Pepe Ribas

Foto: 

Cedida
Una de les sales de l'exposició al Palau Robert

Pepe Ribas: "Ara en l'anomenada perifèria hi ha escletxes de llibertat i de comunitat"

Un cicle de converses sobre feminisme, ecologia i cultura acompanyarà l'exposició 'L'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70'
Anna Zaera
,
25/01/2022
Arts
Han passat cinquanta anys de l'eclosió de la contracultura a Catalunya. I tot aquest temps ha estat necessari perquè se'n pugui fer una lectura finançada, ara sí, pel govern de la Generalitat. Ha estat ideada i comissariada per Pepe Ribas, cofundador de la revista Ajoblanco i autor, entre d’altres, de 'Los 70 a Destajo', amb la col·laboració de Canti Casanovas, impulsor del digital 'la web sense nom' testimonis directes de l’eclosió de l’underground català. L'exposició inaugura ara un cicle de converses entorn al feminisme, l'ecologia o la salut mental que posarà en diàleg els postulats dels setanta amb els actuals. L'exposició, dividida en diferents espais temàtics, documenta la irrupció de les comunes, el feminisme, la psicodèlia, l’ecologia, l’espiritualitat, les músiques i les arts d’avantguarda, els còmics o els fanzines, entre moltes altres referències. Hem parlat amb Pepe Ribas en un banc del pati del Palau Robert.
Jo sempre busco les minories, la gent que discrepa, la gent que està viva

- Quina valoració fas de la rebuda de l'exposició?
És una exposició on hi ha intervingut molta gent. Hem dialogat, hem buscat amb el Canti Casanovas i el Dani Freixa i s'ha construït un espai que et proporciona emocions i sensacions. Vas trobant coses, detalls i complexitats en una època que era molt desconeguda perquè s'havia silenciat. Una nova generació va fer un trencament i es va inventar una nova forma de viure per canviar la vida quotidiana. La nostra idea era contextualitzar en els diversos plànols el que va passar. Parlar de la realitat catalana, després espanyola i després del món. Per això, a terra hi ha tots aquests diaris que et van marcant què estava passant al món al mateix moment que s'estava donant tot això a Catalunya. És una exposició temàtica però també cronològica. En poc temps van canviar moltíssimes coses!

- Aquesta exposició recull però, un relat fet des d'unes classes socials determinades, i potser no mostra tant el que estava passant en altres ciutats més petites o en ciutats properes com València o les illes.
Aquesta exposició està centrada en Catalunya, així i tot, és veritat que amb les illes hi va haver una relació molt forta. I no era un moviment vinculat a les classes, perquè no sabies el cognom de ningú. No sabies d'on sortia ningú. La gent sortia de les seves cases particulars per viure la revolució sexual, la revolució dels costums, per anar contra la carcúndia franquista i catòlica integrista. Ni el Quim Monzó venia de classe bona; ni el Toni Puig, que venia d'un poble del Bages. Cadascú venia d'un lloc diferent. Però ens trobàvem a Barcelona. A Manresa, a la cova Sant Ignasi, els hippies americans van anar a prendre un àcid, i com anaven a comprar pa al forn de la plaça del poble, allà van contactar amb el fill dels forners, que era el Claudi Montañá i, per altra banda, aquest va contactar amb el Jaume Fargas. Tot era espontani i la gent s'unia per la pròpia necessitat de trencar amb l'autoritarisme tant de dretes com d'esquerres.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- Era un trencament a través de l'art?
Era un trencament vital. La necessitat de viure d'una altra manera. Perquè hi havia una repressió total. A més, els pares de família eren molt autoritaris i tenien una mentalitat molt antiga i reaccionària.

- Paral·lelament a l'exposició, ara comença un cicle de conferències en el que es tracten temes com l'ecologia, el feminisme o la salut mental. Quines lluites recullen dels setanta? Què va quedar pendent?
Jo crec que ara està tot per fer. Però en aquell moment es va plantejar tot. Si tu agafes la revista Alfalfa, que era d'ecologia, o Ajoblanco, veuràs que es plantegen les mateixes coses. El que passa és que llavors era l'època del nosaltres, no hi havia competitivitat entre les persones. Hi havia col·laboració. I vam aprendre a viure en comú i a crear en comú. El fonamental no eren els diners, sinó canviar la vida quotidiana. Ens basàvem en la fraternitat i en el fet de compartir. Si t'hi fixes, els articles de l'Ajoblanco no estan ni signats, perquè l'important era el treball col·lectiu. Què queda ara? Doncs s'hauria de complir tot allò que defensàvem. Aturar aquesta superproducció i el maltractament a la natura i els animals. Nosaltres en aquell moment ja parlàvem de decreixement.

 

Pepe Ribas a l'exposició | Foto: Surtdecasa
- A les xarxes socials també es veu que algunes lluites s'han convertit en marques personals.
Sí, perquè ha triomfat el consumisme. Ha triomfat l'individualisme i l'era del jo. Tota aquesta contracultura va acabar l'any 1978 amb l'arribada de les agències de màrqueting i la publicitat. La gent va començar a pensar en "casa meva". Però pensa que nosaltres quan vivíem en comunitat no hi havia cadires o butaques, hi havia coixins per terra i tothom es tocava. Ara tot és meu. Casa meva, el meu telèfon, el meu ordinador. I pensaràs: com podien tenir tanta música? Doncs perquè ens passàvem els cassettes i ens els gravàvem. Amb el 14% del sou d'un carter de Correus, es podia llogar un pis a l'Eixample. Ara amb tot el sou no arribes ni a pagar un lloguer. En aquell moment les Rambles eren un fòrum urbà on es trobava tothom. Tu podies seure en una cadira sense pagar a les Rambles i a un costat tenies el Lluís Llach i a l'altre el García Márquez. Ara fer això és impossible. I no anaven d'estrelles i de genis!

- Però sí que és veritat que als anys setanta les estrelles del món intel·lectual i cultural estaven més localitzades que ara.
Hem passat de la gent que pensava, als opinadors professionals que ho saben tot. I els tertulians que són líders d'audiència. Això no vol dir que no hi hagi gent que pensa, però les xarxes socials han reduït el discurs a tres línies o a una exclamació.

- Ara, fora de Barcelona, en aquests anomenats marges o perifèries, hi ha moviments i projectes interessants. Els coneixes?
Sense dubte, és veritat. És normal. Perquè ara en l'anomenada perifèria hi ha escletxes de llibertat i de comunitat. Així és com ha funcionat la cultura crítica i la cultura regenerativa. Quan a Barcelona els pisos costen tants diners, no es pot fer res. Barcelona és una ciutat presa per les marques. Jo sempre penso que el que és petit, que flueix d'una manera espontània i per necessitat, va creixent comunitàriament i això és bo. La resta és capitalisme pur o com li vulguis dir.

- Quins projectes culturals et semblen més interessants avui dia?
Tots els projectes que barregin conceptes. Allà on hi hagi diàleg. A mi el que m'interessa és trencar els límits d'allò que jo penso, perquè és aquí on venen els terratrèmols.

- Ara parleu de feminisme, com creieu que vau tractar les dones als anys setanta?
De puta mare. Perquè quan tu anaves a una comuna no hi havia ni homes, ni dones, hi havia persones i objectius. Qui neteja, qui fa el menjar, qui administra els diners. La meva generació és petita són els que vam néixer entre el 49 i el 54 i realment vam ser molt poc masclistes perquè precisament trencàvem amb el patriarcat a dintre de les nostres famílies. A més, amb l'experimentalisme sexual, no sabíem si érem bisexuals, si no ho érem, érem tot espontaneïtat. T'havien inculcat la cultura de la por i del pecat, i tot estava prohibit, no podies tocar una dona fins al matrimoni. Llavors tot això es va trencar. Però després va venir una generació que tot això no ho va voler assumir. Per exemple, la Maria José Rodríguez quan va tornar dels Estats Units, va publicar un llibre a Kairós que està a l'exposició. Llavors les dones es començaven a reunir clandestinament per demanar la igualtat.

- Més tard creieu que us vau acomodar una mica?
Jo crec que molta gent no es va acomodar. El Jordi Batista, per exemple, el dia de la presentació del catàleg va tocar com abans. Ell mai s'ha prostituït. O el Canti Casanovas amb 'la web sense nom'. I jo no he pactat res amb cap institució, no he tingut cap premi per posar uns o altres. Però aquesta exposició és molt important perquè vam recollir tot allò que va ser silenciat per la cultura oficial o la cultura subvencionada.

- Ara a la Generalitat ja no li fa por pagar per parlar de contracultura.
Al Jordi del Río li vaig explicar aquesta idea fa anys i li havia quedat al cap. Per això va voler fer aquesta exposició com una cosa nova que s'havia de reivindicar. Era un passat al qual se li havia de posar llum. Ens han donat llibertat total per fer el que hem volgut. I el que és més important és que ho hem fet a partir del debat entre nosaltres perquè hem parlat amb més de cinquanta o setanta persones.

 

Una de les sales de l'exposició | Foto: Surtdecasa
- Canviant de tema. Com recordes els inicis d'Ajoblanco?
Amb una passió brutal, perquè érem lliures. Era descobriment, era ingenuïtat. No era poder, era la transformació de la via quotidiana. Jo vaig començar amb vint-i-un anys.

- On us vau conèixer els ideòlegs d'aquella mítica revista?
Al carrer. A les Rambles. Perquè les Rambles eren un fòrum urbà. A més, va ser molt important el teatre, la música amb el Jaume Sisa i el Pau Riba, i tot el que va sorgir creativament en aquell moment. Ningú tenia diners, però tots teníem voluntat i necessitat. Sobretot necessitat de sortir d'aquella brutícia moral tan hipòcrita.

- A Barcelona en aquell moment hi havia més escletxes per generar propostes culturals que a Madrid.
Clar, Barcelona havia quedat una mica al marge del règim, perquè el franquisme estava obsessionat amb aquelles persones que els volien treure el poder, però no se n'adonaven que hi havia tota una generació que, a través de la cultura, estava canviant la vida quotidiana.

- Si ara haguessis de fer un reportatge de la contracultura, què creus que faries?
Doncs, parlaria del Konvent Puntzero o del Festival d'Art Independent Pepe Sales de Girona. Jo sempre busco les minories, la gent que discrepa, la gent que està viva.

- Molts cops no són tan visibles.
Hi ha més confusió perquè hi ha més soroll. Hi ha molta informació a les xarxes. Pensa que quan jo vaig néixer al món hi havia quatre mil milions de persones, ara n'hi ha vuit mil milions.

- I alguna manifestació cultural que et sembli zero interessant.
Tot allò que està massa sotmès a l'oficialitat.

- En el cicle de converses, parleu de feminisme, però també parleu de salut mental, temes col·lectius i temes individuals en un mateix enfocament. Com ho heu plantejat?
Seria l'era del nosaltres enfront de l'era del jo. També hi ha molta gent que surt d'aquest individualisme, però la cultura que mostren els diaris i els premis està molt enfocada als gremis constituïts, aleshores no és fàcil. Perquè sempre es prima allò oficial i s'amaga allò crític. Però hi ha molta cultura crítica. Moltes generacions noves que estan trencant.

- Molts de vosaltres vau acabar marxant de la ciutat.
Sí, quan van arribar els pactes, i els nous partits polítics, molta gent vam marxar. Ens vam fer neorurals. Molts vam fugir a les perifèries. Hi trobaves metges, mestres, artesans que fugien de la ciutat perquè s'havia convertit en un món tancat. Llavors buscaves l'ecologia i l'espiritualitat.

- Aquest retorn a la natura també encaixa molt amb aquesta sensibilitat postpandèmica.
Sí, perquè t'adones que el progrés porta a destrossar la natura i destrossar les cultures. Perquè tot es transforma en concentració de capital i les diferències socials s'han fet molt i molt grans.

- Com valores l'àrea de cultura actual de l'ajuntament de Barcelona?
Hi ha molt d'arxiu, molta ideologia políticament correcta, però no es pregunta massa a allò viu. El que no van entendre les persones d'esquerres és que la gent jove el que està buscant és un canvi de vida, no el poder. El poder sempre podreix. Has de tenir poder per transformar però des de la pluralitat, no des de la teva ideologia.

Més informació: 

A

També et pot interessar