-hi clar dins la foscor.

- Al principi del recorregut hi trobem un mapa amb l'itinerari.
Sí, és un mapa que marca tots els punts per on hem dormit. A més, aquí al costat tenim un objecte que ens van regalar els nostres amics i que representa la nostra tribu. Realment som uns privilegiats. No fugim, ni ens exiliem, simplement marxem perquè volem i sabem que podem tornar quan vulguem. Marxar sabent que tindràs tota aquesta gent i aquest suport a la tornada és molt diferent.

- Què ha significat per a tu el viatge?
Poder-te desfer de totes les preocupacions del dia a dia. Poder saber què se sent quan ets lliure o quan t'alliberes de certes rutines. Ha estat també un viatge en què he desenvolupat l'autocontrol. Anar amb diners limitats, estar en un espai limitat, condiciona. No pots fer, ni de lluny, tot el que voldries. En realitat, no tens massa llibertat de moviment. Al principi ho veia com una cosa negativa, però ho vaig anar transformant. A còpia de parlar-ho amb Xavi, he anat agafant confiança. No podem anar al museu, però tenim el privilegi de poder sortir a la muntanya a buscar camagrocs. Acceptar l'ara i la frustració. Superar això m'ha anat molt bé i un aspecte que m'ha encantat del viatge ha estat tot l'aspecte lingüístic. Poder parlar alemany, aprendre italià, poder parlar croat. D'albanès he après tres paraules. Veure com aproximar-se a una persona amb el seu idioma i un somriure ho canvia tot, se t'obren totes les portes.

- Les llengües són l'element que més resisteix a la globalització?
La llengua també s'ha globalitzat primer a través del mercat laboral i després a través del turisme. La globalització està fent molt de mal, no només a les llengües minoritàries, sinó també a la mateixa llengua d'un país. Te'n vas al Japó i ja no et preocupes d'aprendre japonès, parles en anglès i ja està. Estic contenta perquè durant el viatge hem tingut interaccions amb moltes persones i ha estat molt enriquidor.

- Creus que podràs tornar al sedentarisme?
Tenim clar que potser no serà l'any que ve, perquè necessitem diners, però potser d'aquí tres o quatre anys, ho reprendrem. Xavi, al principi, només pensava a tornar-se'n.

- Una de les darreres saletes de l'exposició és un escriptori on et dediques a continuar la novel·la que has començat.
Sí, acompanyada dels llibres o la literatura que m'inspiren. Es titula 'Recol·lectora de paraules', perquè és el que em considero. M'agradaria que aquest espai pogués acollir diferents persones que tenen interès per l'escriptura. Voldria que fos una exposició participativa, que generés altres esdeveniments vinculats.