Jump to navigation
- La professora i investigadora Meri Torras escriu al pròleg del llibre que la intenció d’aquesta antologia és encendre en cadascú "la flama feminista". La poesia és capaç d’activar un mecanisme com aquest?La poesia és el gènere que parteix més del jo, i que també el convoca a través del tu, pel que és capaç de commoure i de remoure, de provocar i de despertar l’empatia. És, per tant, el gènere ideal per inflamar qualsevol tipus de lluita i de reivindicació. Pensem en com els i les poetes han estat i són encara sovint perseguits per denunciar els abusos i crims comesos per règims i governs.
- Torras també diu que aquesta antologia l’has creat "a la teva imatge i semblança". Com es treballa un autoretrat a partir de la poesia feminista de l’últim segle i mig?És cert que és a la meva imatge i semblança perquè jo he fet la tria de textos i des del feminisme reivindiquem que els coneixements no poden ser absolutament objectius, com ens ha venut el patriarcat, ja que des del moment que els elaboren subjectes aquests estan situats, que deia Donna Haraway. És a dir, que estan travessats pel context que ha experimentat i viu el subjecte. Però en absolut és un autoretrat meu perquè el que he volgut fer ha estat una cartografia poètica del pensament feminista a través de poemes. Hi ha la meva mirada, però l’obra va molt més enllà de jo mateixa.
- ‘Flamarades sortiran’, però, té també una funcionalitat pedagògica ja que, com a bona professora, recomanes lectures que completen les poesies i les temàtiques en què se subscriuen...Potser sí que és perquè soc feminista, poeta i professora que ha sortit l’antologia d’aquesta manera, que també és molt híbrida: tant pot ser llegida com un manual feminista exemplificat amb poemes com una antologia amb estudis introductoris. A més, també pot ser vista com un recull bibliogràfic perquè cadascú pugui traçar i completar la seva pròpia cartografia al seu gust. Vol ser una obra molt divulgativa i obrir molts fils per estirar. Em faria molt contenta poder veure, més endavant, que ha donat peu a treballs de recerca i a articles sobre els temes que es proposen.
- Com dèiem, l’antologia abasta un ventall de gairebé 150 anys. Ha canviat el feminisme poètic al llarg d’aquest temps?Ha canviat la societat, el feminisme i per descomptat també la poesia. Fins fa uns deu anys, de fet, el terme feminisme estava molt desprestigiat. De fet, moltes de les poetes que recullo ni tan sols haguessin volgut aparèixer en un llibre així. El feminisme era vist com a superat i les feministes com a extremistes. El fenomen anglosaxó del #Metoo i de la Manada aquí va permetre revifar i popularitzar la lluita feminista. Fins fa uns anys, les dones poetes es debatien entre voler tenir visibilitat en volums col·lectius només de dones i el voler que se les reconegués només com a poetes, independentment del gènere, pensant que concretar-se com a dones restaria mèrit a la seva obra. Però ningú és independent del sexe i del gènere als quals som adscrits, paràmetres des dels quals els altres ens llegeixen i interpreten. Ara hi ha més consciència d’aquest fet i les autores s’identifiquen més com a dones i com a feministes.
- El patriarcat sempre com a teló de fons?El patriarcat estructura el nostre pensament, la nostra societat, etc. Ens afecta a tots, no només a les dones, atès que imposa també un determinat model de com ser home que constreny a moltes persones.
- El primer poema del recull s’ha convertit en tota una proclama, i de les més conegudes, de la Maria Mercè Marçal ["A l’atzar agraeixo tres dons..."]. Aquest poema es pot considerar una de les bases del feminisme tant literari com militant?En català, és així. Ha contribuït a vertebrar el feminisme poètic, són uns versos molt coneguts. De fet, havíem plantejat prendre’n una part com a títol de l’antologia.
- I el segueix "Dones, baixeu, veniu...". És Marçal la poeta feminista per excel·lència?Marçal va tractar gairebé tots els temes de l’antologia, del feminisme, en poesia. En aquest sentit, va ser una gran avançada a la seva època i va obrir moltes vies per a la poesia posterior escrita per dones. Ens va aplanar el camí.
- Distribueixes els 200 poemes d’aquesta antologia en vint seccions o elements clau que signifiquen l’univers femení i feminista que demostren que, almenys en poesia, que és el tema que ens ocupa, s’han tractat tots i en períodes diferents. Ho veus positiu o demostra que són esculls insalvables?Els temes estan presentats de forma transversal, al llarg dels diferents períodes històrics, però no han estat tractats de forma gaire extensiva, tampoc. Sobretot, pel que fa a aspectes com el gènere com a construcció, que ens permet pensar en formes més fluïdes del gènere, el no binarisme, les persones trans...
- L’empoderament i la sororitat són dos elements clau del feminisme actual. Tot i això, sobre la sororitat hi reculls ja un poema premonitori de la Maria Antònia Salvà, del 1924...Tenia el poema de Salvà localitzat des de feia temps i mostrava molt bé aquest voler enllaçar amb altres dones. Ella era l’única dona poeta de l’Escola Mallorquina en un moment en què hi havia menys dones escrivint de forma pública. A més, era òrfena de mare i, entre la necessitat de cobrir la solitud personal i la poètica, buscava altres dones, en aquest cas del futur, amb les quals poder enllaçar baules i construir una genealogia que la fes sentir més acompanyada.
- I també un poema teu...Amb el poema de Salvà i alguns d’altres més recents que tenia localitzats pensava que no em costaria muntar aquesta secció, però després em va costar molt trobar suficients exemples de poemes que tractessin la sororitat de forma directa, així que al final vaig optar per aportar-ne un de propi que a Mallorca és bastant conegut. No soc gaire partidària d’incloure’m en les coses que faig, però en aquest cas vaig pensar que tenia sentit fer-ho.
- Un dels elements empoderadors al qual dediques una secció és el desig femení. Expliques que en la poesia catalana hi ha un "gust deliberat per enunciar l’erotisme sent directe i dient les coses pel seu nom, en un acte de rebel·lia". La manera de fer servir el llenguatge és també una eina d’empoderament?Totalment. Tant el desig com el fet d’enunciar-ho, de dir què es vol i com, significa prendre la paraula, que a les dones ens ha estat vedada molt de temps, i empoderar-se.
- A la secció que dediques als poemes que parlen de rols i de mandats de gènere, la majoria d’autores es qüestionen el seu paper com a dones, així com els rols imposats. Una vegada més, es palpa que els esquemes preconcebuts han dirigit les vides de moltes dones, fins que han aconseguit alliberar-se’n?És un procés que encara està en marxa i del qual és difícil alliberar-se per complet. Tot i que tinguem clar què és un estereotip o un mandat de gènere i que cal trencar-hi, el patriarcat té moltes eines per fer-nos sentir culpables quan deixem de fer el que s’espera de nosaltres com a dones, quan deixem de ser submises, servicials, cuidadores, maternals... I, socialment, les dones així també són vistes encara, tot i que menys, com a males dones, monstruoses i incompletes.
- Amb el treball de recopilació que has fet en aquesta antologia feminista, quina és la temàtica, de les que formen part de les diferents seccions en què l’has dividit, que consideres que ha preocupat més les dones al llarg del temps i, especialment, les dones poetes?Indiscutiblement, la maternitat i la no maternitat són els temes sobre els quals he trobat més bibliografia. Això pot semblar una obvietat, però fins fa poc es pensava que Marçal era la gran poeta de la maternitat i que pràcticament no hi havia hagut dones poetes que haguessin tractat el tema. La bibliografia de tres pàgines que apareix al llibre ho desmenteix. També costava trobar poemes d’autores que parlessin sobre els avortaments voluntaris o espontanis i els dols que suposen, quan ja hi ha un poema de Caterina Albert titulat Les dones xorques o un poema de la Maria Beneyto a un fill que no va poder néixer. Això demostra que sempre hi ha hagut poetes que tractessin aquests temes, el que faltava era el fil de continuïtat per poder-les veure en conjunt. Sovint, pel fet de ser dones o per tractar temàtiques específiques de la seva condició, aquests poemes eren vistos com a menors. Mentre la literatura feta per homes, tractessin els temes que tractessin, es considerava literatura universal, la de les dones era sovint considerada com anecdòtica o supèrflua. Cal recuperar les baules que donen continuïtat a la història de les dones i als seus productes culturals, perquè així tindrem una història de la literatura completa.
- T’has trobat amb autores amb visions contradictòries d’una mateixa qüestió i que per això no necessàriament deixen de poder considerar-se feministes?Per descomptat. Però és que el feminisme també té submoviments molt amplis i variats i m’interessava donar compte d’aquesta riquesa i que cada lectora triés el seu propi itinerari i no imposar-ne cap en concret. "No em digueu com he de ser dona", diu un vers d’Isabel Granya, i jo penso que aquesta reflexió obre un camí molt interessant. No hi ha una sola manera de ser feminista, com no hi ha una sola manera de ser dona. Aportar només una visió em semblava reduccionista i, fins i tot, ridícul. Tot i això, soc conscient que presento un batibull de referents i de propostes de bibliografia que a algunes persones els pot resultar estranya. Però jo valoro certs aspectes del feminisme de la igualtat, d’altres del de la diferència, dels estudis queer, del transfeminisme... En lloc de veure’ls com contradictoris, veig que arrenquen d’un tronc comú i que es ramifiquen de forma diversa, però que tots ells enriqueixen el feminisme.
- A l'última secció del llibre, expliques que l’escriptura de dones s’ha apartat molts cops del cànon literari i no se n’ha considerat la qualitat que realment té. Tornem al teló de fons del patriarcat que citàvem al principi?Efectivament, també per aquest aspecte que comentava abans, que es considerava que la literatura feta per homes abordava els grans temes, i era legitimada i prestigiada, i que la feta per dones era anecdòtica i circumstancial. Però no hi ha temes petits, pensar això és empetitir una literatura.
- Amb la feina que has fet amb aquesta antologia, et quedes amb alguna autora que consideris de capçalera o amb alguna que no hagis pogut incloure per diferents motius i que t’hagués agradat?M’hagués agradat molt incloure el poema Pare, d’Anna Dodas, però ocupava tres pàgines i hagués significat deixar molts altres poemes fora. Fer una antologia significa fer moltes tries, algunes de doloroses. També m’hagués agradat molt incloure poemes de Dolors Miquel, una de les nostres grans poetes feministes, però no va poder ser.
- Quin és el teu poema feminista de capçalera?És una pregunta molt difícil perquè fa uns anys t’hagués dit la divisa de 'Cau de llunes' de Marçal que has comentat abans però ara en tinc un llistat ben extens: el poema de Josefa Contijoch que dona títol al poemari, alguns versos de Maria Beneyto, de Carme Guasch, el d’Isabel Granya, el de Maria Àngels Anglada, que diu que "convidar les poetes és cosa perillosa"... És un goig poder dir que n’hi ha tants!
Twitter Maria Antònia Massanet Web Godall Edicions
