Jump to navigation
- Quan comences a llegir ‘L’escuma’, sembla que les històries que expliques a cada capítol, tenen poc a veure entre elles, però a mesura que avança la lectura, tot pren sentit, veus que estan relacionades. Passa el mateix a l’univers i a les seves lleis, que també tenen protagonisme en la novel·la i amb les quals relaciones la història, que primer sembla que només hi existeixi el caos fins que aquestes teories ens ensenyen a ordenar-lo?Tot i que, clarament, des del principi, jo ja sabia que les històries estarien correlacionades, és veritat que a l’inici de la novel·la comences veient dues línies, que són la de la Lucía i la del Juli i, a mesura que vas llegint, t’adones que el Sergi és el personatge que els uneix. El fet que totes les històries s’acabin unint és veritat que connecta amb la física i amb les lleis de l’univers. I malgrat que a la segona part de la novel·la totes les històries estan més disgregades i fragmentades, segurament, el que les uneix és aquesta perspectiva que trio de narrar creant ponts entre les lleis de l’univers i les lleis que regeixen les vides de les persones a un nivell més emocional o més humà.
- Afirmaves que l’origen de la novel·la va ser la intenció de parlar de les malalties mentals des de l'experiència de la ciència. Al llibre hi trobem el Juli, amb Alzheimer, i el Sergi, amb trastorn bipolar... Què et porta a voler parlar-ne i a analitzar com incideixen en les relacions amb les persones que estimen del seu voltant?No tenia una voluntat clara de parlar de malalties mentals perquè la bipolaritat ha aparegut a la novel·la una mica per casualitat. En el cas de l’Alzheimer, però, és diferent. El meu avi la patia i jo volia escriure sobre una persona amb aquesta malaltia, concretament del que li passa pel cap a algú que la pateix. Tot i això, el llibre no té cap voluntat social ni tampoc la intenció de destapar cap tabú sobre coses de les quals no en parlem mai. Volia investigar com es viu una experiència difícilment comunicable i aïllada, i la malaltia mental és exactament això: quan la vius, és difícil de comunicar, estàs aïllat. Se’n poden fer anàlisis científiques i es pot intentar descriure però és difícil entendre l’experiència de la malaltia en si. A més, per a mi, l’experiència de la malaltia, en aquest nivell, és equiparable a la del dol. A la novel·la, el Juli està malalt, però la Lucía està passant un dol difícil. Tenen experiències similars, ja que la Lucía també experimenta una situació que és molt difícil de comunicar i d’expressar, i està aïllada en el seu patiment. Per a mi, en aquest sentit, el patiment aïllat, és el que uneix els dos personatges.
- De fet, hi ha un petit fragment que indica les conseqüències d’aquestes situacions i d’aquestes pèrdues: “És impossible no tenir un efecte sobre les altres persones. Per bé i per mal el tenim sempre. És impossible desaparèixer.”Exacte. Això es veu molt clar en el personatge del Sergi. És una persona malalta i per molt que intenti no tenir un efecte en les altres, el tindrà. I el tindrà d’una forma molt més intensa que en el cas d’una persona mentalment sana. A banda de l’experiència de la malaltia i de la del dol, el que acaba unint els personatges és com viuen al voltant d’aquestes experiències. És a dir, com aquestes situacions acaben transcendint la persona que les viu.
- ‘L’escuma’ és una novel·la coral, però el personatge que d’alguna manera ho arremolina tot és el Sergi que, seguint les lliçons d’astrofísica que trobem al llibre, arrossega la resta de personatges, com un forat negre. Com se’t va acudir establir aquests paral·lelismes entre les relacions de l’amor i la física que explica les forces de l’univers?Realment, per on va començar tot això, va ser pel tema del forat negre. He estat en contacte amb persones amb malalties mentals de diferents tipus, com ho està tothom, encara que de vegades no se’n sigui conscient, i volia saber com aquestes persones no poden fer res, encara que vulguin, per no capgirar tot el seu voltant i, molt especialment, la família que les acompanya. Encara que siguin bons, que no tinguin males intencions, capgiraran aquest escenari. Jo veia que els de fora mai ens acabem d’adonar del que els està passant per dins. Un dia, llegia un llibre d’Stephen Hawking que parlava dels forats negres. Els descrivia com una estrella que col·lapsa. El tema de l’estrella ja és un què. La gent que té trastorns mentals, té molta llum i molta vida. El que passa és que després tot es capgira. El que descriu el forat negre és això: una estrella molt gran i brillant que col·lapsa sobre si mateixa i això es transforma en un forat negre que pesa cada cop més i absorbeix la llum del seu voltant. Em va semblar un símil molt poètic del que passa amb aquestes persones. També per la dualitat aquesta d’un astre súper lluminós que de cop es transforma en una mena de monstre.
- És interessant, sí...Em va atrapar molt i vaig començar a llegir sobre forats negres. És un àmbit de la ciència encara una mica desconegut, que comporta moltes paradoxes i saber una mica més de l’univers. Si vols entendre què és un forat negre, acabaràs llegint sobre estrelles, sobre física quàntica, etc. De mica en mica, mentre llegia, perfilava la història i, quan investigava sobre ciència, sempre ho feia pensant quines imatges em podien servir. Tampoc havia de buscar gaire. N’hi havia moltes que eren molt evocadores.
- És un exercici molt curiós. Va requerir de molt estudi o, realment, és fàcil reduir l’amor a una sèrie d’efectes de les lleis de la física?Va ser una mica les dues coses. Jo vaig fer molta recerca, vaig llegir molts llibres de científics de divulgació accessibles al públic. Em vaig informar molt a través de fonts dirigides a un públic generalista però també crec que no és res nou el fet d’equiparar-nos a les lleis de l’univers perquè, al final, vulguem o no, en formem part. Jo no vull dir que això pugui ser una teoria física vàlida però crec que, molts cops, observant la natura, molta gent s’hi veu reflectida. I la idea de l’amor, per exemple, és una idea que, segons qui se la miri, li veu aquesta transcendència, que no és una cosa que només compartim els humans, que és com una llei biològica.
- El llibre es divideix en dos apartats: ‘Les ones’ i ‘L’escuma’. Mentre al primer, els capítols van marcats amb dates, al segon, alguns porten teories i lleis astrofísiques per títol. Són l’abans i el després entre uns fets desencadenants i les conseqüències que n’han quedat i que relaciones amb aquestes lleis de l’univers...El tema de l’estructura va ser una de les coses que més vaig pensar. Es pot interpretar de diverses maneres però el meu plantejament era que una de les coses interessants del forat negre que ajuden a il·lustrar el personatge del Sergi és aquesta dualitat. Els forats negres no s’acaben d’entendre i hi ha molt misteri al seu voltant perquè, a la vegada, responen a les lleis de la relativística d’Einstein, que són les que ens regeixen a nosaltres, bàsicament, a escala humana, però també responen al nivell quàntic de la realitat, que funciona amb lleis totalment diferents. De fet, són dos àmbits de la realitat que es contradiuen però els dos conflueixen en el forat negre. És una cosa que costa molt d’entendre de la mateixa manera que costa molt d’entendre un personatge com el Sergi, que representa aquesta dualitat. Amb l’estructura del llibre, volia reflectir també aquesta dualitat. 'Les ones' són aquesta imatge que s’explica al principi del llibre i l’estructura respon a aquesta imatge. És la primera part, que és on hi ha les dates, que els capítols són més o menys llargs i més lineals, i que respon a aquesta perspectiva de la realitat, que tu veus a escala habitual. La segona part, 'L’escuma', que és un cop els personatges ja estan dins del forat negre perquè el Sergi ja s’ha mort, respon més a aquesta perspectiva més quàntica de la realitat, més fragmentada, menys intuïtiva. Si llegim teoria quàntica, com ara el viatge en el temps o la simultaneïtat, són coses que semblen de ciència-ficció. I, en aquesta segona part de la novel·la, volia donar aquesta visió. Hi ha qui la trobarà més incòmoda de llegir.
- Com ara comentaves, al principi del llibre, hi poses una cita del físic teòric John Wheeler que explica que allò que entenem com un espai simple i llis en realitat és ondulant i ho compara amb l’oceà que, a mesura que t’hi acostes, veus les ones i, si t’hi acostes encara més, l’escuma. I que lliga amb la cita de Virginia Woolf, del llibre ‘Cap al far’, que diu que tot està en funció de la distància, de si tenim les persones a prop o lluny. En el cas de les malalties i de les relacions, aquestes distàncies, també varien i fan que, de vegades, s’hi vegi més l’escuma que la superfície llisa o a l’inrevés...Per a mi, aquesta divisió de la novel·la en dues parts, responia a aquest moviment d’acostament a la història. Al principi, la veiem des de lluny perquè s’explica el passat però a partir de la segona part, t’hi apropes i veus el present, que és el del fill, el de la Lucía, el dels avis...
- A ‘L’escuma’, les explicacions científiques que dèiem abans arriben sobretot a través de la Lucía, la parella del Sergi que, quan ell mor, comença a treballar com a professora d’astrofísica a la universitat, i que li serveixen alhora per explicar la seva situació: “El forat negre és una tanca. No mostra, no parla. Encripta el vincle i no els deixa perdre’s ni persistir. El congela i li roba la veu. Del futur de la partícula absorbida se’n sap tant i tan poc com de l’interior del forat. Avui la Lucía només pot parlar de la partícula que es queda”. La complexitat de les relacions fa que només es puguin explicar amb una sola veu perquè conèixer al 100% la de l’altre és impossible?Totalment. De fet, a la primera part del llibre es parla de la relativística: tot és relatiu. I és curiós perquè a mi això sí que em sembla que és una veritat que podria ser universal, una veritat de la ciència perfectament traslladable a l’experiència humana i diària. Si ho portes a l’extrem filosòfic, sembla que la realitat no existeixi, que només existeixi la versió que en té cadascú. Jo crec que és així. Clar, en ciència, és curiós perquè realment és així: si vas a una velocitat, el temps és una cosa, però si vas a una altra velocitat, el temps n’és una altra. El temps absolut ni tan sols existeix. Et fa pensar que la realitat és una cosa que es fa cadascú. En ciència es veu així, però en la nostra realitat diària sembla una cosa més interpretativa o més metafòrica, però també es podria dir que és exactament d’aquesta manera.
- Però també escrius: “Per això estudiem els forats negres: escoltem i imaginem un lloc comú que els reconciliï.” La Lucía, per exemple, demostra tot l’amor que sent pel Sergi havent passat amb ell per moltes situacions, no sempre agradables...Al final, el que li passa a la Lucía, i el que passa al llibre en general, és que fa un esforç per entendre coses que són difícils d’entendre. Hi ha la malaltia, la mort, l’amor... Els personatges que apareixen al llibre fan aquest esforç. Qui ho fa d’una manera titànica és la Lucía perquè ella està enamorada d’algú que és molt difícil de comprendre. Aquí es fa el símil de la seva voluntat com a física de reconciliar les dues realitats però, alhora, la seva voluntat de persona en el món i que té una realitat concreta, en aquest cas, molt dolorosa.
- Vas estudiar interpretació de piano al Conservatori del Liceu i hi ha diferents pensadors, com Pitàgores, que relacionen la ciència, les matemàtiques, amb la música. A ‘L’escuma’ també fas referència a diferents obres musicals i les llistes al final del llibre, al costat d’una biografia. Tot i que dius que ho fas perquè aquestes músiques t’han servit com a fonts de tensió i de ritme, creus que les escollides podrien concordar també amb cada situació de la història en què les introdueixes, com fas amb les explicacions d’astrofísica?Penso que la música i la ciència tenen molt a veure perquè, al final, són codis. Els sons i els números tenen el seu propi llenguatge. Els humans ordenem i agafem aquests codis que, al capdavall, són una forma de manifestar-nos o d’entendre que el món s’està manifestant. En aquest sentit, la música i la física tenen un paper semblant a la novel·la. Són maneres diferents d’escoltar o d’entendre el món. Pel que fa a les peces que surten al llibre, doncs hi ha personatges que també s’expressen en aquest codi, sobretot els que són músics. La Lucía no té la música tan present, però el Juli és una veu que té i la música que li agrada és molt particular, com ara la del romanticisme més alemany. També hi ha molt de barroc, que és molt preciosista, mecànic, exigent i perfeccionista, com és ell.
- La teva experiència com a editora, i en ser la teva primera novel·la, t’ha fet tenir en compte determinats aspectes narratius mentre escrivies?Et puc dir tranquil·lament que no. El que m’ha determinat, com a tothom que escriu, és llegir moltíssim. És veritat que quan ets editor, llegeixes encara més però és un altre tipus de lectura. Llegeixes pensant en fer un llibre que funcioni al mercat i que agradi als lectors. Quan vaig escriure el llibre no era editora i, per tant, estava neta en aquest sentit. El vaig acabar, vaig entrar a treballar d’editora i, poc després, l’editorial Periscopi em va demanar si volia que el treballéssim. I el vam treballar molt. Sí que és veritat que el que em va servir de ser editora i treballar amb un editor va ser per anar amb una visió bastant oberta. Al final, els editors et volen ajudar perquè el llibre arribi a la gent. Aquest llibre tenia molts elements i, de vegades, pot semblar que en tingui un excés. En aquest sentit, amb els editors treballàvem perquè no hi fos i perquè si hi havia trossos hermètics no ho fossin tant. Ser editora em va servir per comprendre que aquesta gent no em volia contradir, molestar ni buscar les pessigolles, al contrari. Volen treballar una cosa que, per a mi, és important. En aquest sentit, el fet de conèixer el món editorial, ha estat molt positiu
- Va ser fàcil per a tu, llavors, treure’t el vestit d’editora i ser a l’altra banda...El vestit d’editora amb tu no el pots tenir perquè necessites una visió externa que no estigui dins del teu cap. De vegades, escrius coses que penses que s’entenen perfectament però ho dius perquè ho has escrit tu.
- I després d’aquesta experiència literària, tens ganes de repetir-la? Què te’n diuen les forces de l’univers?[riu] Les forces de l’univers em diuen que descansi una mica perquè ha estat un procés intens. Sí que és veritat que l’escriptura, com la lectura, estan molt presents a la meva vida i tant de bo un dia pugui reunir el temps que es necessita per escriure alguna altra cosa amb cara i ulls.
Twitter Helena Guilera Web Edicions del Periscopi
