Jump to navigation
- Caminar com una manera de conèixer un territori, però també com un exercici de creació artística. Com funciona aquesta combinació?Hi ha molta literatura sobre que el fet que caminar esdevingui una eina artística o una pràctica estètica que, alhora, té moltes capes de lectura. En el meu cas, vaig definir el fet de caminar com una eina d’investigació que permet conèixer el territori en primera persona, des de l’experiència i des de la mirada. Aquesta és la base sobre la qual he estructurat el meu treball, tot i que cada projecte és una mica diferent de l’anterior. En aquest cas, a 'Cos d’Ebre', he combinat un registre de l’experiència amb la gravació d’audiovisuals, l’escriptura i l’aquarel·la, on he fet servir l’aigua del riu. En un altre projecte, he fet servir fotografies instantànies i pintures a l’oli. Sempre intento mantenir un nivell de producció plàstic. En altres ocasions, he experimentat amb paper, amb teles, amb aigua, amb fang, amb pigments, i altres materials que he agafat al llarg del camí que he anat fent. Les meves creacions artístiques van sorgint durant el recorregut. Per exemple, en el cas específic d’aquest últim projecte, he enregistrat unes vuitanta hores de vídeo i moltes d’àudio fent servir també un hidròfon. A banda, com et deia, he fet aquarel·les, fotografies, etc. No he parat de treballar en cap moment de la travessa. Ha estat com tenir un taller nòmada. De fet, l’acte de caminar en si, ja el veig com un acte artístic. Si ho penses bé, en aquesta època en què no existeix una relació amb el territori a través del cos que no sigui per anar a córrer o per anar en bicicleta, el fet que algú decideixi mirar el territori a través d’un recorregut de 1.200 quilòmetres ja està fora de qualsevol lògica contemporània. Ara, però, la qüestió és com aconseguir d’alguna manera la transmissió d’aquesta experiència.
- De fet, aquesta proposta, que porta per nom ‘Cos d’Ebre’, s’inscriu en la línia de treball que desenvolupes des de fa anys al voltant de la memòria, el lloc i el desplaçament. Aquest desplaçament, permet la memòria o representa deixar-la enrere?Caminar és l’acte de memòria més poderós i antic que podem exercitar perquè parla de nosaltres, del que som i d’on venim. Per això, per a mi, caminar un acte de memòria perquè explica l’ésser humà i d’on ve, la seva època nòmada i perquè, ara mateix, amb el despoblament del territori, cada petjada en un sender abandonats és una manera de fer memòria i de mantenir actius aquests camins que ja no fa servir ningú: gairebé no hi ha pastors o pagesos que trepitgin el territori i que mantinguin viva la memòria de la terra.
- Has estat 82 dies caminant des de Fuente del Hijar fins al delta de l’Ebre. Què t’ha permès conèixer aquesta ruta de 1.200 quilòmetres més enllà del paisatge que has recorregut?La majoria de les comarques que vaig caminar juntament amb la Celeste Reyna, que s’ha encarregat de la construcció teòrica del projecte i m’ha acompanyat en aquest recorregut, eren noves per a mi. Abans mai havia estat a la Rioja o a Burgos, per exemple. Això, de per si, ja era una mirada cap al territori nova en general. Més enllà del paisatge, però, he conegut moltes altres coses. Per una banda, i a un nivell global, la relació del territori i de l’administració amb el riu. És curiós com l’Ebre és una frontera geogràfica i que els conflictes que es generen al seu voltant estan situats per comarques. També una altra cosa que va ser molt interessant va ser veure la relació extractivista i la distribució territorial al voltant de l’Ebre segons la conformació geogràfica. Això m’ha permès veure com canvia la relació de la gent amb el riu, per exemple. Per a mi va ser molt important ser conscient de l’autoconeixement indirecte de la humanitat que habita ara el territori.
Marco Noris durant el trajecte | Foto: Oriol Gracià- Has recopilat dibuixos, textos, fotografies, sons, objectes trobats i testimonis durant el teu viatge pel territori de l’Ebre... Hi ha hagut contacte amb les persones d’aquestes terres, més enllà de fer-ho amb el paisatge?El contacte amb les persones és un punt teòricament fonamental, però està molt subordinat al calendari i al territori. Una part del recorregut la vam fer en plena onada de calor. De vegades, passava que arribaves tard a algun poble perquè feies més parades de les previstes o perquè esperaves que baixés la temperatura. Potser arribàvem a les set de la tarda després de deu hores de camí i tornàvem a sortir l’endemà a les set del matí. Així que el contacte amb la gent va ser més reduït del que ens hagués agradat. Podia ser que passessin dies i dies i l’única persona amb qui parlaves un moment fos algú d’un bar o d’una botiga on entraves per comprar menjar. El territori està molt buit i hi ha molt poca gent. De totes maneres, vam tenir una sèrie de testimonis que per a mi s’han convertit en el començament d’una investigació, en el sentit que obren portes cap a la realitat del territori, però que, segurament, en el moment en què s’activi una investigació en aquesta direcció caldrà ampliar i aprofundir en ells. Per exemple, en el cas d’un poble de Cantàbria, ens vam trobar que només tenia un habitant. El vam trobar pel carrer i vam comprovar que tenia una disponibilitat infinita per parlar i explicar coses. O el cas del Felipe, també a Cantàbria, que ens va explicar la seva història com a obrer a la metal·lúrgica de Reinosa. També ens vam trobar gent que no volia parlar amb nosaltres, clar.
- Definies el projecte ‘Cos d’Ebre’ com una recerca artística que concep el riu no només com un element natural, sinó també com “un cos viu, frontera política i cultural, i arxiu de memòries i conflictes”. Són gaire diferents les memòries i conflictes que has desxifrat en els territoris que ocupen aquests 1.200 quilòmetres?Alguns conflictes estan molt lluny els uns dels altres, però se’n poden veure les conseqüències, com ara l’estratificació de ruïnes que et permeten veure l’estratificació del temps: ruïnes romanes, ermites romàniques, masies en ruïnes, aerogeneradors... Podries tenir tots aquests elements en breus intervals al llarg de la ruta. Gairebé era com veure la ruïna de la història en temps real. Pel que fa als conflictes, els podies veure en parcs solars, en els aerogeneradors, en el transvasament i la defensa del riu... Això ho podem trobar des del començament fins al final. A mi el que més m’ha impressionat ha estat veure com el desenvolupament contemporani al voltant del riu, ha estat una continuació, un eco, de la conquesta romana del territori. De fet, la ruta romana que passa per Saragossa fins al nord evidencia que hi ha una banda de riu més ben comunicada que l’altra, que s’ha desenvolupat més. Pot ser que la part esquerra sigui encara més rural que la de la dreta. No en vaig fer una investigació profunda, però és la sensació que vaig tenir mirant el territori des d’allà mateix. Durant el recorregut vaig tenir la sensació que els últims dos mil anys només han estat una deriva, una inèrcia lògica, del que va ser la invasió romana.
- Per això, les "fronteres" que has pogut trobar, han estat més de tipus polític que natural?Jo crec que la primera frontera és la geogràfica i a partir d’aquí arriben les fronteres administratives o polítiques. Sempre em fa gràcia reflexionar sobre l’etimologia de la paraula "rival". En llatí, vol dir que comparteix el mateix tros d’aigua. Nosaltres l’hi atribuïm el significat de conflicte entre persones, però l’origen era el de compartir. En aquest cas, però, el tema de la rivalitat relacionat amb el riu, ja el tenim integrat en el llenguatge. Ara mateix els conflictes són més de propietat i de continuïtat de fronteres comarcals on cadascú busca una apropiació del riu segons el seu lloc geogràfic.
- Dius que caminar és una manera d’acceptar el territori. Què has acceptat en aquesta travessia que has fet?Acceptar el territori vol dir que tu no necessàriament estàs caminant en llocs bucòlics, bonics i salvatges. Vam baixar des del pic Tres Mares, a 1.900 metres, fins a arribar a la depressió de l’Ebre, que és a Miranda de Ebro. Allà per a nosaltres va acabar una part del viatge molt important, que era salvatge i agreste, més despoblada i més natural. Des d’allà, vam acceptar que els polígons industrials, els centres de dades com el d'Amazon, la contaminació del riu, la proliferació industrial i agrícola, era el que ens arribava. El nostre cos s’havia d’adaptar a allò que ens trobàvem durant el camí, fos passant-ho malament o refent el recorregut, acceptant tot el que venia.
Marco Noris durant el trajecte | Foto: Oriol Gracià- Us heu trobat gaires problemes o dificultats durant la travessa?Va ser tot tranquil, però va arribar un moment en què la ruta es va convertir en un canvi de calendari i de recorregut constant a causa de la pluja, especialment, i a les dures condicions meteorològiques. També vam patir la falta de serveis i de menjar, ja que el despoblament rural afecta tota la conca de l’Ebre. Vam passar per un poble que era l’únic que tenia bar en aquella part de recorregut amb la mala sort que ho vam fer el dia que tancava per descans. Sembla una fotesa, però et preguntes com pot ser que a l’Espanya del segle XXI tinguem problemes d’abastament de serveis bàsics. No ens morirem per això, però sorprèn, perquè sempre estem al límit del desastre. Ara el fet de caminar està fora del radar cultural contemporani. Hi ha pobles que tenen albergs petits, però perquè estan ubicats al llarg del Camí de Santiago, però si no, no en trobes. Al final, l’únic que s’accepta quan camines, l’únic pelegrinatge acceptat, és la franquícia del Camí de Santiago.
- Fa un parell d’anys, vas dur a terme el projecte ‘Sequere’. També vas caminar, però aquella vegada per portar aigua de l’Ebre fins al Segre. Què t’inspiren els rius per prendre’ls de referència a l’hora de crear i caminar?Sequere és una paraula llatina -en llatí vol dir seguir, fluir; es pronuncia secuere i és un dels antics topònims del riu Segre- que em va portar a fer aquest projecte que comentes fa tres anys, tot i que l’exposició la vaig fer fa dos anys. Els rius tenen un fort component simbòlic en molts aspectes: temps, espai, ciclicitat... També tenen el tema de les fronteres i de l’aigua com a elements simbòlics. Són elements que des que va aparèixer l’ésser humà han format part dels eixos on es desenvolupa la vida a la natura i la filosofia. Vaig escollir aquest nom com un tema simbòlic, però llavors vaig començar una investigació sobre els rius, també en relació amb els afluents. Els rius, per a mi, són una metàfora de la identitat, sigui individual o col·lectiva, ja que, al final, tots som un conjunt d’afluents. Sense els afluents, l’Ebre no seria res. Per a mi, això és una metàfora de la identitat. Al final, sempre es té una visió nacionalista d’un territori i sempre es pensa des d’una lògica monolítica i monocultural, però en realitat un territori és ric justament pels seus afluents culturals i històrics.
- Del 6 de setembre al 2 de novembre, Lo Pati acollirà la mostra final del recorregut, que reunirà el conjunt del material que has produït a partir del trajecte. Què hi trobarem?Podem considerar aquesta exposició com una continuació de la travessa. Em vaig passar un mes a Deltebre per acabar de produir-la i per a mi això ha estat més un començament que un tancament, un primer pas per començar alguna cosa nova, ja que vaig acabar el recorregut el passat 11 de juliol i ara n’inauguro l’exposició. Et pots creure que amb tot el material, els quilòmetres, les històries, els testimonis, etc., encara tinc gravacions que no he pogut escoltar? Això forma part del seguiment d’aquest material que continuaré fent, perquè aquest projecte no es pot quedar només amb aquesta exposició. La mostra, però, presentarà una instal·lació de vídeo a tres pantalles on presentaré un documental, una mena de recorregut poètic des de Fontibre fins al Delta amb una mirada cronològica del recorregut des del principi al final. Hem resumit vuitanta dies de camí en vint-i-set minuts. És molt parcial, però pot donar una idea dels punts claus que afecten el territori. Després hi haurà una sèrie de pintures fetes amb aquarel·la, també realitzades al llarg del recorregut, i altres materials, com ara fotografies instantànies, cartilles, estàtues, i una selecció d’obra de 'Sequere' que relaciona l’Ebre del 2023 amb el d’ara, entre molt altre material.
Web Marco Noris Dietari del projecte 'Cos d'Ebre'
