Jump to navigation
- 'Valenciana (la realitat no és suficient)’' arriba els dies 28 i 29 de juny al Teatre Goya en el marc del Grec. Com van anar les funcions al Teatre Principal de València?A ‘Valenciana’ fem un retrat de la societat valenciana als anys noranta. Jo crec que, de fet, és un retrat de la societat espanyola en general. A l’obra es parla d’aquest final de les llibertats que havia portat l’inici de la transició als anys vuitanta. En aquest retrat hi ha imatges, situacions i successos que no són agradables. És veritat que hi ha hagut una part del públic a qui l’obra no ha satisfet però també és cert que hem anat guanyant públic a mesura que avançaven els dies de funció i molta gent ha sortit encantada en veure aquesta visió crítica dels anys noranta. Els noranta ens queden lluny, però no tant, perquè hi ha algunes coses dels anys noranta que estan passant ara.- A ‘Valenciana (la realitat no és suficient)’ parleu de fets que han marcat l’evolució de la societat espanyola.Sí. D’una banda, el crim d’Alcàsser va suposar el final de les llibertats de molta gent, especialment de les dones. A l’obra també es parla de la corrupció. Volent, d’alguna manera, evitar el perill al carrer i aconseguir més seguretat, vàrem donar el poder a gent més conservadora però que moralment no tenia aquesta consciència. I això va passar a València, passa a la resta de l’estat, passa també aquí, a Catalunya. Triem opcions polítiques que aparentment garanteixen l’ordre però que en realitat estan molt podrides: hi ha més policia però no hi ha policia que vigili a qui governa. I, finalment, l’obra també aborda la ruta del Bakalao o la ruta Destroy, que va significar una explosió de llibertat o d’hedonisme, i que després es va acabar degradant perquè no es va saber gestionar bé, perquè es va demonitzar. Es van fer una sèrie de reportatges que assenyalaven allò com si fos una mena de Sodoma i Gomorra i la ruta va acabar atraient gent interessada a deixar sortir la seva ràbia més que a gaudir de la festa. Aquest va ser el seu final, que coincidia amb una etapa de retrocés de les llibertats i també de molta ràbia per part del jovent que veia que no tenia un futur clar.- També has tingut en cartell recentment a El Pavón Teatro Kamikaze el programa doble Teatro Documento amb ‘Port Arthur’ i ‘Jauría’. ‘Jauría’, basada en les transcripcions del judici de ‘La Manada’, ha generat reaccions molt intenses entre el públic. Com heu viscut aquesta experiència?La vivència amb ‘Jauría’ ha estat increïble. Evidentment, el fet de presentar ‘Jauría’ i ‘Port Arthur’ juntes, ha estat molt important per a mi. Estic molt satisfet que El Pavón Teatro Kamikaze hagi fet aquesta aposta. Però, realment, amb ‘Jauría’ sabíem que era un tema molt delicat i perillós. Fins i tot abans d’estrenar s’havien fet moltes lectures esbiaixades. Sense saber el contingut de la funció tothom s’imaginava coses molt extremes que ni molt menys apareixen a l’obra. ‘Jauría’ s’ha convertit en una bomba emocional. Tot l’equip, tots els que hi hem participat, sabem que hem format part d’un fenomen que segurament no viurem mai més. ‘Jauría’ afecta els espectadors d’una manera com no els afectaria cap ficció. De ‘Jauría’ ha sortit gent realment colpida i transformada, especialment homes, que es fa moltes preguntes sobre quina és la seva relació amb les dones. D’altra banda, s’ha produït una sensació de comunió entre molts espectadors i la víctima. Jo crec que ha estat al·lucinant. Jo no vaig poder assistir a cap de les funcions de dilluns que es feien per als instituts però m’han explicat situacions realment molt colpidores. Un dia una noia de 16 anys es va aixecar i va explicar que havia estat agredida sexualment per un familiar des de feia deu anys. Va dir que ara ja ho podia explicar. I, clar, allò, enmig d’una sala, quan s’està fent el col·loqui després d’una funció, és absolutament colpidor però també transformador. Tots els que estaven allà van quedar en xoc. Jo crec que és una de les virtuts del muntatge: fa sentir gent que segurament se sent sola més acompanyada. Aquest és el canvi especial d’aquest cas, que una noia decideix fer un pas endavant, tirar endavant una denúncia que molta gent li hagués dit que no fes, anar a judici amb molta fortalesa, afrontar un judici esbiaixat i molt controlat per les defenses… aguantar tot això i al final sentir que forma part d’un col·lectiu, sentir que la resta de dones i la resta de la societat li dona suport a ella. Això es pot percebre, jo crec, durant la funció i després de la funció.Els actors i l'actriu de 'Jauría' | FOTO: Teatro Kamikaze- Has parlat del concepte “transformació”. Pot el teatre transformar la societat?No crec que en siguem capaços. De fet, l’objectiu utòpic és transformar un sol espectador. Però és cert que en el cas de ‘Jauría’ ja tenim proves que això es pot fer. I suposa una satisfacció brutal perquè sabem que està sent curatiu per a molta gent. Malgrat ser una funció molt dura i que et deixa sense alè, perquè el text ja era dur i el muntatge és molt emocional, acaba quedant dins la gent una vivència que s’emporta amb molt de valor.- El text, com en el cas de ‘Port Arthur’ i ‘Ruz - Bárcenas’, és realitat pura i dura?Sí, totalment. Existien les transcripcions dels judicis, de les declaracions dels acusats i de la denunciant. El que vaig fer va ser una estructura una mica diferent que en el cas de ‘Ruz - Bárcenas’ i ‘Port Arthur’. En aquestes dues obres tenia l’estructura d’un cara a cara però, a ‘Jauría’, la quantitat de personatges que podien sortir si mantenia els diàlegs em sortia molt alta, entre dotze i catorze. Era massa gran per fer un muntatge. Així que vaig aplicar una estratègia diferent: tots els personatges van narrant en paral·lel, a partir de les seves pròpies respostes reals, la seva versió dels fets. I això és el que ens va transportant. Veiem com la narració comença molt semblant, va divergint, i veiem també com els fets i judici afecten a uns i a d’altres.- Aquest any també s’ha estrenat ‘La dansa de la venjança’, dirigida per Pere Riera. I també ha deixat el públic commocionat.Aquest any ha estat un any d’obres molt dramàtiques i dures. ‘La dansa de la venjança’ està escrita amb la voluntat que no hi hagués ni un sol acudit. Afortunadament, en Pere Riera, en Pablo Derqui i la Laia Marull han trobat algun moment amb algun punt còmic i, fins i tot, dolç. Però estava escrita amb la voluntat que fos absolutament seca i dura, el més dur que havia escrit mai: buscava el drama absolut. Es tracta d’una batalla campal dialèctica entre un home i una dona que s’acaben de separar però que encara no han resolt prou bé què en faran de l’educació del fill que tenen en comú. I tant un com l’altre sospiten que l’altra persona pot educar-lo perquè sigui allò que més detesten: que s’assembli massa a la persona que tenen al davant. I en aquesta batalla hi ha reflexions sobre l’educació, la felicitat, les malalties mentals, el masclisme, el maltractament… que van explotant fins a un final que ja no permet tornar enrere.Laia Marull i Pablo Derqui a 'La dansa de la venjança' | FOTO: Villarroel Teatre- Parlem ara de futur. Podrem veure ‘Gazoline’ a la propera temporada del TNC, a partir del 12 de febrer. És un text teu que porta a escena La Joven Compañía sota la direcció de José Luis Arellano García.‘Gazoline’ es va estrenar a Madrid, al Teatro Conde Duque, i la temporada vinent arribarà al TNC amb el projecte de La Joven Compañía. Transporten al TNC el que fan a Madrid que és: tots els dies, funcions matinals per als instituts i després funcions puntuals de vespre per al públic en general. Tenim moltes ganes de veure com el públic jove de Catalunya rep aquesta història. És un equip molt potent amb cinc actors molt joves racialitzats. Han nascut aquí o han viscut tota la vida aquí i se senten per primera vegada explicant una història que va amb ells. Jo tenia moltes reserves amb ‘Gazoline’ perquè, a banda que era una història que havia escrit feia força anys -tot i que l’havia reescrit fa dos- em feia por que la meva reflexió sobre la identitat personal i racial d’una persona fill d’immigrants a un país com França s’allunyés de la realitat. Però aquests actors s’han fusionat amb els personatges i han anat descobrint que moltes de les situacions que es viuen a l’obra ells les han viscut amb família, amics, gent pròxima... Ha estat un procés molt maco, sobretot perquè son tres nois i dues noies que pràcticament debuten al teatre. Alguns d’ells és la primera funció que fan i tenen una energia, unes ganes i una entrega fora del comú.'Gazoline', de La Joven Compañía | FOTO: La Joven Compañía- Després que tots aquests textos teus hagin cobrat vida als escenaris en tan poc temps, què toca ara?Ara toca una mica de repòs, reubicar i començar a pensar en el que ve a la temporada que ve. M’he de posar a escriure perquè aquest any ha estat al·lucinant en el sentit que he pogut estrenar tot el que tenia al calaix. M’he quedat a zero! Toca fer prospecció d’idees i crear noves obres. Jo crec que d’aquí a una temporada podré estrenar nous projectes.- I el projecte sobre Jordi Pujol? Com ha quedat aquest tema?Era una producció molt gran i de moment està en standby. No vull matar aquest projecte perquè em sembla que és un material molt interessant. Però és una producció molt gran, amb catorze actors. Afortunadament he pogut tenir un encàrrec d’un teatre públic de València però de teatres públics d’aquí Catalunya fa molt de temps que no hi ha un encàrrec en aquest sentit. Crec que tinc molta sort de tenir els companys de Madrid que tenen ganes i s’interessen per fer projectes arriscats. Jo crec que a Barcelona estem tirant una mica enrere en aquest sentit. No hi ha tanta voluntat de risc. Per un projecte tan gran com aquest del Pujol necessitaríem el suport d’un teatre públic. Però també és cert que necessitaríem buscar un moment més adequat. No sé si la situació política actual, tan canviant, ens permetria analitzar i reflexionar sobre el temps del pujolisme amb prou fredor i prou distància. Tinc la sensació que la lectura per part del públic estaria massa relacionada amb la immediatesa. M’ha passat amb altres obres que parlen de qüestions polítiques i en un moment tan canviant costa que el públic faci una passa enrere i s’ho pugui mirar amb distància. Amb ‘Valenciana’ s’ha pogut fer perquè han passat 25 anys i ara estan en una situació més o menys estable però aquí jo crec que en el moment convuls que estem vivint, costa una mica.
Web Jordi Casanovas Web Teatre Goya
