Rosa Cerarols: "La geocreativitat emfatitza el poder creador de la geografia"

De cofundadora de l'espai cultural autogestionat Konvent, ubicat al convent de Cal Rosal, a professora del departament d'humanitats a la UPF. Rosa Cerarols (Calders, 1979) és una polifacètica geògrafa que investiga el paper de la geografia en la seva intersecció entre creació cultural i paisatge. Un exemple d'això el tenim a l'exposició 'De buscar un mar i trobar un paisatge' un projecte que ha desenvolupat juntament amb l'artista Clara Nubiola i que ha estat guardonat a la 5a edició del Premi Biennal d'Art Contemporani TAVCC. La mostra, inaugurada el passat 18 de setembre al Centre Cultural del Casino de Manresa, es podrà visitar fins al 3 d'octubre. També el 23 de setembre participarà a la taula rodona 'La cultura com a motor de transformació patrimonial' a Igualada en el marc de l'exposició 'Rec Districte Cultural. Un barri en transformació'. Parlem amb ella per descobrir una mica més sobre la seva manera d'entendre la creació cultural i el territori.

- D'on sorgeix l'interès pel paisatge en diàleg amb la creació cultural?
Jo sóc geògrafa de formació, i des del vessant acadèmic m'he especialitzat en temes de geografia cultural. Crec que hi ha una relació importantíssima entre el territori, la gent que l'habitem, i el que fem quan l'habitem; quan d'alguna manera ens culturitzem. Per mi la cultura té un sentit molt ampli. Va des del propi habitar a totes aquelles produccions que sorgeixen del nostre enginy o el nostre afany de sobreviure d'una forma més plaent. Intentant donar respostes a allò que ens envolta, fins i tot d'una forma existencial. I aquí hi entra la producció cultural o el que podria ser la pràctica artística; i molt relacionat amb la pràctica artística hi ha el poder subjectiu de la mirada. Com nosaltres veiem l'entorn o com expliquem el territori.

- I en aquest punt es creua amb la geografia?
Des del vessant acadèmic, la geografia ha tingut sempre un paper molt descriptiu, utilitari, i vinculat d'alguna forma a la gestió estructural del territori. Però la geografia també és allò que ens mou possiblement a viatjar; a conèixer nous llocs; nous referents; l'alteritat; maneres diferents de relacionar-nos amb l'espai. A partir d'aquí sorgeix la noció del paisatge.

- A què et refereixes quan dius "la noció de paisatge"?
Des d'una perspectiva general s'ha associat a la història de l'art. Estem molt condicionades pel que podria ser una postal bonica, uns imaginaris pictòrics que no es corresponen amb els paisatges que habitem. Per això m'interessa plantejar-nos la geografia com a quelcom que pot obrir les nocions que tenim. Nosaltres som agents de transformació, però també som agents per explicar nous relats. En aquest encreuament hi ha per mi, un interès pel que fa a posicionament. Aquest posicionament ens vehicula a interaccionar i a comprometre'ns amb el territori per explicar uns paisatges que superin l'estereotip del Romanticisme.

- Crec que aquesta idea romàntica del paisatge és quelcom que s'intenta abordar des de diverses àrees del saber.
Jo com a geògrafa he de posar damunt la taula que a partir dels anys noranta hi ha un gir en les ciències socials, però també en la pràctica artística. El lloc esdevé agència. No sempre com a línia de transformació però si com a espai. Per això sorgeixen en el context de la pràctica artística contemporània corrents com el Land Art als anys seixanta, o el Site-specific, que al final són dues formes d'intervenció directa en un espai concret. El lloc et pot condicionar la pràctica artística. La potència del lloc et condiciona a portar a terme una activitat o una altra. I això és possible concebent el lloc i l'espai com a agència, no com a decorat.

 

Rosa Cerarols al festival Andorra Land Art | Foto: Natàlia Lloreta
- Un exemple d'això seria el Konvent?
Totalment. Venim d'un espai en ruïnes, un espai industrial abandonat. El projecte ens permet entendre la potència de l'espai i com des de l'enginy podem donar-li una segona oportunitat. Fer-lo renéixer de les cendres amb un discurs i una mirada que vagi més enllà de recuperar el patrimoni. Activar el territori a partir de la pràctica artística o de la cultura. Tot i que evidentment no sempre la pràctica cultural està vinculada al lloc, sí que el lloc cada cop s'entén més que té un potencial inspirador i també esdevé un factor de transformació a partir de la pràctica artística.

- Des del meu punt de vista, aquesta és la manera com té sentit actuar: en consonància amb el lloc on està passant el que sigui que està passant.
El que passa és que això et demana compromís. Si un artista -i jo posaria en tela de judici què és un artista- només vol contractes per vendre obra, es tancarà a un taller a produir. Entrarà al mercat de la galeria, i en fons de museus privats. Jo entenc el poder transformador de l'art en un sentit molt més ampli: un pagès també és un artista, de la mateixa manera que la tieta que té el seu jardí amb les flors precioses també és paisatgista. Hem de fer borrosos els límits. On ets acadèmica? On ets artista? On ets gestora cultural?

- Això té a veure amb la possibilitat d'obrir el concepte de creativitat que ens proposa el terme "geocreativitat", del qual parlaves a la conferència que vas fer al seminari 'Paisatges creatius. L'art i la reinvenció dels llocs'.
Sí. Per una banda i en essència, la geografia o el territori és creatiu per ell mateix. Abans que ens inventéssim el "ser creatius" la terra ja havia estat creativa en constituir-se, des de la pròpia gènesi. I això és una mirada cap al territori que ens convida a apreciar la seva pròpia diversitat. Per altra banda, el concepte ens porta a superar aquest error històric del qual parlàvem, on l'espai sempre ha sigut l'escenografia d'alguna cosa; quan en realitat l'espai condiciona i en alguns casos determina la intervenció humana. Siguin els fets històrics o sigui la creació cultural. No és el mateix néixer a Finlàndia que néixer al Senegal, en molts i variats aspectes. Per tant, la geocreativitat emfatitza aquest poder creador de la geografia per vincular-lo amb mètodes d'aproximació i mètodes artístics de creació que tenen relació directa amb l'espai i el territori.

- I com va néixer aquest terme?
Neix a l'acadèmia, des de les persones que es dediquen a aprofundir en la geografia des d'una perspectiva més teòrica. La Harriet Hawkins, una geògrafa que està a Londres, a la Royal Holloway en parla molt.

 

Rosa Cerarols al cementiri de Sad Hill (Burgos) | Foto: Pep Espelt
- Concretant una mica tot això que parlàvem, parla'ns sobre la mostra que has inaugurat recentment al Casino de Manresa juntament amb l'artista Clara Nubiola. Com va sorgir la col·laboració?
Amb la Clara ens vam conèixer i vam descobrir que teníem un interès comú: caminar. Ella ve del món de la il·lustració, és artista, i centra la seva obra en les derives. Així que ens vam posar a caminar. Partíem d'un tema que a mi em genera molt d'interès des de la perspectiva geogràfica, però que normalment no s'explica: el principi geològic d'on habitem. La terra és terra de veritat: una formació geològica. A Manresa i la zona de la Catalunya Central, fa 36 milions d'anys hi havia un mar. El fet que aquest mar s'assequés per diferents motius, fa que els paisatges que tinguem es puguin explicar; a través d'aquesta evolució geològica, en uns temps que no són els nostres. Nosaltres no sabem entendre què són milions d'anys.

- És difícil imaginar-se un mar de fa 36 milions d'anys ara i aquí.
Sí. Ja que la Clara sempre juga des de la pregunta, des de l'enginy espontani contemporani, a mi se'm va ocórrer proposar-li precisament trobar aquest mar. Així ens vam llençar a caminar el territori, per buscar-lo. I d'aquí ve el títol de la mostra: 'De buscar un mar i trobar un paisatge', perquè literalment és així.

- Què hi trobarem doncs, a l'exposició?
És una exposició que no acaba mai, pel tipus de proposta, seguirà sempre work in progress. És una proposta honesta, ja que estem pintant nosaltres mateixes les parets amb els set itineraris que hem fet. Rutes on pernoctàvem i només caminàvem tot conversant i documentant tot allò que estàvem veient amb relació als rastres d'aquest mar. I aquí hi juga molt l'imaginari. En aquest sentit coses que es poden veure a l'exposició el trenquen. La muntanya més alta del pla de Bages és un runam salí constituit de la sal d’aquest mar. La industria ho converteix aleshores en mineria i durant molts anys hi ha hagut molta producció. O un altre exemple; totes tenim una imatge molt simbòlica de Montserrat...

- La Moreneta, les muntanyes serrades, la mística, la catalanitat...
Doncs Montserrat abans era un delta. El lloc on arribaven tots els sediments dels rius a aquest mar anomenat Tethys. A més, la particularitat d'aquest delta és que hi havia diferents materials, per tant quan el mar desapareix l'erosió de l'aigua i el vent fan que els que són més tous s'esmicolin i desapareguin, i que els que són més durs es mantinguin. Això explica la forma actual de Montserrat.

- Què interessant! De sobte canvia la mirada, es fa una relectura de l'espai que habitem.
Sí. L'exposició se situa entre un relat gairebé oníric, i aquests temps geològics, vinculant així coneixement geològic amb rareses i particularitats que ens hem trobat. Aventures i desventures que ens han passat des del 2019. A més, té molt sentit que tot això s'expliqui a Manresa. La ciutat és la capital del Geoparc i totes aquestes especificitats geològiques són excepcionals. Aquest patrimoni forma part de la UNESCO. Així, d'alguna manera, el projecte tracta de valorar el que la gent desconeix i explicar-ho a través d'un relat vivencial: del fet de caminar, de l'experiència.