Jump to navigation
- ‘La motxilla de l’Ada’ neix d’una experiència propera.Txell Botey: Nosaltres fem espectacles sobre allò que passa al nostre voltant. Fa aproximadament tres anys que els pares del Quim, un amic de la nostra filla, ens van explicar que ara el Quim era la Carla. En un primer moment ens va impactar, però és cert que la nostra filla, la Nora, sempre ens deia que el Quim era una nena, que no entenia per què tothom s’entestava a qualificar-lo com a nen. En l’espectacle hi ha alguns paral·lelismes amb la història de la Carla.Xavi Idàñez: A més a més, hem parlat amb pares de nens i nenes trans, amb alguna persona trans...
- Expliqueu una història molt positiva, a través dels pares de l’Ada que gairebé sembla que sigui una festa, amb grup de música inclòs: Els tietes.T.B.: Quan ens hi vam posar volíem fer una història lluminosa, cap drama. Moltes famílies ens comentaven que una vegada s’accepta, tot flueix d’una manera molt natural.X.I.: El Jordi Palet que ha escrit el text i la dramatúrgia, fent les entrevistes a pares i mares, va detectar que són unes persones que s’impliquen molt, molt activistes; però al mateix temps estan esgotades de donar explicacions sempre. Nosaltres dos representem els pares de l’Ada en una conferència accidentada.
- Ara bé, l’Ada no la veiem en cap moment.T.B.: És un debat que vam tenir, les persones cis ens sentim molt més tranquil·les quan les persones trans no semblen trans. Què més dona? Quin problema hi ha en què una dona tingui veu d’home o penis? No volíem crear una identitat concreta perquè hi ha nenes trans que fan el passing d’una manera o d’una altra. Que cadascú faci el procés fins on vulgui.
Representació de 'La motxilla de l'Ada' | Foto: Cedida - Durant molts anys, i no en fa tants, tot allò que envolta les identitats de gènere i les persones trans ha estat un tabú i no sabíem ben bé com abordar-ho, com parlar-ne... Com ha estat el procés de producció?T.B.: Quan ens hi vam posar no pensàvem que fos un tema que aixequés tanta polseguera. Hem llegit contes, novel·les, la recopilació ‘Teatre trans’ del Marc Rosich, hem parlat amb pares i mares... Hi ha una part del col·lectiu feminista que no accepta les persones trans, a mi em va semblar increïble.X.I.: Vam llegir moltíssim i va haver-hi un moment que vam haver de dir prou perquè al final només volíem explicar una història. És un tema amb moltes derivades, però el teatre ha de poder explicar històries sense complexos com la d’una nena trans.
- En una de les primeres escenes de 'La motxilla de l’Ada' representeu com es comença a carregar aquesta motxilla dels infants quan encara ni han nascut i ja determinem si és un nen o una nena pel seu sexe.X.I.: És una obsessió que tenim abans de néixer, segons si és nen o nena ja et planteges si jugarà a futbol o no. No te n’adones i ja l’estàs marcant.T.B.: No som fonamentalistes. És impossible en la societat que vivim criar una nena de manera neutra, però hem d’esforçar-nos per ampliar les possibilitats. Que cadascú sigui com vulgui!
- Tot plegat crea una motxilla que després el mateix nen o nena se n’ha de desprendre, de desconstruir-se...T.B.: Quan ets nen tot és més fàcil per a tu mateix i perquè la gent del teu voltant ho accepti. Conforme passen als anys, aquesta motxilla pesa més o és més incòmode.X.I.: El Jordi Palet, el dramaturg, només va parlar amb un nen trans perquè ells mateixos no tenen la necessitat d’explicar-se, de psicoanalitzar-se. I a posteriori tampoc volen parlar de quan eren persones del gènere contrari. Nosaltres expliquem la història des de la visió dels pares.T.B.: Molts d’ells ens comentaven que el seu fill havia fet un bon trànsit de nen a nena o a l’inrevés, però ara havia d’acceptar que era un nen o una nena trans, un fet que el condicionarà tota la vida.
Representació de 'La motxilla de l'Ada' | Foto: Cedida - L’estrena al Festival Grec arriba en ple debat sobre la llei trans.T.B.: La llei que volien aprovar contemplava que les persones trans se sotmetessin un temps a teràpia, com si fossin malalts mentals. Quan vam preguntar als pares si hi havia alguna cosa que no volien que sortís a l’obra, tots van coincidir: bates blanques, no! La identitat de qualsevol tipus, qui te la pot imposar?X.I.: La política sempre va tard i la societat sempre va per davant. Si escoltéssim els joves de tretze-catorze anys ho enllestiríem ràpidament.
- Vau fer la preestrena a la Mostra d’Igualada i en aquesta edició vam poder veure espectacles que parlaven dels plàstics que s’acumulen al mar, de l’odi a les xarxes socials, de la migració i l’acollida... Què interessant que el teatre parli de qüestions que estan al carrer.T.B.: Moltes companyies, fins i tot a partir d’alguns clàssics, estan parlant de temes que ha d’abordar la societat. La dramatúrgia contemporània ha arribat al teatre familiar per quedar-s’hi. Els espectacles han de generar preguntes, que pares i fills es qüestionin coses, que siguin motor de diàlegs... No volem donar respostes ni alliçonar a ningú, però sí obrir els ulls.
- La categoria de l’espectacle és de "públic familiar", però realment el poden anar a veure famílies amb nens o persones adultes sense canalla.T.B.: Nosaltres ho reivindiquem sempre! Fem obres de teatre que són per a nens i per a grans. Això el cinema ho ha fet molt bé, hi ha moltes persones adultes que van a veure pel·lícules qualificades d’infantils.X.I.: És teatre familiar que pot anar un grup de joves o una persona adulta sense fills. Hi ha moltes companyies que estan fent coses precioses. No som teatre de segona.
Web Teatre al detall
