Judit Monclús
,
15/04/2019
Llibres

David Caño: “La poesia no és només escriure en vers, és una manera molt concreta de mirar les situacions”

El poeta guanya els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari ‘Un cos preciós per destruir'
David Caño

Foto: 

Cedida
David Caño
‘Un cos preciós per destruir’ s’ha alçat vencedora entre les 88 obres que aquest any concorrien al Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Ens haurem d’esperar a la tardor per llegir-la, que serà quan es publicarà dins la col·lecció Óssa Menor de l’editorial Proa. Per no fer tan llarga l’espera hem parlat amb el seu autor David Caño (Olot, 1980) per intentar desxifrar què ha fet valedor aquest llibre de poemes d’un guardó de tan prestigi al nostre país.
"Jo també soc dels que defensa que escriure poesia tancat en una habitació no té massa sentit sinó que és molt millor viure poèticament i intentar portar la poesia a totes les esferes de la teva vida"

- La teva manera de felicitar el Dia Mundial de la Poesia a les xarxes va ser amb un vers que diu: “La poesia és un furgar-nos el cos tan endins que espanta”, un avançament del que ha vingut després en forma de premi. Com has furgat a ‘Un cos preciós per destruir’ per haver acabat guanyant els Jocs Florals de Barcelona?
És un vers que surt en un dels poemes del llibre. El que pretenia era posar el cos al centre de la poètica i deixar palès que la poesia no ha de ser necessàriament  una cosa mental o lírica, o de la qual n’anem reflexionant al voltant de determinades situacions, sinó que també pot ser una cosa més o menys física perquè hi ha poesia en les vivències i en la vida quotidiana. Per tant, una manera de plasmar-ho i intentar fusionar el vers amb el que és la vida quotidiana, la pràctica, era aquest cos que es pot destruir de moltes maneres.

- Ens haurem d’esperar a la tardor per llegir ‘Un cos preciós per destruir’, però que hi trobarem al darrere d’un títol tan contundent?
El poemari està dividit en tres parts. Tots els poemes segueixen un fil conductor i intenten generar una atmosfera determinada. A la primera part, que seria una mica més de rauxa-passió i que compta amb noms de diferents ciutats, hi ha una reflexió al voltant de la vida en zones perifèriques en ciutats europees, amb caigudes d’imperis o civilitzacions o zones de ciutats que acaben sent frontereres on s’hi habita de determinada manera, lluny dels espais més gentrificats o més globalitzats de totes les ciutats. La segona part té un component més de desamor però es vincula bastant amb la primera. A la tercera hi ha un desenllaç que intenta unificar les dues primeres parts i obre un debat sobre les formes de vida en els entorns urbans i, en contraposició, en els entorns més rurals, més salvatges. Al llarg de tot el poemari hi plana una atmosfera de foscor i hi ha una dicotomia ciutat-poble però no des dels tòpics clàssics, sinó de formes de vida diferents.

- I aquesta dicotomia seria aquest cos o aquestes vivències en una banda i una altra?
Sí, de fet el tema d’‘Un cos preciós per destruir’ plana molt per les tres parts, és transversal. Sí que és veritat que hi ha una atmosfera de vides més al límit en què el cos està molt present, no només des d’una reflexió de les idees, sinó de cossos que viuen, que interactuen, que posen tota la carn a la graella... El cos és transversal a les tres parts. També hi ha elements de dolor físic, dolors de l’ànima, a vegades són alegries compartides entre cossos que apareixen per allà. Tenen una centralitat, però, en tots els poemes.

- Acostumem a relacionar la poesia amb l’exaltació de la bellesa però tu portes els versos cap a un camí més crític i combatiu. De fet, el jurat dels Jocs Florals destaca la cruesa del teu poemari...
Intento fugir del lirisme més clàssic o de posar molta metàfora per fer descripcions. Intento que siguin versos bastant contundents i durs que marquin les situacions, que siguin un element que poetitzi la situació però redactant-los de forma directa. Hi ha el poema ‘Beirut’ en què s’hi explica una situació molt dura i que acaba dient que ara sí, que ara ja pot plorar la poesia. Com que hi ha aquest component de la poesia que fa el ploricó, que sempre es dol molt, el poemari busca generar situacions tallants i contundents.

- Tornant al vers del principi, creus que aquesta capacitat de furgar és un privilegi exclusiu del gènere poètic?
Sí, jo penso que la poesia en definitiva és una manera de mirar. La poesia no és només escriure en vers, sinó que és una manera molt concreta de mirar les situacions i de veure-hi elements poètics en cada cosa. La poesia permet generar-te moltes preguntes i furgar-te físicament, com en algunes performances que faig, o fent autoanàlisi, que de vegades fa mal. De fet, tot el poemari és el mateix: pots entendre el vers des de la vessant més metafòrica o més lírica però també pot tenir aquest component explícit directe que et pot furgar físicament i que també espanta. A tots els versos s’hi pot fer aquesta doble lectura de la mateixa manera que es poden llegir des d’un element merament descriptiu que alhora pot esdevenir metàfora col·lectiva d’un món en descomposició, de zones al límit de les ciutats, etc. També té una anàlisi que transcendeix la situació concreta de la persona amb el jo poètic que està escrit.

- Escrit entre el 2017 i aquest 2019, en quin grau l’actualitat de país hi ha deixat empremta?
Aquest llibre ve després d’un anterior que es deia ‘Nictàlgia’ (Edicions Terrícoles, 2017) que van bastant lligats. Aquell era un llibre amb un component urbà molt fosc. Amb ‘Un cos preciós per destruir’ ho tanco i creo un desenllaç que intenta teoritzar o racionalitzar el que deia a l’anterior i intento obrir nous camins i donar més llum. És cert que no escapem mai de les realitats i dels llocs on ens ha tocat viure. Ens condiciona a l’hora d’escriure més enllà del que llegim o del que veiem pel carrer. És evident que estem en una situació de postcrisi generalitzada i de crisi de molts elements que s’havien donat per segurs acompanyats de la penetració de les xarxes socials, d’una manera de relacionar-nos entre nosaltres que està canviant, de ciutats que són zones de refugi, d’altres de globalitzades amb formes de viure bastant iguals... Això determina la composició del llibre.

- De fet, dius que la poesia t’ensenya a viure. Com ho fa?
Quan intentem autoanalitzar-nos, pensar o transcendir la nostra vida quotidiana que a vegades és tan urgent que no et dona temps d’aturar-te, cadascú troba una manera de fer-ho: algú medita amb música i amb les lletres de les cançons, algú altre se’n va a caminar o altres, a mirar pel·lícules. Quan dic que la poesia ajuda a viure vull dir que he trobat en aquest canal un espai on poder, per una banda, a partir de les lectures, pensar i reflexionar sobre determinats temes i, per una altra banda, posar-ho ordenat en situació a través del fet d’escriure. A vegades, la poesia ajuda a pensar i altres, més que pensar, ajuda a viure. Jo també soc dels que defensa que escriure poesia tancat en una habitació no té massa sentit sinó que és molt millor viure poèticament i intentar portar la poesia a totes les esferes de la teva vida.

- A partir d’aquestes reflexions, la teva intenció és arribar a alguna conclusió?
Només obrir preguntes ja és molt! No hi ha conclusions tancades i moltes de les preguntes que ens obrim, després, un cop tanques el llibre vol dir que en aquell camí no hi ha massa més. Publicar un llibre també és una manera d’oferir l’imaginari poètic que has estat pensant o creant i, a la vegada, de tancar-lo. El que passa és que després, segurament, s’obren mil portes més i mil dubtes més, que et porten a escriure més coses. Per això, tothom no publica només un llibre de poesia, sinó que va fent altres coses sempre. Llavors, les conclusions no són tals, sinó que són tancaments que necessites.

- Guanyar un certamen amb tanta història com els Jocs Florals t’ha suposat un punt d’inflexió?
Vaig estar molt content perquè jo havia publicat els meus dos primers llibres poemaris a partir de premis. Al 2007 vaig guanyar el premi Amadeu Oller amb els poemes inèdits de ‘Barcelona’ (Galerada, 2007) i al 2009 el premi de poesia Vila de Lloseta amb ‘He vist el futur en 4D’ (Moll, 2009). A partir d’aquí vaig obrir un camí de cinc llibres publicats directament amb editorials i m’he dedicat a fer diferents col·laboracions poètico-musicals. Ara, amb aquest llibre, em venia de gust tornar a provar el tema del premi. També buscava un ull extern perquè moltes vegades entrem en inèrcies pròpies de publicació que, més enllà de l’editorial que confia en tu i vol publicar, necessites presentar la teva feina en un lloc per veure aquesta valoració externa. És veritat també que en tots els meus poemes Barcelona i la poesia urbana hi és molt present. Llavors, els Jocs Florals era el premi que tenia més sentit que m’hi presentés malgrat la dificultat que comportava i el difícil que era guanyar-lo. Quan em van dir que l’havia guanyat, vaig estar molt content perquè era un repte que m’havia posat amb aquest llibre.

- Podríem dir que és un tancament d’etapa?
Sí. L’escriptor Lluís Calvo, en algun pròleg que m’ha fet, explicava que ‘Barcelona’ obria un camí amb una poesia més urbana, molt crítica i política. Els dos llibres següents eren similars però ja m’ubicava cap a una poesia crítica i transformadora que em feia sentir còmode i així vaig fent. Llavors, la següent fase és això que deies, ‘Res és ara ni això’ (Terrícola, 2013) i ‘Nictàlgia’, que són els dos llibres anteriors, que van obrir un camí d’autointrospecció i això es va anar fent gran fins arribar a ‘Un cos preciós per destruir’, que el tanca. En el fons sí que és un tancament, no sé si de trilogia, d’una estètica poètica que havia començat a apuntar amb ‘Res és ara ni això’ i que ara ha estat com una explosió per totes bandes.

- Em comentaves que escriure poesia tancat en una habitació no té massa sentit i que et calen altres vessants performàtics, són aquests els camins que ha d’emprendre la poesia per arribar al gran públic?
Penso que cadascú la poesia l’escriu i la viu com la sent. Hi ha gent que pensa que la poesia va d’escriure per ser només llegida i que s’incomoda molt quan es llegeix en públic. Però també hi ha tots els poetes de l’oralitat amb una poesia amb una rima molt clara per ser llegida i recitada. En el meu cas, quan escric ho faig pensant que serà llegida i no recitada, però sí que tinc incorporada una manera de fer de ja fa bastants anys que com que vaig per aquests llocs recitant o portant la poesia oral, la meva poesia ja té incorporada certa oralitat i musicalitat. Durant els últims anys, hi ha un camí que van obrir Xavier Sabater, Enric Casasses, i al qual després s’hi van incorporar Josep Pedrals i Eduard Escofet, que han donat pas a tot un circuit de recitals de poesia que tracten de portar-la a l’oralitat i fer-ne un espectacle. Ara mateix, L’Horiginal és el paradigma clàssic de lloc de trobada per aquests recitals a Barcelona. Penso que és molt interessant que hi hagi aquest circuit i que es llegeixi poesia perquè va néixer des dels trobadors no només per ser escrita, sinó també dita. I clar, quan la musiques, arriba a públics més amplis i no només a la gent que es queda llegint, o als que pensen que l’avorrirà. Quan de sobte la veuen musicada o dita de certa manera, els acaba interessant o agradant. No sé si el camí és haver-la de popularitzar al preu que sigui però sí que és interessant fer-ho perquè els poemes agafen un altre sentit.

També et pot interessar