Jump to navigation
- El món escènic compta amb un bon elenc professional al backstage. Quina és ben bé la tasca dels dissenyadors de vestuari?Ara sembla que estem en un moment en què tot va cap a trencar els límits en tots els sentits, en deixar-se fluir, i això també passa en el terreny creatiu. Dit això, la feina del dissenyador de vestuari escènic o figurinista rau en tot el que té a veure amb la plàstica, la imatge i la part visual dels personatges o aquelles entitats que estan a l’escena. Normalment parlem de personatges, és a dir, una entitat que té una memòria, s’ubica en un espai i moment històric… però no sempre és així, com passa en la dansa o el teatre contemporani.
- Quin procés se segueix per elaborar un vestuari escènic?S’inicia des de la concepció del vestuari i comporta una reflexió general sobre l'obra i també de qui és cada personatge, què li està passant, per què, com es vol posar en escena… Aquesta reflexió inicialment la solem fer de manera conjunta tot l’equip artístic. Fem una sèrie de reunions per acotar què explica l’obra, què volem plasmar, amb quin llenguatge, des de quin punt de vista o amb quina estètica, entre altres coses. És un treball de conceptualització. A partir d’aquí, quan està més definit, cadascú passa a fer-se càrrec de la seva àrea i porta cap al seu terreny les idees en què hem treballat.
- El treball en equip deu ser clau.És una feina que en algun sentit pot ser solitària, però jo la treballo molt des de l’equip. Si el tipus de producció ho permet, treballo amb un ajudant, una persona de caracterització i un sastre o modista. Després de les reunions inicials hi ha les més concretes, en què només parlem amb la direcció del vestuari i dels personatges. En aquest punt començo a fer esbossos, faig propostes i em vaig apropant al disseny del que creiem que ha de ser. Tot queda definit a través dels dibuixos dels figurins que faig.
Marta Rafa, a l'esquerra, durant una sessió de treball | Foto: Fèlix Pons - Llavors ja es plasmen els figurins en unes peces, uns teixits?És quan cal valorar si les peces es compren, es confeccionen, si s’han de manipular… Jo busco els materials i qui farà la confecció. A les proves de vestuari, veig si cal variar algunes coses, i després faig les pàtines, els envelliments o el que convingui. Ens encarreguem de tots els elements que porta el personatge i que el defineixen, això pot incloure elements com les joies, una bossa o un paraigua, posem pel cas. I també la caracterització: el pentinat, el maquillatge, si té una ferida, un tatuatge… Tot això també defineix el personatge.
- Arribats a aquest punt, es pot dir que el disseny del vestuari escènic està llest?No, després assistim a molts assajos per veure si tot plegat funciona. El vestuari també ha d’assajar i veure si comunica el que preteníem i si és pràctic per dur a terme l’escena. La meva feina acaba el dia de l’estrena, tot i que intentem que els actors abans ja s’hagin pogut fer seu el personatge amb tot el que comporta i el tinguin integrat.
- Quina diferència essencial cal tenir en compte per al disseny de vestuari per a arts escèniques?Jo no dissenyo un vestit, jo ajudo a generar un personatge i aquest és l’objectiu de la meva feina. I no només és un personatge, sinó un personatge en relació amb tot el que hi ha al seu entorn. La meva feina està lligada a uns objectius comunicatius i de relat. En canvi, l'objectiu de la moda consisteix en la peça en si. La moda pot estar inspirada en una tendència, un tema artístic o un motiu que serveixi d’inspiració de la creació, però és només un esperó inicial. La meva feina no té res a veure amb això. Tampoc no té res a veure amb el que se’n diu estilisme, perquè jo no busco l’estil d’un personatge. Jo no vesteixo ni un actor, ni un personatge, sinó que el genero. No em pregunto “què li posaré?”, sinó “què explica? Qui és aquest personatge dins de la història? Què li està passant? Quin rol té?” Aquesta és la diferència. Jo puc tenir un món creatiu propi, però sempre està en diàleg i al servei del que estem posant en escena. Això cal tenir-ho molt clar i és una cosa que veiem en alguns espectacles, que algú ha fet una proposta increïble que fa que caiguis d’esquena quan s’obre el teló, però després no té recorregut escènic perquè no genera relat.
- Per arribar a aquest punt, acadèmicament t’inicies com a estudiant d’interpretació a l’Institut del Teatre. T’has centrat en el treball i la modulació del personatge des d’una altra perspectiva. Per què?En sortir de l’Institut del Teatre, el 1992, el context era el de post Olimpíades i una crisi cultural molt bèstia. No hi havia feina. Jo era alta i no encaixava en el perfil de papers de joveneta. Sentia que era complicat entrar en el món de la interpretació, així que vaig seguir buscant. Si no em sortia res d’actriu, podia atacar el personatge des d’una altra banda. M’interessava el procés de creació i el vestuari, així que vaig anar a una escola de moda. Però el personatge escènic no és moda, així que en acabar vaig voler saber més sobre espai i llum.
- La teva formació és variada i dius que ets tastaolletes de vocació. Hi ha perfils laborals que requereixen saber una mica de tot més que una especialització?Sóc curiosa, m’agrada anar-me formant, però la realitat és que jo en faig una de cosa, que és el vestuari escènic. El que passa és que tots els coneixements van sumant i una cosa porta a una altra. No és el mateix dur a terme un projecte havent vingut d’un món i amb uns coneixements, que d’un altre. Entre companys, ens adonem de com abordem la nostra feina i les diferències que hi ha, perquè cadascú té el seu bagatge.
- Com diries que es plasma cada una d’aquestes parts al resultat final de les teves obres?Estudiar Història de l’Art m’ha ajudat a adoptar una mirada més analítica i amb més referents. Abans la meva feina era més intuïtiva. També m’ha ajudat molt a donar classes, per tenir més recursos i generar un pensament al voltant del que és ben bé el disseny escènic. No sé si es nota en el resultat final, jo crec que més aviat és un procés intern propi que va fent pòsit. El coneixement t’obre portes però no tan sols davant teu, sinó també dins teu, per fer connexions.
- El teu bateig en el disseny del vestuari escènic ve gairebé per atzar. Ens ho expliques?Estudiava moda llavors. Un dia ens vam trobar pel carrer amb l’Àlex Rigola, que havia estudiat amb mi interpretació. Em va dir que s’estava encaminant cap a la direcció i si volia col·laborar en un projecte pel qual necessitava uns esbossos i els vaig fer. El muntatge va tirar endavant i pels següents projectes també va comptar amb mi. La meva carrera és absolutament orgànica, sento que una cosa m’ha portat a l’altra, alhora que he treballat de valent, amb predisposició, i mai no he deixat de formar-me.
- Et defineixes com a estudiant eterna. Cap a quin vessant t’agradaria seguir ampliant coneixements?Per interès personal, tot i que tot reverteix allà mateix, m’agradaria aprofundir en l’àmbit de la comunicació. Donant classes m’he adonat que m’interessa i em va molt. M’agrada parlar i explicar el que a mi em fa vibrar, que en aquest cas és el vestuari i les arts escèniques en general. No sé si seria la comunicació a través de la recerca, o potser més de la divulgació, però m’interessa. Amb les classes he après molt, perquè crec que donar classes és especialment aprendre i també posar en crisi moltes coses. Sempre havia dit que mai no em dedicaria a la docència, i ja porto deu anys impartint classes de vestuari i escenografia a l’Institut del Teatre.
- Durant la teva trajectòria has rebut diversos premis per la teva feina. El més recent, el premi de la crítica amb 'El quadern daurat'. Què suposen per a tu aquests reconeixements?Treballo en una cosa que m’agrada i en què crec, però quan ho faig no penso si allò agradarà a crítics, a públic o si és de premi. Cal dir que les feines de l’equip artístic de vegades són difícils de discernir per part del públic, que potser no veuen tant l’espai, la llum, el vestuari… com als actors. Penso que si de vegades un crític no ha dit res d’un disseny de vestuari o d’una il·luminació, potser ens ho hem de prendre com que està ben integrat, però altres vegades fa la impressió que costa de veure la nostra tasca. Així doncs, rebre un reconeixement suposa que algú s’hi ha fixat i a més ho ha vist amb bons ulls. I m’alegra molt, i tant!
- La tasca de l’equip artístic té tendència a quedar en segon terme?Culturalment la feina d’actors i directors ens crida més l’atenció, són més llamineres. Fa poc assistia a una conferència dels directors de vestuari nominats pels Òscars. Una d’elles deia que no deixava de ser xocant que quan el públic veu, en aquest cas, una pel·lícula, clar que veu als actors, però en canvi la feina de vestuari no, i no surten pas despullats! I si així fos, no seria aleatori. És a dir, la imatge del personatge és tot el que el compon, el vestuari està present a tot arreu, a cada moment de la pel·lícula, però a vegades sembla invisible. El fet és que és quelcom que s’integra amb la interpretació. Hi ha molta pedagogia a fer, i això intento fer jo. També ho faig quan ens posen al sac de l’equip tècnic. Nosaltres no som tècnics, sense desmerèixer-los per a res, però som equip artístic, som creatius. En qualsevol cas, potser a nosaltres no se’ns veu, però la nostra feina és molt visible.
Facebook Marta Rafa Web Recomana.cat
