Jump to navigation
- Passes de 'El dia que va morir David Bowie', on utilitzaves molts recursos trencadors, a procurar una antologia.Per mi no és un pas ni una evolució. Hi ha una part literària com és aquesta novel·la, els contes que havia fet abans o una obra de teatre que s’estrena ara al novembre a Palma i n’hi ha una altra que engloba la meva vessant com a estudiós de la literatura que és on està aquesta antologia. El llibre no és meu sinó de tots els autors que apareixen a l’antologia.
- Hi ha molts autors que es fixen en el col·lectiu LGBTIQ a l’hora d’escriure poesia?L’antologia reposa sobre la idea que no parlem d’autors, sinó de textos. Els autors hi són pel que han escrit, no per la seva tendència sexual ni el seu gènere. És comú trobar autors heterosexuals que han tractat la sexualitat des de les identitats sexuals no normatives. I també hi ha autors LGBTIQ que no estan inclosos a l’antologia perquè no han tractat aquesta qüestió en la seva obra. Si mirem des del principi l’antologia, comença amb Maria Antònia Salvà i acaba amb Guillem Gavaldà, un jove de 21 anys. En tots ells es pot veure una normalització de les poètiques del cos, fins al punt que avui en dia és impossible parlar de poesia jove i poesia contemporània sense tenir en compte aquest aspecte.
- Com fas la selecció dels autors?La tria la faig a partir de processos molt diferents. En primer lloc, de la meva vida lectora, deu anys de lectura, de provatura... Molts autors els coneixia, me’ls havien explicat, però sempre havien saltat el mateix aspecte de la seva obra, la sexualitat i més concretament, les sexualitats no normatives. Em vaig indignar, valia la pena posar un focus d’atenció sobre aquest punt per no invisibilitzar mai més aquests textos.
- Llavors la tria és solament temàtica.Exacte. La vaig fer seguint paràmetres basats en la teoria de gènere, intentant emmarcar els textos en l’època que eren escrits. El que a principis del segle XX es considera poesia homoeròtica, no és el que es considera avui en dia. Els codis canvien i allò que és transgressor també evoluciona.
- Abans anomenaves Maria Antònia Salvà, de la Renaixença mallorquina, i a Guillem Gavaldà, un jove de 21 anys. El ventall és ampli.Hi ha un equilibri generacional important, la meitat dels autors són d’abans del 70 i l’altra de després. També hem aconseguit la paritat de gènere, encara que no la buscàvem. I hi ha autors de tota la literatura dels Països Catalans. La poesia LGBTIQ catalana parla tots els seus accents.
- Aquests autors han utilitzat la poesia com a vàlvula d’escapament?No necessàriament. N’hi ha que segurament sí, hi ha poètiques del ressentiment i de la culpa, però també n’hi ha de celebració. N’hi ha de quotidianitat, que teoritzen... És difícil parlar d’una tendència concreta perquè hi ha més de trenta autors i d’èpoques molt diferents.
- Creen algun tipus d’identitat aquests autors?La idea que sobrevola és el poder dels mots com a creadors d’identitats. Els mots també poden ser maneres de revisar normes, codis, normativitats, i de crear-ne de noves. Feta la llei, feta la trampa.
- Falten referents literaris en el col·lectiu LGBTIQ actualment?De referents sempre en falten, però no crec que estiguem passant un mal moment. Aquesta antologia vol posar en valor els referents que tenim i que potser ignorem. Em sembla molt important que la comunitat LGBTIQ, d’una banda, i el públic lector, per una altra banda, siguin conscients que hi ha uns poemes lèsbics de Maria Mercè Marçal brutals. I que coneguin també a Blai Bonet pels seus poemes homoeròtics o que avui en dia hi ha una generació de poetes que són un autèntic exèrcit del cos, han fet del seu cos la seva signatura, la seva bandera. Els nostres referents són també tots els poetes d’’Amors sense casa’.
- El títol de l’antologia, ‘Amors sense casa’, és un vers d’un poema de Maria Mercè Marçal. És una referència a com se sent el col·lectiu LGBTIQ?Sí i no. Pot tenir una lectura dramàtica aquest vers, un amor busca casa i no en troba. Però el poema de Marçal el que proposa és la construcció d’una casa immaterial. Es tracta d’un poema repetitiu que va afegint sintagmes a un sintagma inicial i construeix una casa a partir dels mots. A través del vent, les fulles, un mirall, la mirada, s’acaba generant una casa per a un amor que no en té. Evidentment és una metàfora dels amors que no tenen casa, que no s’emmarquen en una norma. Hi ha poemes de l’antologia que persegueixen una casa, però d’altres que no volen tenir-ne. Denuncien la normativitat i se senten còmodes en el trànsit, en el marge, al peu de pàgina, i fins i tot el reivindiquen.
- Encara es posen moltes etiquetes?D’etiquetes n’hem posat sempre i segur que en seguirem posant perquè anomenar el món és una manera de fer-lo. És fer que existeixi i donar-li un sentit. Les etiquetes són bones per identificar i s’han de fer servir en mesura com qualsevol droga. La qüestió de l’etiqueta a l’antologia va ser força complexa perquè les lletres LGBTQ són les identitats concretes que hi ha a l’antologia, podria incloure la lletra I que fa referència a la intersexualitat, però no he estat capaç de trobar en tota la literatura catalana una referència directa a la intersexualitat. De la mateixa manera l’asexualitat.
- Esculls dos conjunts minoritzats, la poesia i el col·lectiu LGBTQ...És una manera molt efectiva de sumar forces. Quan el col·lectiu LGBTI, quan els immigrants, quan les dones, quan totes les minories ens unim, ens adonem que les minories som majoria. Aquí es troba la nostra potència. No sé si es vendrà més aquesta antologia que una novel·la d’un autor blanc, burgès i heterosexual, el que estic segur és que ‘Amors sense casa’ tindrà un impacte molt més potent en aquelles ànimes que viuen al marge.
