Jump to navigation
- A la "declaració d’intencions per la posteritat", publicada al vostre blog el gener de 2018, acabeu amb un "Això no és una associació interessada d'individus, això és un grup unit per la necessitat. Així que seguirem aquí fins que deixem de ser Las Huecas”. Qui són Las Huecas?Nosaltres hem dit aquestes coses? Hem dit coses molt grans! Però té sentit per com han anat les coses. Las Huecas té una entitat per si mateixa, que no és que sigui la suma de totes sinó que és quelcom en si, i funciona com a col·lectiu perquè tant nosaltres com les dinàmiques que tenim pretenen ser-ho. El nom és com crear una ficció, una espècie d'alter ego que funciona en un altre estadi; al final és una identitat col·lectiva que hem generat d'una forma espontània, perquè si em preguntes per què és així no t'ho sabria dir. Sí que és cert, però, que quan hi som totes és quan funciona millor. Si algú se n'anés de Las Huecas, ja no seria Las Huecas. Potser m'equivoco, però és probable que si alguna un dia diu "plego", pleguem totes.
- Aquest nou cos, aquest alter ego que és Las Huecas, com s'ha anat constituint?És important dir, crec, que al principi sí que hi havia una jerarquia molt marcada de qui és dramaturga, qui és actriu o qui és tècnica. Una estructura piramidal clàssica del teatre, machirula. Perquè realment és una cosa molt machirula: el director que organitza no només l'escena, sinó també la vida de l'actriu dins l'escena. Al principi seguíem aquests rols perquè són els que hem après des dels estudis més reglats que hem cursat; l'Institut del Teatre, per exemple. Al llarg del temps i després d'esforços reals, de fer fins i tot teràpia de grup, hem iniciat un procés per tal d'horitzontalitzar el procés creatiu, i això és quelcom que ara encara estem treballant. És molt complicat funcionar de forma col·lectiva de veritat.- Us heu anat construint a partir d'un procés d'aprenentatge.Totalment. Totes tenim les nostres contradiccions, les nostres coses, i en tenim un munt! Ja et dic, hem fet teràpies de grup, però perquè això per nosaltres ha sigut i segueix sent una escola. Estàvem estudiant encara quan iniciàvem aquest projecte. La Sofia, per exemple, va aprendre a fer espais sonors amb Las Huecas. És interessant perquè al final és una xarxa des de la qual nosaltres ens hem anat desenvolupant laboral i artísticament.- Fins i tot heu fet un còmic i un grup de música, veritat?L'any passat, quan vam començar a treballar aquí a l'Antic Teatre, vam voler fer un treball sobre el territori que l'envolta. Pensàvem en com es podia relacionar amb 'Projecte 92', i ens vam adonar durant el procés que no sabíem fer-ho. No podíem fer una investigació etnogràfica de la zona. Llavors vam decidir fer un còmic sobre la nostra impossibilitat i les reflexions que havíem extret d'estar pel barri. I sí, a part d'això també hem fet un grup de música amb l'excusa de la peça escènica. Tot això, com dèiem, són processos d'aprenentatge i crec que aquest desbordament és també un tret característic del col·lectiu.
Las Huecas
- Tot això forma part del procés de creació del primer espectacle. Com va ser?Aquest primer espectacle va néixer de quelcom molt més clàssic: tinc un text, escenifiquem, i assaig-error. Tot aquest procés va ser molt més jeràrquic del que ens hagués agradat, perquè encara que puguis tenir la voluntat de fer-ho des de l'horitzontalitat necessites temps per desaprendre. És per això que progressivament 'Projecte 92' s'ha anat obrint. Amb això vull dir que, per exemple, jo tinc el rol de directora i dramaturga però les necessitats i les opinions de les actrius són importantíssimes. De les converses que han sorgit durant el procés de creació de la peça s'han anat proposant i modificant coses. I ara, en el nou projecte que estem treballant ho fem de forma totalment horitzontal, és a dir, ens hem organitzat, i hem assumit rols independentment de l'anterior jerarquia piramidal.- I com vau arribar a saber de què volíeu parlar?A l'inici, amb l'Esmeralda teníem una inquietud compartida relacionada amb intentar parlar de qui som, o fins i tot de descobrir-ho. I el tema va sorgir indagant en l'origen dels nostres orígens: què passava contextualment en el moment en el qual vam néixer? Totes som de la primera meitat dels 90 i vam començar a trobar els vídeos de les Olimpíades i a pensar: "Ostres, això és una performance increïble!" I ens vam adonar que més de 25 anys després, som en un altre lloc completament diferent. És a partir d'aquí quan vam començar a parlar d'això entre nosaltres: la nostra infància, l'escola, l'esport, els processos que cadascuna havia tingut de feminització: tots cruels.- Perquè és impossible deslligar la perspectiva feminista de tot aquest procés.Evidentment aquí hi ha una intensió molt clara en una perspectiva feminista, la importància del relat personal versus el relat històric hegemònic. Nosaltres sempre treballem des d'aquí; hi ha quelcom polític de base que totes compartim completament, i sense això penso que no funcionaria com funciona. Hi ha coses que ens afecten per igual o temes que solem tenir el mateix biaix, podem tenir algunes discussions, però per nosaltres és molt important la política i tot allò polític: el cos, la feminitat, les nostres vides dissidents pel que fa a identitat sexual. De fet, ja en els estudis sentíem que estàvem una mica als marges, a les perifèries de la Institució. I no és qüestió d'enaltir que érem diferents, sinó que potser no encaixàvem en un rol de feminitat d'actriu, tot i que després som totes la mar de normatives dins el que cap.- Després de gairebé tres anys de 'Projecte92', de 27 anys des de les Olimpíades, què sabeu sobre la relació entre la vostra identitat i la Barcelona Olímpica?A nivell més poètic o conceptual podríem dir que Barcelona es va feminitzar: hi va haver uns senyors que van decidir com havia de ser la ciutat. I la ciutat s'havia de posar guapa. I és aquest argument higienista; neteja, urbanificació i identificació, que és cent per cent compartit amb una creació de la feminitat molt en voga durant els 90. Nosaltres hem crescut amb aquesta idea que hem de ser netes i polides, identificables, en un gènere concret i en una feminitat concreta, sempre dins d'uns límits. I en aquest sentit Barcelona era una mica el mateix, no és que ho digui jo, sinó que llegeixes els textos que es publicaven al 86, quan es va declarar Barcelona Ciutat Olímpica, i és molt fort veure com van totalment en acord amb la literatura per parlar de la feminització d'una nena d'aquella època.
- 'Barcelona posa't guapa'.És que és clar, 'Barcelona posa't guapa' i d'aquí a 'Barcelona neta'... Per què personifiquem tant aquesta ciutat? I per què la feminitzem? I qui és que la feminitzava? Si ho penses és molt pervers, és perversíssim. Barcelona no és una dona i menys una Judit Mascó. En el fons es tracta d'intentar limitar i identificar la ciutat per després poder-la vendre, convertir-la en un producte. I una vegada la ciutat en què vius s'ha convertit en un producte, tu et converteixes també en un engranatge d'aquesta màquina de producció.- Per tant 'Projecte 92' va dirigida a les vostres coetànies?'Projecte 92' crec que ha anat dirigida tant als nostres pares com a nosaltres, sí. A ells per dir-los: "mireu-vos al mirall!" Com a nosaltres per dir: "intentem elaborar plegades un relat crític de quins són els nostres orígens per poder entendre quins són els nostres presents". I tot i que hi ha moltes de les nostres crítiques que ja s'havien fet al seu moment: gent que era jove als 90 amb una certa perspectiva crítica i política ja ho veia i potser els estem venent la sopa d'all. Però les persones que naixem després hem de poder fer el nostre procés de reconeixement. Per això intentem ser honestes amb com ho veiem nosaltres i amb on ens trobem. Interpel·lem a les nostres coetànies i coetanis perquè al final compartim un imaginari molt fort i uns ítems molt clars.
- Podem dir que 'Projecte92' s'ha acabat ja? I ara què?Si, s'ha acabat i creiem que està bé que s'acabi ara. L'abril del 2020 estrenem 'Aquelles que no han de morir' a la Infinita de l'Hospitalet, on actualment estem treballant com a residents. La idea és que si abans miràvem cap al passat per entendre el nostre present, ara mirem cap al futur i ens preguntem quina és la vida que portem en relació a això. Mirar cap al futur inevitablement vol dir pensar en la mort i treballarem el tema de la mort, de la nostre mort, i què vol dir per nosaltres la mort. Curiosament és un tema que s'ha explotat molt aquest any; però nosaltres sempre anem molt més a poc a poc en els temps de les nostres produccions per una banda perquè no volem autoexplotar-nos, i per l'altra per la forma de creació col·lectiva. Qui hagi fet militància o activisme sap perfectament que l'assemblea vol temps. Ara, és molt més gustós després quan es prenen les decisions perquè tothom se sent molt més reconegut en el projecte i per tant més implicat.Las Huecas- En una societat com l'actual, immersa en les pantalles, en les imatges i les representacions, com hi pot encaixar el fet escènic?Pensem coses diferents dins el col·lectiu. Avui en dia que sembla que la presènca del cos, l'aquí i l'ara, sigui maravellós i subversiu en sí. Parlo en relació a un tipus de teatre que juga amb llenguatges no tan clàssics i més performatius, en treballar les accions. El treball del cos i de la presència i del present, és quelcom que ha passat durant tota la vida, i suposo que avui en dia es percep així perquè dialoga amb aquesta constant representació. Amb tot això, el paper del teatre més que mai ha de ser primer de tot de repensar-se perquè això de fer ficcions tancades en si mateixes, representacions d'espais i temps... I després ha de reivindicar la seva importància entenent que som treballadores del present, de l'acció i del cos. El que passa, crec, és que hi ha una certa usurpació, amb tots els respectes, per part de les Belles Arts, que han descobert el cos quan el teatre ja feia molts anys que l'estava treballant. Cal un reconeixement històric i polític de les tasques que ha dut a terme cadascú.- I com s'ha de projectar de cara el futur?Per mi el teatre no morirà mai. Potser les pantalles es poden acabar, o no, no ho sé, però sempre hi haurà una persona que explicarà una cosa davant d'algú que l'estarà escoltant, o algú que farà alguna acció i algú altre l'estarà veient. A no ser que s'extingeixi la humanitat, que també podria ser, i llavors el teatre ja no hi té absolutament res a fer. Perquè és evident que el teatre només serveix per res, i crec que això està molt bé. Des del teatre podem aprendre coses, passar-ho bé i fer amics, i si bé és cert que això ja no és res, crec que és important vindicar que hi ha coses que els humans fem que són inútils.
Web Las Huecas Instagram Las Huecas
