Anna Zaera
,
26/06/2018
Espectacles

Clàudia Cedó: "Els dols en general són tabú. Però la mort d'un nonat és molt tabú"

La dramaturga presenta 'Una gossa en un descampat' a la sala Beckett en el marc del festival Grec
Clàudia Cedó

Foto: 

Anna Zaera
Clàudia Cedó
L’autora, Clàudia Cedó (Banyoles, 1973), va haver de canviar el guió quan, després de cinc mesos d'embaràs, va perdre el seu fill el setembre passat. Com a dramaturga resident de la Sala Beckett va proposar traslladar la seva experiència personal en una obra teatral que s'acaba d'estrenar amb el títol 'Una gossa en un descampat'. Sergi Belbel la dirigeix amb un repartiment encapçalat per Maria Rodríguez i Vicky Luengo, dues actrius que representen el conflicte interior de la protagonista, obligada a superar un traumàtic dol després d’avortar. El descampat com a metàfora del dolor i la pèrdua es converteixen no només en l'escenari real de l'obra, sinó en tot un joc simbòlic ple de records i on, al final del camí, l'espectador, seguint per viatge de la protagonista, hi troba també la bellesa de l'acceptació. Clàudia Cedó, aclamada per èxits com 'Tortugues: la desacceleració de les partícules', presenta aquesta obra en el marc del festival Grec. Hem parlat amb ella, tot just després de la seva estrena.
"M'ho he passat molt bé en realitat, perquè he fet dramatúrgia. No he fet una vomitada. Tinc la sensació d'haver construït una història, però el fang era matèria primera"

- Un fet inesperat a la teva vida és la llavor d'aquesta obra...
Sí. Enguany jo era la dramaturga resident de la sala Beckett i havia d'escriure d'un altre tema. Però al setembre estava embarassada de cinc mesos i el vaig perdre. El 22 de setembre el perdia i només pensava en això. Tenia la necessitat de parlar-ne. I vaig preguntar a la Beckett si els anava bé i em van dir que sí.

- 'Una gossa en un descampat'. Un títol molt cru i molt gràfic... Per què?
A l'octubre vaig començar a escriure a mà en una llibreta com em sentia i, en aquesta llibreta, sortia molt sovint el concepte d'una gossa en un descampat. Aquesta cosa de desempar, de buidor, de no saber què passarà... Llavors vaig pensar que havia de ser el títol i també l'espai escènic. Allà on ella va a parar, si no s'atreveix a afrontar els fantasmes.

- De fet, aquest descampat que es recrea a l'escenari, serveix per imaginar-nos com devia ser el teu paisatge emocional quan va passar tot...
Sí. Vaig arribar un dia i ja havien muntat el descampat en si, i clar, em va impactar molt. És tal com m'ho imaginava. És com quan estàs mirant el final d'una pel·li i dius "només podia acabar d'aquesta manera, però, tot i així, m'està sorprenent molt!"

- Què tenies al cap?
Jo tenia al cap un descampat i que a dins d'aquest descampat hi havia les cadires de ginecologia... Així està descrit al text. En realitat, el Sergi Belbel ha estat molt i molt fidel perquè ha respectat cada coma. És un descampat on hi ha objectes per allà tirats, un volant de cotxe, unes copes... La meva idea era que tots els objectes haguessin significat alguna cosa en la vida dels protagonistes. De sobte, està viu tot allò que tenies al cap. No m'havia passat mai que un text meu el dirigís una altra persona. Els meus textos sempre els havia dirigit jo.

- I com ha estat l'experiència?
És tan bonic que hi hagi un equip de persones explicant aquesta història que en aquest cas és la meva. Tots estem remant perquè allò vagi a bon port. És molt més interessant que si tu prens totes les decisions.

- Com ha estat el procés de convertir el dolor en material artístic?
Quan començo a passar el material de la llibreta a net a l'ordinador, canvio el nom dels personatges i començo a jugar, a ordenar, a ficcionar afegint parts que no hi eren... Vaig començar a passar-m'ho bé. M'ho he passat molt bé, en realitat, perquè he fet dramatúrgia. No he fet una vomitada. Tinc la sensació d'haver construït una història, però el fang era matèria primera.

- Hi ha parts que són reals i altres no?
Sobretot he prioritzat. He pensat quins aspectes podien ser punts de conflicte i he jugat a estirar-los. Per exemple, en el cas real, jo no vaig tenir tant de conflicte sobre mirar-lo o no mirar-lo després del part. Jo de seguida vaig pensar que el volia conèixer. En canvi, a l'obra, aquest és el conflicte de la protagonista.

- Hi ha moments, com aquest que comentes, que t'han servit per explorar encara més aquest dol perinatal?
Sí. Exacte. Quan escrius intentes ordenar i trobar sentit a allò que t'ha passat. La protagonista ha d'aprendre alguna cosa de tot allò, ha de fer un viatge. I com que t'obligues a tu mateixa a que ella trobi sentit, doncs tu, de retruc, també en trobes. I és això el que m'ha passat, perquè del procés del qual parla l'obra és el que m'ha passat a mi fent-la. Finalment, he pogut veure les llums al descampat. Trobar sentit a les coses que no en tenen.

- És, al cap i a la fi, una història sobre la sensació de pèrdua...
Sí. Jo dic que aquest és el meu descampat, però el teu en pot ser un altre. Tothom té algun descampat i tothom té l'oportunitat de créixer travessant-lo. Si t'atures i mires al teu voltant. En el meu cas, el fet d'escriure-ho, m'ha ajudat a trobar-li bellesa. L'art té això, no? Aquesta capacitat de transformar. Jo portava 12 anys parlant-ne perquè sóc psicòloga i treballo en un projecte que es diu 'Escenaris Especials' on tenim persones amb autisme, amb discapacitat funcional...

- No tots els dramaturgs tenen aquest contacte amb la realitat...
Jo puc estar aquí a Barcelona fent una obra, però els dilluns vaig allà a Banyoles i faig classe amb joves amb paràlisi cerebral i això et baixa a la terra. Porto anys dient que el teatre és terapèutic, però ara ho he entès de veritat.

- Tant crear-lo com veure'l?
Clar. És molt alliberador veure que el públic plora. És veure com aquell dolor teu no és només teu, és un dolor universal. Com diu a l'obra, el dolor baixa per les teves cames i puja per les cames de les infermeres o de les actrius que interpreten el dolor dels altres, o per les cames del públic que plora el dolor dels altres...

- El personatge de la noia embarassada està escindit, hi ha dues veus, que tu decideixes que siguin interpretades per dues actrius diferents. Per què?
Quan escrivia l'obra, no volia reflectir un conflicte de parella perquè nosaltres no el vam tenir gens. Llavors vaig pensar que era un conflicte intern d'ella. Perquè és cert que quan et passa una cosa així hi ha una part teva que és més optimista, que no es vol rendir, que pensa que rendir-se significa que estàs lluitant menys; i hi ha una altra part que diu: "escolta, ves-te fent a la idea". També hi ha la veu de la culpa, la veu de les pors. I vaig veure molt des del principi que eren dues veus, que allò era un diàleg, i que havia d'escindir el personatge. Després, en Belbel ha tingut la idea magistral de proposar-los a les actrius el canvi de rol i això ha estat un repte per elles, un joc.

- En les representacions, les dues actrius interpreten la Júlia 1 els dies parells i la Júlia 2 els imparells i a la inversa...
Sí. Si véns un altre dia, és molt interessant perquè veus una altra obra, plena de matisos diferents, perquè és una altra dona, clar. Com se saben tot el text de l'altra, la veueta interior realment és veueta interior perquè la passen per dins. Elles mateixes ho diuen. No haurien arribat a aquest personatge sense l'altra. I també simbòlicament la Júlia som totes.


Claudia Cedó                                                                                                                      Fotografia: Anna Zaera

- I tu com estàs?
Per mi fer l'obra significa parlar-ne molt. Jo crec que parlar-ne és molt sa. Hi ha gent que li costa molt. Perquè clar, vivim en una societat en què aquest tema és tabú. Els dols en general són tabú, la mort és tabú. Però la mort d'un nonat és molt tabú. I sembla que explicar-ho és treure un tema trist, que pot incomodar... Jo tinc la sort que amb les meves amigues en parlo un piló, a la feina, al món del teatre, que és un món molt obert on es pot parlar de tot....Però tinc conegudes que els ha passat i no tenen aquest espai. Moltes vegades ni amb la parella perquè pensen: "ja està, passem pàgina". He anat a grups de dol i m'he trobat amb parelles que tenen aquest conflicte, que quan van a dinar a casa dels familiars no els pregunten...

- A sobre carregues amb la necessitat de no incomodar?
Sí... I llavors allò que ha passat és com si no hagués passat. Tu estaves embarassada de cinc, sis o set mesos, de sobte el perden, i les famílies no els pregunten res! A mi això em va passar en un dinar familiar amb convidats més externs i vaig treure el tema. Vaig dir: "com ja sabeu, he estat a l'hospital...". I clar, passa molt que la gent per no fer-te mal, o perquè els fa por treure el tema, no te'n parlen... Penso que si a la nostra societat es parlés amb més naturalitat, les parelles tindrien més el seu espai de dol.

- Creus que a poc a poc se'n va parlant més?
Potser sí. Jo he estat en un grup de dol a Girona i et donen un suport. Feien xarrades de moltíssima gent que els havia passat. I crec que sí, que a poc a poc anem obrint aquests espais. Però clar, són espais concrets de la sanitat, però crec que a la nostra societat encara hem de fer feina.

- També hi ha molt protagonisme del personal sanitari a l'obra...
L'obra també és un homenatge a ells. Que tenen aquella humanitat... Que et guareixen més amb una paraula que amb una medicina. Quan passes per un procés hospitalari, ho valores més.

- L'obra parla d'un avortament però té una mirada molt àmplia sobre la vida mateixa...
Jo crec que l'obra parla de trobar sentit a les coses que aparentment no en tenen. Trobar bellesa en aquests descampats que hem de passar tots en algun moment o altre de les nostres vides; que són les pèrdues, les experiències dures, les vivències que penses que no t'aportaran res, que penses que millor que no les haguessis viscut, però que quan les vius, te n'adones que alguna cosa n'has tret. Potser la unió dels que t'estimes, o adonar-te'n que tenies una fortalesa que no sabies que tenies, o connectar-te amb alguna cosa de sota terra, no sé. O senzillament sortir-ne una mica més sàvia. Jo hi crec fermament perquè sóc molt optimista i positiva. A més a més, si penses així, no et veus a tu mateix com una víctima, et veus com un heroi que estàs intentant travessar-ho. Jo he tingut molts bons exemples a la meva vida.

- Quins?
Primera, que vinc d'una família on hi ha molta dona forta i, segona, que tinc 'Escenaris Especials' al costat. Gent que van en cadira de rodes, que no s'hi veuen, que tot són experiències de superació personal que et treus el barret, que els admires un piló i que penses: "si ells no es queixen, jo tampoc em queixaré". Crec que l'obra parla d'això, i per això hi ha la història de la parella que perden el fill però també hi ha, paral·lelament, l'obra de teatre on ell treballa com a tècnic. Allà hi ha un director molt cínic i una actriu que també estan intentant trobar-li el sentit a la vida.

- Aquesta parella ja madura, potser ja des de l'acceptació intenten recuperar la il·lusió perduda...
Ell, el director de teatre, creu que la vida no té sentit, per això fa teatre perquè pensa que al teatre les coses sí que en tenen, hi ha un fil conductor entre una escena i una altra. Per tant, a l'obra també hi ha una referència el teatre com aquest art que t'ajuda a trobar sentit a les coses.

Teatre 'Una gossa en un descampat'
Del 25 de juny al 29 de juliol
Barcelona

Més informació: 

També et pot interessar